Les àrees de servei de les autopistes són un formiguer i s'hi sent parlar la mateixa llengua. A la carretera, centenars i centenars de vehicles de tota mena se saluden sense conèixer-se. Hi ha diverses maneres de fer-ho: fent sonar lleugerament lo clàxon -no fos cas que la gendarmerie mos malde-, voleiant les banderes per la finestreta, movent lo braç com si fos un eixugaparabrisa esbojarrat o simplement somrient, que sol ser la millor de les complicitats i la més contagiosa, a més d'un idioma universal. Per quants camins l'home haurà de passar abans que arribi a ser algú.

La caravana terrestre, seguida de prop per nombrosos avions a deu mil peus de distància en línia recta cap al cel i per diversos trens en paral·lel a banda i banda, porta desenes de milers de persones cap a Brussel·les. No es fan més de quinze hores de carretera o de raïls de ferrocarril així com així, ni perquè t'hi obliguen, ni per avorriment i encara menys pagant-s'ho cadascú de la seua butxaca. És la força d'un poble en moviment que travessa Europa per dir que vol un estat propi i que vol que les persones preses polítiques i exiliades puguen tornar a casa seua, en llibertat. És la dignitat i el convenciment d'una lluita que es pot compartir més o menys però que no es pot obviar ni judicialitzar i que parla directament a la consciència dels demòcrates. Quants mars haurà de creuar un colom blanc per dormir a la platja segur.

Pocs dies abans, des de l'organització me piquen per telèfon i em demanen que cante "Blowing in the wind" com a cloenda de la manifestació i em diuen que ho faça en quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès. Au, quasi res! L'acte té volada internacional i tot gest serà agraït i necessari. Lo món mos mira. I ja em veeu a mi tot lo viatge d'anada conduint i cantant, estudiant-me la lletra. Al reproductor de música de la furgoneta sonen en bucle les quatre versions durant hores i hores i jo vaig memoritzant estrofes i traduint mentalment. Però jo rai, que és la meua faena. Los dos amics copilots, Marta i Joseba, que m'acompanyen a la filera de seients de davant, potser sí que van acabar una mica tips de la cançoneta. Tot per la causa, xiquets. Això amic meu només ho sap el vent, escolta la resposta dins del vent.

Avui fa tres anys de la manifestació a Brussel·les. Cal seguir amb convicció i lleialtat. Quan vas en bicicleta si dixes de pedalar, caus

Los carrers de la capital belga es col·lapsen de gent amb estelades i paraigües que suporten estoicament una pluja fina i constant i una gelor de mil dimonis. Em recorda el 9 de setembre de 2001 quan milers d'ebrencs vam envair la mateixa ciutat al crit de "lo riu és vida" i la vam omplir de blau. Plovia i feia un fred que pelava i clamàvem al cel per una nova cultura de l'aigua. Llavors lo Delta encara es podia salvar. Ara, honestament, començo a dubtar-ho i em dol en l'ànima. Aquella, la del riu, va ser la manifestació més gran feta a Brussel·les fins llavors per persones vingudes d'un altre país. Lo rècord lo vam tornar a batre els catalans amb la del 7 de desembre de 2017. Pas mal. Això vol dir que som coratjosos, sí. I constants, sí. Però també vol dir que mos sentim agredits massa sovint i que mos toca reclamar una justícia mediambiental, social i nacional que s'hauria d'impartir sense haver d'exigir-la. I segurament també significa que esta Europa que voldríem ha de fer encara molts deures. Quantes vegades podrem girar el cap fingint que no ens n'hem adonat.

L'escenari on canto i on es faran els parlaments és un camió, un tràiler semicobert amb equip de so i llums incorporat. La plaça i tots los carrers que hi aboquen estan plens a vessar. L'acte ja va. Poca estona abans de la meua actuació em sento els dits congelats pel fred i començo a patir per si podré tocar bé la guitarra, que ha vingut amb mi des de Tortosa estirada damunt del llit, a la part de darrere de la furgoneta. Demano de refugiar-me un momentet a la part de darrere de l'escenari, per a entrar una mica en calor. És un petit passadís fosc i estret on es guarden jaquetes, cables i altres baluernes però ja em farà el fet. Quantes orelles haurem de tenir per sentir com ploren arreu.

A l'entrar-hi veig una silueta a pocs metres, immòbil i mig corbada. No es veu ben bé qui és i mentre m'hi apropo, guitarra en mà, la figura es gira. "Xèic! Lo president Puigdemont!", exclamo. Me va sortir així tal qual, què voleu que us diga. Mirant de mantindre la compostura li pregunto, com si el conegués de tota la vida: "què hi fa aquí, president?" i l'home, amb un filet de veu, arrupit i les mans a les butxaques de l'abric, em diu: "estic cardat de fred!". Va ser un impacte sentir-li dir això i així, acostumada als seus discursos tan assenyats i polits. Tremolava i tot, pobre. En breu li tocava intervindre a ell des del faristol, després de l'arenga espectacular del conseller Toni Comín. Dixo la guitarra en terra com puc, l'espai és molt menut, m'hi apropo més i li dic: "tinc la solució, fer-li una abraçada". Somriu, mos mirem i mos abracem una estona mentre li frego l'esquena amb les mans, que a mi tampoc no em va malament una mica de caldoreta. Encara ara quan hi penso em venen lo riure i l'emoció alhora. Això amic meu només ho sap el vent, escolta la resposta dins del vent.

A l'entrar al passadís amb la guitarra veig una silueta a pocs metres: 'Xèic, lo president Puigdemont'. Me va sortir així, com si mos coneguéssem de tota la vida

Avui fa tres anys justos d'aquell dia i he volgut escriure este text en temps present com si fos ara perquè, de fet, tot i haver plogut molt més des de llavors, una mica som on érem: en la construcció de la República Catalana i, incomprensiblement, encara amb persones a l'exili i a la presó. Hem madurat, hem après dels errors, mos hem tornat a equivocar. Mos barallem i reflexionem i formulem preguntes encara sense resposta clara. En algun moment, fins i tot hauríem volgut amollar lo carro pel pedregal però som aquí i cal seguir-hi sent. La repressió ideològica no s'atura i natros tampoc no hauríem de fer-ho. Quan vas en bicicleta si dixes de pedalar, caus. Quants anys podrà una muntanya existir abans que l'ensorri la mar.

Dues de les eines per a seguir avançant amb fermesa i esperança són lo Consell per la República i el Debat Constituent. Lo primer és una institució plural, que des de l'exili i lluny dels tentacles de la injustícia espanyola treballa per configurar el nou país que volem. La importància d'este ens és cabdal, de vegades no sé si en som prou conscients, en especial de la rellevància dels consells locals, que han d'aportar la capil·laritat republicana al país i l'arrelament al territori. Des del municipalisme, la lluita s'enfortix. Pel que fa al segon, lo Debat, és lo procés participatiu de la ciutadania, un procés transversal, inclusiu i divers que ha d'establir les bases constitucionals per al futur polític de Catalunya i definir, des del carrer, quin país som i quin aspirem a ser. Quantes vegades podrem mirar amunt, abans d'arribar a veure el cel.

És cert que les agressions externes són dures, que de vegades los bastons a les rodes sembla que mo'ls posem natros mateixos i que, massa sovint, lo comportament d'alguns representants o partits polítics dixa molt que desitjar i potser mos desanima, però malgrat tot la gent hem de ser de crosta de coco i inassequibles al desànim. Hem de treballar en paral·lel a les dificultats i la repressió, en primer lloc perquè d'esta manera les combatem i, en segon lloc, perquè així quan arribe el moment de tornar-hi amb més força mos trobarà amb los deures fets. Hem d'estar preparats i el múscul s'aconseguix mantenint l'entrenament, a pesar del cansament o la decepció puntuals. Cal convicció, lleialtat, temps per pensar i abraçar-mos quan faça fred. Si mirem enrere vorem lo gran camí que ja portem recorregut. Qui mos ho havia de dir! És cert que sovint mos pot semblar que no avancem com voldríem però és que els que menys se n'adonen d'un canvi són aquells que l'estan vivint. Quant temps la gent haurà de seguir per guanyar-se la llibertat.