Sant Jordi és una celebració molt bonica, efectivament. Les roses, els llibres i la primavera. La cultura, l’amor i el clima mediterrani. El dia de Sant Jordi ens llevem, ens mirem al mirall i ens veiem guapos. I ens diem: "hòstia que guapos que som". Està bé, mirar-se al mirall (com a societat) i dir-se guapo. O guapa. No anem sobrats últimament. El problema és si ens passem 24 hores –i uns dies abans i uns dues després- dient-nos que guapos que som, que guapos que estem. Guapo, guapo, guapo. Guapa, guapa, guapa. I em temo que és el que passa cada any més per Sant Jordi, amb l’amplificació dels mitjans de comunicació, fins al punt de la incomoditat, l'apegalosament i el papanatisme.

La llegenda de sant Jordi diu que va matar el drac i va salvar a la princesa, mite que segur que mereix la cultura de la cancel·lació. Però la celebració catalana s’assembla cada cop més a un altre mite, més cruel i més real. El de Narcís, aquell noi de gran bellesa del qui s’enamoraven tant nois com noies, però a qui ell ignorava, de ben parit que es veia. Qui més l’estimava era Eco, condemnada per Hera a repetir sempre les últimes paraules que escoltava. Per això era incapaç de parlar a Narcís del seu amor. Fins que un dia, caminant pel bosc, es van trobar. Ell va preguntar: hi ha algú aquí? Ella va respondre: aquí, aquí. Narcís li va dir: vine! I si, ella va respondre “vine, vine” i va sortir dels arbres amb els braços oberts. Però com que Narcís, en terminologia contemporània, va passar –o sudar- d’ella, Eco es va ocultar en una cova i allà es va consumir fins que va quedar només la seva veu. Ho podeu comprovar a la vostra cova de capçalera…

Ens creiem tan guapos, tenim tal punt de narcisisme, que Nèmesi ens ha castigat enamorant-nos de la nostra pròpia imatge.

Bé, el cas és que per castigar Narcís, Nèmesi, la deessa de la venjança, va fer que s’enamorés –si no ho estava prou ja- de la seva pròpia imatge, reflectida a les aigües d’una font. I incapaç d’apartar-se de la contemplació de la seva pròpia imatge, va acabar llençant-se dins l’aigua. Ara en diríem morir d’èxit, que és el risc de la festa de Sant Jordi si no la normalitzem una mica. Ens creiem tan guapos, tenim tal punt de narcisisme, que Nèmesi ens ha castigat enamorant-nos de la nostra pròpia imatge. I podem acabar ofegats.

No deu ser exclusiu de la nostra societat. Però és el mateix que estem fent amb el concert de Bruce Springsteen. Jo no sé si té una relació especial amb el públic de Barcelona. Intueixo que, com a públic entregat, els seus concerts són dels bons. Li passa als Estats Units, també. No és el mateix un concert seu a Denver que al Madison Square Garden, posem per cas. Però al nivell a què hem arribat amb el concert d’avui perquè venen els Obama, Spielberg, Tom Hanks i no sé qui més, només té comparació amb aquella frase de Leire Pajín que deia “les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta: la coincidencia en breve de dos presidencias progresistas a ambos lados del Atlántico, la presidencia de Obama en Estados Unidos y Zapatero presidiendo la UE”. Stefan Zweig n’hauria fet la miniatura històrica.

És dolent per a una societat caure en la depressió. Però emmirallar-se tot el dia a l’aigua també té un risc. La sort, per desgràcia, és que ja no tenim aigua. Melic, sí. Deu tenir raó Aristòtil en allò simplificat que la virtut és al punt mitjà. Aurea mediocritas. El que ara en diríem fer les coses de manera normal. Amb la calma.