Tinc uns amics que em recriminen que sigui “massa” indulgent amb els musulmans catalans. Em recorden —com si me n’hagués oblidat!— que els cristians en alguns països àrabs tenen severes restriccions per mostrar-se tal com són i no cal dir per tenir una església on poder reunir-se i celebrar. Sense parlar dels que són directament perseguits, empresonats o assassinats. L’ímpetu amb què els hauria respost fa vint anys no és el mateix que ara. Me’ls miro, els escolto i els dic que no tenen raó.

En el fons, el que facin els altres no és el meu llistó moral, des de la perspectiva ètica on em situo. No puc delegar la meva responsabilitat en els altres i menys en uns altres que no fan bé les coses. Jo el que vull és no fer el que em sembla execrable en altres mentalitats o cultures. Si a l’Aràbia Saudita —típic exemple que em posen— no es poden construir esglésies, em sembla malament, i jo vull que a Catalunya es puguin construir esglésies, esglésies i el que calgui. Perquè la llibertat és un bé tan enorme que cal que inspiri i se’l protegeixi. Acceptem la pluralitat del món o no l’acceptem i ens tornem fonamentalistes i en gelosos d’allò nostre i petit. Cervell de mosquit institucionalitzat. No! El que no vull és la llei del talió. El que em molesta és que no puguem millorar perquè els altres no milloren a la nostra velocitat. Si raonéssim tots així, el món s’enfonsaria ara mateix i no podríeu ni seguir llegint aquest petit article dominical. Cal gent que capgiri les coses, que apugi les exigències ètiques, que intenti fer les coses millor, encara que no trobi reciprocitat. Si en una terra els creients estan perseguits, es denuncia. I, sobretot, es poden prendre mesures perquè a casa nostra això no succeeixi, al contrari.

El que jo defenso és que aquí, a Catalunya, gestionem cada cop millor la diversitat cultural i, per tant, també religiosa. I que, tot i que ens sembli aliè, a vegades exòtic i fins i tot estrambòtic, el que veiem de les altres cultures ho anem incorporant. Perquè som un poble mestís, com tants pobles que no són illes, i això ens fa forts i universals. Quan ens mirem el melic, ens empetitim. Quan obrim els ulls, tenim Cellers de Can Roca o Gaudís. "Universalisme català" hauria de ser un hashtag.

Als Estats Units, des d’on avui escric aquesta reflexió, la idea de reciprocitat i mestissatge és molt interessant. Perquè ells saben que són el resultat d’una barreja. El mateix Trump no oblida que la seva dona és eslovena i que Eslovènia no és un estat federat dels Estats Units.

Catalunya és tant potent perquè té amics, assessors, detractors i comentaristes de tots colors i procedències. Ser criticats o admirats ens duu a confrontar-nos a nosaltres mateixos. És el triomf de la rellevància i cal treure’n profit. Les 13 religions que fan vida a Catalunya cada vegada tenen més relleu públic. No poden —les religions— esperar privilegis. No en tindran i no seria sa. Poden reclamar ser significatives i ho seran si fan aportacions útils i positives. Poden ser agents de canvi, poden ser peces imprescindibles de canvi social, especialment en el món de les vulnerabilitats de tot tipus: socials, mentals, intergeneracionals. Hi ha gent que pateix i hi ha entitats religioses que són al seu costat. Coneguem l’aportació musulmana al benestar social de Catalunya, no només com a beneficiaris, sinó com a agents que aporten, que sumen. Aquesta setmana he assistit a Barcelona a casa del cònsol general dels Estats Units a un iftar ('trencament del dejuni') amb musulmans catalans que, naturalment, no tenen res a veure amb aquestes atrocitats. Hem compartit taula fraternalment, ens hem mirat als ulls com demana la Miriam Hatibi, hem compartit conversa i inquietuds. Escoltem i deixem que ens escoltin. Som éssers humans, abans i al final de tot. La reciprocitat ens farà a tots més forts, més legitimats, més visibles.