Una de les raons de fons —una de tantes, però capital— que explica l’auge de l’extrema dreta és la percepció que el sistema democràtic està trencat. Que no compleix cap de les seves promeses, perquè els actors polítics que hi participen tampoc no ho fan. Que el poder polític no resideix veritablement en mans dels ciutadans, perquè, un cop cedit per mitjà del vot, la fiscalització efectiva es fa impossible fins al cap de quatre anys. L’electorat es veu obligat a comprar grans paquets d’idees —que al final tampoc són idees, són eslògans superficials cuinats per diferenciar-se— sota la consigna tòxica que qui no hi participa no té dret a manifestar el seu desencís amb la disfunció. Per a molts ciutadans —catalans, però occidentals a grans trets—, el que havia de ser el sistema menys dolent, avui és un sistema en què les decisions que tenen una incidència palpable sobre la vida dels governats es prenen al marge de la seva voluntat. Als ulls dels ciutadans cansats i frustrats, la disfunció associada al sistema democràtic converteix els actors polítics que reclamen més democràcia en còmplices de la disfunció mateixa, en sospitosos de voler-ne treure profit polític i personal.
L’extrema dreta recull aquest desengany i aconsegueix vincular els ciutadans a la seva proposta política, posant les disfuncions en qüestió al centre de la conversa política, titllant la resta d’actors polítics de còmplices i revestint-se d’una aparença renovada d’honestedat que a molts els torna a merèixer confiança. "L’Orriols diu el que tothom pensa, però ningú no gosa dir" és una sentència que deveu haver sentit a dir la majoria dels qui em llegiu. En la majoria dels casos, aquest sentit de proximitat —amanidet amb l’aversió als moros, en el cas català— ja es val el vot. Em refereixo a Catalunya perquè la seva és la vida política que conec i perquè soc del parer que les disfuncions democràtiques a què em refereixo i de què l’extrema dreta s’aprofita s’hi poden llegir d’una manera especialment diàfana. Que se n’aprofiti, puntualitzo, no significa que en justifiqui les raons: una cosa és descriure l’escenari d’on beu una proposta política i una altra cosa és validar el programa polític que sobre aquest escenari basteix la proposta política en qüestió.
El govern dels socialistes a Catalunya alimenta intencionadament l’extrema dreta dins i fora de l’hemicicle perquè pretén beneficiar-se de la polarització. L’alimenta quan s’hi enfronta parlamentàriament per autoafirmar-se, perquè la converteix a ulls dels ciutadans en la veritable oposició; i l’alimenta, sobretot, quan governa malament. En el cas del govern del president Illa, aquest "malament" té dues cares que, al capdavall, treballen en els mateixos termes. La primera és la cara dels tics totalitaris: que l’aposta de futur i el concepte d’èxit d’aquest govern sigui la Catalunya dels deu milions, per exemple, i que ho sigui sense cap ànim de buscar consens polític, reforça el parer que les decisions que afecten la ciutadania de debò amb prou feines estan obertes a debat. La Catalunya dels deu milions n’és una mostra pràctica, però en aquest sac també podríem encabir-hi l’ampliació de l’aeroport, sense anar gaire lluny, el model econòmic de totxo i turisme, o la pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol, que en realitat condiciona totes i cadascuna de les decisions. Aquest modus operandi no és completament exclusiu dels socialistes ni estrictament polític, però. Convindrem que, en els darrers deu anys, un dels episodis que ha carregat més frustració i desconfiança entre els catalans i els seus polítics ha estat el fracàs del procés. I que aquí, la classe política independentista, hi té la seva responsabilitat.
L’electorat es veu obligat a comprar grans paquets d’idees, que al final tampoc són idees, són eslògans superficials cuinats per diferenciar-se
La segona cara del "malament" és el desgovern del Govern, i la consigna infantilitzadora que n’hi ha prou amb prometre que allà on hi hagi una crisi hi abocaràs més peles. O que cal un gran debat —com el paperot que li fan fer ara a la Niubó—, més taules rodones, més observatoris, més subdepartaments de departaments, més grups d’estudi perquè la cosa acabi de rutllar com els contribuents —que són els qui paguen el sarau— voldrien. En aquest sac hi tenim la crisi al cos de bombers, la crisi educativa, els reclams dels professionals del sistema sanitari, el desgavell de la xarxa ferroviària o les dades alarmants d’ús habitual de la llengua catalana, sense anar gaire lluny, que els socialistes han resolt amb el Pacte Nacional per la Llengua o el Comissionat pel català a Barcelona. Ambdues cares envien el missatge que el sistema polític opera al marge de les inquietuds dels ciutadans i que no funciona res del que hauria de funcionar.
Quan el govern dels socialistes decideix enretirar determinades qüestions del debat públic propi de les societats democràtiques i obrir debats sobre qüestions que són responsabilitat del govern —com si el debat ja fos una solució en si mateixa, com si la voluntat de "consens" suplís una bona gestió—, aplana el terreny a la mateixa extrema dreta que diu combatre, perquè posa llenya al foc del desengany amb què aquesta s’escalfa les mans. Si l’auge de l’extrema dreta agafa impuls en el descrèdit del sistema democràtic, per molta gesticulació i confrontació hiperventilada que s’exhibeixi a l’arc parlamentari, qui governa malament i fomenta el descrèdit encoratja l’auge mateix.