A la velocitat que va la cosa, no resultaria excessiu imaginar que ben aviat els catalans serem una minoria nacional a Catalunya. De fet, ja som una minoria lingüística en el nostre propi país, si fem cas a la darrera Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població, que assegura que només el 32,6% utilitza habitualment el català.
I no val la postil·la del 80% que el sabria parlar, perquè la salut d’un idioma no es mesura per estadístiques, sinó per ús, i l’ús del català està en procés d’agonia. Si afegim les dosis ingents d’immigrants que arriben al nostre país, sumat a la nul·la obligació de saber el català, les xifres poden degradar-se més, i més ràpidament. I no només per la desídia dels partits espanyols, que sempre han treballat per la residualització de l’idioma, sinó pels d’obediència catalana que renuncien als compromisos bàsics per defensar-lo. Especialment notori, en aquest sentit, el que ha passat aquesta setmana al Parlament, on els partits previsibles —PSC, PP i Vox— han rebut el suport d’ERC i la CUP per votar en contra de la petició de Junts de reclamar el nivell A2 de català als immigrants que vulguin renovar la residència un any després de la regularització. Per entendre’s, cal recordar de què parlem quan parlem del nivell bàsic A2 de català: només exigeix entendre avisos de megafonia, anuncis, indicacions de carrer, sempre que es parli a poc a poc; només cal llegir i entendre menús de restaurant, notes breus, etc.; mantenir una conversa curta sobre temes bàsics, i, finalment, poder escriure una llista de la compra, una postal, un agraïment… Esquerra Republicana de Catalunya —els de les 155 monedes de plata— i els salvadors de la pàtria cupaire —els de "La història us jutjarà" si no es declarava la independència— consideren que els ciutadans que volen viure, treballar i tenir drets a Catalunya no els cal ni una mínima expressió del nostre idioma.
És impossible que, en termes de defensa de la nació catalana, es pugui justificar el capteniment de republicans i cupaires, més enllà del paternalisme bonista envers la qüestió immigratòria, que esdevé una forma de segregació
Per allò del brou i les dues tasses, en la mateixa sessió, els mateixos partits van tombar una altra petició de Junts: demanar un nivell B1 de català per acreditar l'arrelament en els nous processos ordinaris d'immigració. És a dir, dos partits que diuen defensar la llengua i la nació catalana varen veure innecessari que el català formés part de les exigències per aconseguir papers i residència. Dit altrament, varen negar-se a considerar el català un idioma necessari per a viure i gaudir de tots els drets a Catalunya, però, en canvi, consideren normal que ho sigui el castellà. La llengua catalana concebuda com una llengua de segona, de voluntariat, residual, de regioneta simpàtica, desnacionalitzada, colonitzada, conquerida. És impossible que, en termes de defensa de la nació catalana, es pugui justificar el capteniment de republicans i cupaires, més enllà del paternalisme bonista envers la qüestió immigratòria, que esdevé una forma de segregació.
Tenim una llengua ferida, assetjada judicialment i política, colpejada secularment per un estat ferotgement uniformitzador i sense eines de sobirania que permetin protegir-la de les onades migratòries que rebem. I davant d’aquesta situació de precarietat, ERC i CUP voten per desprotegir-la encara més. És impossible qualificar amb paraules que no siguin incorrectes el nivell de deixadesa i traïdoria a la nació catalana que estan perpetrant partits que fa pocs anys volien liderar una República Catalana.
Si perdem la llengua, perdem la identitat, com molt bé sap l’Estat espanyol, que treballa en aquesta direcció des de fa tres segles. Convertits en una minoria lingüística, fàcilment acabarem sent una minoria nacional; entès el concepte com aquells que ens sentim nacionalment catalans i lluitem per una nació plena. No hi ha dubte que aquesta és la missió sagrada de l’actual president Illa, la definitiva desnacionalització de Catalunya, però qui anava a dir-nos que tindria l’ajuda de partits que fa dos dies alçaven l’estelada.
L’any 1954, Salvador Espriu, en el seu poema “Inici de càntic al temple”, va segellar un compromís que s’havia transmès de generació en generació. “Hem viscut per salvar-vos els mots”, i els varen salvar. Però, setanta anys després, els mots tornen a estar en perill; tal vegada en més perill que mai. Com a esperó i renovació del compromís, el recordatori del poema:
Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes”.
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues”.
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble”.