Diuen que un 40% de les parelles que se separen ho fan després de l’estiu. Ja sigui perquè han tingut temps per pensar en el que volen realment o perquè s’han hagut de suportar durant les vacances més temps del que és habitual.

—El que et molesta de l’altre és un pur reflex de tu i dels teus traumes —diu el narcisista.

—No, carinyu, el que em molesta de tu és que no ets ni capaç de demanar perdó —penso en veu alta.

No t’enganyaré. Si arribo a saber-ho, no em divorcio, encara que és —sens dubte— de les millors decisions que he pres a la vida. Tot i que, si et soc sincera, si a priori hagués entès el preu total —tant físic com psicològic— de la separació, hauria avortat la idea. Segurament, penedint-me'n després per no haver-ho intentat. Això els ho explico a les meves amigues que em confessen que aquest ha estat el seu darrer estiu de casades. Quan veig presumir de les vacances els mal casats que no tenen més remei que compartir-les, penso: quina gàbia d’or! Ja saps, és allò que la gespa del veí sempre sembla més verda. Malgrat això, no vull que aquest sigui un article a favor dels trencaments, sinó que vagi en direcció d’ajuntar les peces. Perquè el que de vegades ens cal és adonar-nos que ja tenim molt amb la relació que tenim (si és bona). Perquè és molt dur divorciar-se, però ho és més, a llarg termini, viure una vida que no t’agrada. Hi ha (poques) excepcions que ho poden tenir tot: mantenir la família malgrat el divorci.

Els estudis diuen que després d’un parell d’anys (més quatre que dos), es comença a veure la llum després de la separació. Malgrat les estadístiques, diuen que es triguen uns vuit anys a superar la relació entre cònjuges. Jo tenia la meva teoria que costa el doble del que vas estar amb algú oblidar un gran amor. Potser la resposta correcta seria que el que temps no cura, sinó que li lleva protagonisme. I això ja és molt! El que no fa ni una mica de gràcia és que el mateix progenitor que passava olímpicament dels fills quan estàveu plegats, amenaci en prendre-te’ls. Si no et separes (amb la premissa que és pel bé dels teus fills), aquests penques també t’ho retrauran algun dia. Ja m’avisava la meva amiga psicòloga. Ella retreu als seus pares no haver estat valents i haver hagut d’aguantar una guerra freda a casa. No se separa qui vol, sinó qui pot, li recordo.

És molt dur divorciar-se, però ho és més, a llarg termini, viure una vida que no t’agrada

Vinga va, que aquest article també volia anar de les coses bones del divorci, com les farres amb les noves amistats (que també acaben passant). Igual que és molt difícil pensar en sexe quan tens quatre-cents mails per contestar, bolquers per canviar i sopars per preparar, també et dic que a la que tens un moment mental de tranquil·litat, la libido torna com per art de màgia. No, no és la perimenopausa. Quan veus que la teva sensibilitat no és una debilitat, sinó part de la teva fortalesa, tornes a brillar. I el millor és que tornaràs a sentir-te desitjat/desitjada. També ensenyes una lliçó daurada als teus fills: que no has d’aguantar per norma, que has d’aprendre a prioritzar-te, que has d’estimar d’una manera sana, raons per les quals vas marxar d’on no et senties ben tractada. La sinceritat al poder: no has protegit el benestar de la família a base de mentides. Als nens els ensenyes que les parelles es construeixen dia a dia, i als que ja n’hem tingut unes quantes i hem après dels errors, a no demanar a un tigre que sigui un lleó.

Encara recordo preguntar al primer que es va separar de la meva colla dues coses. La primera: com ho feia per estimar la seva filla, que era clavada a la seva mare? La segona: com és que pots estimar tant uns gestos o uns ulls quan no pots suportar el seu progenitor? Doncs és veritat que es pot, com a tu et pot semblar sexy la teva parella i no la teva sogra. També li preguntava: i no trobes a faltar la família nuclear, els amics comuns o les vacances plegats? Quan em deia que no, no ho entenia. Pensava que la melangia arribaria al cap dels anys. I no, encara no ha arribat. Som molts els que ja vam fer el dol abans de començar el procés de separació. El que és inútil és pensar que la gent canvia. L’únic que pot canviar-los és la manera com et fan sentir. I no t’has de quedar, en nom de l’amor romàntic, en un lloc on no entenen el teu valor. S’espera que cap al 2030, el 45% de les dones d'entre 25 i 44 anys seran solteres.