Fer servir paraules rotundes per definir i denunciar fets o actituds que realment no s’hi ajusten és un risc. Passa en diferents àmbits, segurament l’exemple més clar i darrerament més utilitzat és dir-li a algú nazi sense que, òbviament, ho sigui. No em refereixo a l’episodi que s’ha viscut recentment a la CCMA ni avalo límits a la llibertat d’expressió, sinó que el que vull subratllar com a més preocupant és la banalització del concepte. Normalitzar-lo tot fent-lo d’ús freqüent és un error.
Això no passa amb el terme franquista, que es fa servir molt poc. S’utilitza tan poc que fins i tot per parlar dels franquistes se’ls ha arribat a dir “nostàlgics” en segons quins mitjans. Quan, en aquest cas, a Espanya hi ha moltes actituds que sí que hi encaixen. Per a molts comportaments, declaracions, fets i actituds que es produeixen cada dia a l’estat espanyol, a tots els nivells de la societat, la millor definició que es pot utilitzar, la que més encaixa, és franquista. La majoria d’aquests actes no són provocats per una maldat explícita de qui el perpetra. Es fan perquè el franquisme forma part d’allò comú, quotidià de la societat espanyola. Tal com el nacionalisme banal, descrit per Michael Billing, forma part de les nacions establertes.
Per a molts comportaments, declaracions, fets i actituds que es produeixen cada dia a l’estat espanyol, a tots els nivells de la societat, la millor definició que es pot utilitzar, la que més encaixa, és franquista
Actualment fa 84 anys seguits que Espanya té un cap d’estat que no és escollit democràticament. Uns anys ha sigut un militar, d’altres un rei hereu escollit directament a dit per aquest militar. Ara el fill d’aquest hereu. Avui dia a Espanya continua manant molt més la maquinària de l’estat que les institucions escollides a través del sufragi de la gent. Aquest és el franquisme que amara totes les parets de la feble democràcia espanyola. No consolidada, feble. I d’aquest franquisme que tot ho corromp, els microfranquismes. L’explicació de Núñez Feijóo justificant per què algú que pensa diferent sobre la unitat d’Espanya o dels drets civils no pot ocupar una responsabilitat tècnica en l’àmbit econòmic fa esfereir. La Comissió Europea denunciant el Catalangate, un homenatge a la División Azul, policies infiltrats en moviments polítics no violents o la contractació d’una empresa israeliana per atacar la Generalitat són notícies actuals. De fet, la majoria són notícies d’aquesta setmana, febrer del 2023, governant PSOE i Podemos amb suport extern d’ERC. Poca broma.
S’ha de denunciar sistemàticament. Perquè a la majoria de la societat espanyola això els sembla normal. No perquè siguin uns franquistes declarats, que no ho són. Sinó perquè el franquisme forma part d’allò quotidià. Sense ser franquistes cometen i avalen microfranquismes. I no cal acusar la persona d’allò que no és. Però sí que cal denunciar el fet. Sempre. L’independentisme sobretot. No val dir que ja estem en una nova pantalla, que tot el que no sigui la proclamació d’independència ja no cal. Tots els esports es basen en l’atac i la defensa. Malament si només ens interessa un vessant del joc. I cal ser actius demanant als catalans que formen part d’aquest sistema espanyol que es posicionin davant de cada fet. Perquè en formen part i callen. No perquè siguin franquistes, de nou, no. Sinó perquè els coneixen i saben que són així. Coneixen el paisatge quotidià i saben que n’està ple. I ho banalitzen. I això és el que no es pot fer. Cal exigir que es posicionin cada vegada. No val el silenci. Nosaltres en som les víctimes, no ho poden relativitzar. Estem parlant de drets fonamentals, no hi ha lloc per als microfranquismes.