Dimecres passat vaig anar a Narbona per diversos motius que demà podré explicar en aquest mateix diari i vaig viure una situació surrealista que necessito explicar avui. Situem-nos. Nou del matí, estació de Sants. Agafo el TGV que fa la ruta Barcelona-París i enfilo l'antiga Via Augusta amunt amb l'objectiu de fotre'm un bon tiberi al cap d'unes hores. La megafonia del tren, en un català prou rossellonès i un castellà afrancesat, recorda que és obligatori l'ús de mascareta. Parem a Girona, algú baixa i algú puja. Parem a Figueres i tres quarts del mateix. Quan travessem el túnel del Pertús i sortim de la foscor, just per sota del fort de Bellaguarda, rebo el típic SMS que m'anuncia el canvi de xarxa telefònica i el roaming a l'estranger. No és l'únic missatge que rebem els passatgers del tren, però. De sobte, un simpàtic treballador d'SNCF vermell com un tomàquet ens diu en francès que no cal mascareta, fent-nos el gest de treure'ns-la amb la mateixa cara d'alliberament de qui es descorda un botó del cinturó després d'una calçotada.

És aleshores, mentre em fixo en aquell home amb cara de menjar formatges amb codony per postres cada dia, quan començo a fer-me aquest article a sobre. En aquell moment, si sóc sincer, el primer que va venir-me al cap va ser pensar en Dies de frontera, una de les millors novel·les del gran Vicenç Pagès Jordà. En ella, l'escriptor empordanès deia que "a la vida hi ha moltes fronteres: físiques, polítiques i mentals, però sobretot vitals". Si avui fos viu, potser afegiria un nou tipus de frontera: la frontera vírica, ja que els passatgers del vagó de tren que vam treure'ns la mascareta érem exactament els mateixos que un minut abans havíem entrat al túnel per La Jonquera. No havia aparegut cap passatger nou. No havíem parat a cap estació. No havíem ni abandonat Catalunya, perquè senzillament havíem passat d'estar al sud del país per passar al nord, sovint massa oblidat. Ara bé, segons semblava, després d'aquell túnel el maleït virus del SARS-coV-2 ja no era contagiós, demostrant un cop més que França és la versió prèmium d'Espanya.

Espanya sempre ha volgut ser França, però sempre n'acaba sent una mala còpia barata, per això França va fer una revolució i és una burocràcia meritocràtica, mentre que Espanya va mantenir una dictadura i és una bucrocràcia hereditària

Pot semblar una ximpleria, però haver tallat de soca-rel amb els Borbons marca l'avenir d'un país, per això Espanya legisla amb l'objectiu de fer sentir el poder sobre els ciutadans i França legisla amb l'objectiu d'empoderar la ciutadania. La meva família de la meva àvia materna és del Capcir i mon tiet Pierre, lampista, és un polític de renom als Pirineus Orientals. Aquest estiu, dinant a Font-rabiosa, vaig comentar-li una reflexió de Martí Anglada, conegut periodista català, que un dia vaig llegir-li no sé on al meu amic Toni Piqué: que França és una 'burocràcia meritocràtica' en la qual tu ets el fill del forner de què sé jo, Saint-Germain-Lembron, un poblet de cent habitants on De Gaulle va perdre els mistos, i pots arribar a l'École National de l'Administration i acabar sent ministre. Espanya, que sempre ha volgut ser França però que sempre n'acaba sent una mala còpia barata, és en canvi una 'burocràcia hereditària' on el que importa no és quan vals, sinó de qui ets fill o qui són els teus padrins. A França, malgrat el jacobinisme fastigós i la falsedat inherent rere el "Liberté, egalité, fraternité", no obliden que van fer una revolució per enaltir els drets dels ciutadans, potser per això en aquell TGV tots els passatgers estàvem exposats a contraure el coronavirus, però arribats al Pertús ja no.

La situació, de fet, em va fer pensar en quan els meus avis anaven a Perpinyà a veure tetes i culs, segurament per agafar idees trapelles. Ja no estem als anys seixanta, però ara el seu nét també anava nord enllà per experimentar, com ells, una estranya sensació de llibertat en entrar a la Catalunya del Nord. Ells deixaven enrere el franquisme en travessar la duana i jo deixava enrere el regne d'Espanya, que ja no és una dictadura però manté encara tics autoritaris igual de ridículs. Només així s'entén que al desembre de 2022 visquem a un dels únics tres llocs d'Europa on encara és obligatòria la mascareta al transport públic, convertint ja en els últims mesos el que hauria de ser una mesura de seguretat sanitària en una mesura de coacció social i que desperta els tics més feixistoides dels antigament coneguts com a policies de balcó, ara convertits en policies de vagó de metro. Si és veritat que tots els catalans portem a dins un president de la Generalitat, un lingüista de l'IEC i un entrenador del Barça, alguns també porten a dins un Guàrdia Civil alliçonador i frustrat amb ganes d'impartir justícia.

Fa més de mig any que el coronavirus va passar a ser considerat una malaltia comuna amb el qual pots anar a treballar i tot, però continuen existint mesures absurdes que ens obliguen a obeir com robots cívics i alienats a favor d'un teòric bé comú

Mentre veiem com els ciutadans xinesos​ protesten als carrers amb fulls en blanc perquè n'estan fins als nassos de tanta obediència a l'estat –un estat, per cert, que encara no ha demanat perdó per haver propagat un virus letal a escala internacional-, alguns encara ens posem les mans al cap quan recordem el que vam viure durant mesos ara farà ja tres anys, quan esporuguits i indefensos contra una amenaça desconeguda vam decidir acatar mesures que ni George Orwell s'hagués imaginat a 1984. Vam renunciar a les nostres petites llibertats per protegir a qui més estimàvem. Per respectar als nostres veïns. Per donar exemple. Vam comportar-nos com robots cívics i alienats a favor del bé comú, però fa més de mig any que el coronavirus va passar a ser considerat un virus comú, una grip més amb la qual pots anar a treballar i tot, si el cos t'ho permet. Arreu d'Europa des del mes de maig la mascareta és ja un element nostàlgic, una rèmora del passat. Mentre a Roma, Dublín o Amsterdam no és obligatòria ni als hospitals, aquí no pots ni entrar a pesar-te a la bàscula d'una farmàcia si aquell dia t'has deixat la mascareta a casa.

Per això en el viatge de tornada amb l'AVE de Narbona, tan tip que la sang gairebé no m'irrigava el cervell, vaig emprenyar-me quan després de travessar el túnel del Pertús, en entrar a territori espanyol, un senyor de Renfe amb cara de menjar tocino de cielo per postres va dir-me "¡la mascarilla!" cridant-me com si fos un gos. Al vagó érem els mateixos passatgers que dos minuts abans. Com feia vuit hores, no havia aparegut cap passatger nou. No havíem parat a cap estació. No havíem ni abandonat Catalunya, però el virus tornava a ser letal, contagiós i maligne, per art de màgia. "Més coherència i menys crits", vaig respondre-li, en català, de forma agressiva. Va ser aleshores, tres seients més enllà, quan una senyora que devia escoltar-ho va preguntar fins quan ha de durar la broma, exactament amb el mateix to de Josep-Lluís Carod-Rovira en aquell tall famós de l'APM!. Per desgràcia, jo tampoc no ho sé. L'únic que sé, això sí, és que n'hi ha prou en agafar el metro, l'autobús o el tren per adonar-se que en aquest cony de país hi ha un altre virus letal pel nostre futur com a societat i que de mica en mica també ens menja cada dia: el virus de l'absurditat.