Aprofitant el pas per Barcelona de l’escriptor kikuiu Ngũgĩwa Thiong’o, torno a recordar la seva afirmació que dominar la cultura d’un poble és controlar les eines amb què s’autodefineix en relació amb els altres. La cita és clau per entendre la visió del poder central espanyol sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i també per concloure que qualsevol intent dels mitjans públics de rebaixar el seu punt de vista catalanista són tan inútils com perjudicials per a la praxi periodística.

Ras i curt, TV3 no cau malament a Madrid perquè posi més o menys tertulians unionistes, perquè parli més o menys de Ciutadans, Vox, el Partit Popular o el Partit Socialista, o perquè digui presos polítics o polítics presos. TV3 és l’enemic a batre perquè ofereix un punt de vista de la realitat projectat de Catalunya estant. Dimarts, la cadena i Catalunya Ràdio van decidir retransmetre un debat on no hi van ser candidats que havien estat prohibits. Dimecres, la fiscalia va anunciar la seva intenció de processar la cúpula de la CCMA per organització criminal.

Fem el que fem, els professionals de la informació som al punt de mira d’uns poders que no dubtaran a censurar-nos si els convé

Si no vaig veure el debat va ser perquè com a periodista i demòcrata em negava a ser partícip d’una vulneració de drets tan flagrant cap als representants polítics independentistes i els seus electors. Arran de l’onada de desinformació augmentada per l’impacte de la digitalització, circula per les xarxes socials una cita que diu que la feina d’un periodista no és donar veu a una persona que diu que plou i una altra que diu que no, sinó sortir al balcó i mirar si plou. Dimarts a la nit, la feina de TV3 i Catalunya Ràdio no era donar veu als candidats com si tots estiguessin en igualtat de condicions de representació i negar-se a emetre el minut d’or de Puigdemont presentant la no participació de Junts per Catalunya com una rebequeria de nen petit. La feina dels mitjans públics era cancel·lar un debat adulterat per la censura i la repressió que ha enviat dos caps de llista a les europees a l’exili i a la presó i que, per a més inri, no comptava amb cap dona. Ni candidata ni presentadora. La censura ―judicial, política o de gènere― trastoca la qualitat de la informació que els periodistes oferim a la ciutadania i això, en uns mitjans públics que s’enorgulleixen del bon servei públic que ofereixen, és inadmissible.

Malgrat el context de repressió colonial a la qual està sotmesa Catalunya, fer informació política, sobretot en campanya electoral, fa anys que és molt difícil. En aquesta campanya, hem vist com una Junta Electoral prohibia a RAC1 convidar Barcelona és Capital al debat d’alcaldables de Barcelona, mentre que una altra obligava al Canal Taronja de l’Osona i el Moianès a incloure el partit de l’ultradretà Josep Anglada al debat de candidatures a l’alcaldia de Vic. Fa anys, els mitjans de la CCMA havien d’informar de les campanyes segons una lògica de blocs electorals contrària als criteris periodístics. En períodes no electorals, es van fer famoses les rodes de premsa en pantalla de plasma de Mariano Rajoy, que no admetien preguntes, i són freqüents en televisió les imatges de mítings i altres esdeveniments dels partits enviades pels seus departaments de comunicació.

Davant d’aquestes situacions, sempre dubto de si els periodistes i, sobretot, els col·legis que ens representen, podríem haver fet una oposició més ferma davant la intromissió en la nostra feina. Hem fet vagues? Ens hem manifestat? S’ha traçat una aliança comuna per fer front a la censura i la ingerència política? Hem reivindicat la nostra funció social? Si alguna cosa ha acabat d’evidenciar la situació a l’Espanya ―i la Catalunya― actual és que, fem el que fem, els professionals de la informació som al punt de mira d’uns poders que no dubtaran a censurar-nos si els convé. Si passi el que passi ens voldran doblegar, potser va sent hora que siguem més ferotges en la lluita perquè això no succeeixi.

Elisa Beni
Opinió Perplexitat electoral Elisa Beni