“Si fos jove, marxaria del país”. Fa un parell de mesos, una persona estimada em va deixar anar aquestes paraules en una conversa d’allò més inofensiva. La repressió contra l’independentisme ja havia esclatat i els partits independentistes, indefensos, ja començaven a cedir. En alguns cercles íntims, això havia furgat en el perenne neguit subtil que havia causat constatar que, un cop les previsions de creixement certificaven la defunció de la crisi econòmica, als joves encara ens esperaven uns quants anys, sinó tota una vida, de precarietat dins d’un Estat en fallida multiorgànica.
Vaig tornar de Londres el setembre de l’any passat. Hi havia anat per desencallar la meva trajectòria professional i per distanciar-me dels vicis d’alguns dels cercles feministes on en movia. El panorama generacional i nacional que em vaig trobar a la tornada va perllongar la meva nostàlgia pel Regne Unit. Per intentar pair el que el cos aguantava, la ment ha fet allò que la frase nascuda dels llavis d’una persona estimada, un dels elements constitutius de tota llar, em va dir que fes. M’he resguardat sovint, incorpòriament, en els escassos metres quadrats de l’habitació de la residència londinenca on m’allotjava, a la mesopotàmia entre el bullici de Camden i la utopia bucòlica de Regent’s Park, i he passejat assíduament entre les corrues de postades de la majestuosa biblioteca de la universitat.
“No sabria dir-te què hi dius”. ELL m’escriu després d’haver-se llegit el meu ritual de pas cap a la conversió en Estela Reynolds. Naturalment li tiro la cavalleria per sobre, per insensible. Evidentment ens perdonem, perquè al cap i a la fi el sadomasoquisme intel·lectual és la base de la nostra relació. I també perquè, encara que quan vaig escriure allò no ho sabés, els dos havíem passat pel mateix dilema. En els cercles d’amistats on ens movíem, la idea de marxar apareixia de tant en tant.
Em vaig trobar amb el cul a l’aire, contemplant amb la boca oberta i les cames paralitzades com els CDR a Catalunya i els exiliats són els únics fronts que ens defensen de la barbàrie
Tinc un amic que viu a Catalunya i que ja es va exiliar, previsor, just després de l’octubre. Se’n riu de la meva innocència. En un moment de debilitat, li vaig confessar que no m’esperava el paper galdós de molts dels nostres. Estava preparada per la repressió estatal, per la incomprensió europea i pel cinisme hipòcrita de la pseudo-equidistància. Però no m’esperava la deserció dels propers. Estúpida de mi, malgrat haver escrit sobre el virus autonomista que ha pervertit el talent de generacions de líders catalans, em vaig trobar amb el cul a l’aire, contemplant amb la boca oberta i les cames paralitzades com els CDR a Catalunya i els exiliats són els únics fronts que ens defensen de la barbàrie. Marxa. No tens per què pagar res d’això. No he pogut.
“Què hi dius?”, preguntava ELL. Doncs mira, estimat, el que volia dir és que ja fa temps que m’estic exiliant. Sense adonar-me’n del tot. No ha estat en comprovar la feblesa mesella d’alguns. Ni tan sols en saber que no puc llogar un pis decent a Barcelona. El meu exili va començar el dia en què vaig assumir que, com a dona, mai podia guanyar. Quan me la va suar que il·lustres senyors de la tribu rebessin més aplaudiments per dir el que jo havia dit abans. L’instant en què vaig trobar entranyable que encara que demostrés manta vegada que era llesta i que podia escriure textos densos, seguiria rebent el menyspreu de senyors que es masturbaven amb la qualitat (certa) dels densíssims articles sorgits de les titulades ments dels seus congèneres.
A vegades penso que, per sobreviure i no parar boges, les dones ens hem hagut d’exiliar una mica de la nostra societat
Quan era petita, vaig jugar a ser qui era, exhibint una personalitat que encaixava en els paràmetres de la masculinitat tradicional. Com tots els nens, vaig abraçar el fal·lus, la llibertat, la valentia i la sexualitat voraç. Quan vaig ser adolescent, em van dir que allò ja no feia per mi. Se’m va avisar amb bones paraules, primer, i se’m va disciplinar, després, a base de violència sexual, física i verbal. Vaig fer algunes concessions, com ara llençar els xandalls i les vambes i enfundar-me tops, pantalons arrapats i mini faldilles. Tot i així, vaig seguir jugant el seu joc. Ocupant els seus espais. Reclamant la part del pastís que em tocava. En una situació esquizofrènica. Jo, em repetia, era com ells, no com elles (ecs). Però em sabia, a la vegada, mutilada per ser una ella.
Com puc ser lliure, sigui on sigui, i em comporti com em comporti, si el meu gènere no ho és? Si ni la meva nació, ni la meva generació, tampoc ho són? A vegades penso que, per sobreviure i no parar boges, les dones ens hem hagut d’exiliar una mica de la nostra societat. Curiosament, el meu amic català exiliat a Catalunya, que ha fet, doncs, el mateix que han fet tantes dones, diu que només quan deixi el feminisme seré lliure. Li responc que, igual que l’independentisme, el feminisme que només tingui com a base una suposada autoritat moral emanada de la condició d’oprimida serà una llosa. Una pellofa. Però que tot feminisme, igual que tot independentisme, que es pensi des del desig i la voluntat de ser de cada cos serà emancipador.
Per defensar el que soc m’he hagut d’exiliar del que m’han dit que soc. Del que m’han convertit. D’aquell esperit estèril embolcallat en una pellofa sòrdida que jo, traint-me per sobreviure, vaig ajudar a castrar. A mesura que els records de la residència mesopotàmica i de la biblioteca majestuosa es dilueixen, cal que el meu cos encarni aquest exili. Cal deslliurar-se de la pellofa per alliberar l’esperit i assumir les hòsties que rebràs per treure-te-la. Això és el que volia dir, estimat. El meu que us folli un peix polla als covards, als senyors que es masturben en base a paràmetres cutres, a les elits que han decidit esclafar els cervells i masegar els cossos d’una generació per seguir mamant de la mamella cadavèrica d’un estat putrefacte, és tant la forma d’alliberar-me com de dir als que pateixen tot això que els estimo.