#Cuéntalo. Ha servit per visibilitzar milions de casos de violència sexual patits per dones catalanes, espanyoles i de l’Amèrica Llatina. Per a tothom, ha suposat fer-se una idea de la magnitud de la violència. Per a moltes dones, ha esdevingut un acte d’alliberament personal i de catarsi col·lectiva. Per als feminismes, es tracta d’una forma digital de crear memòria històrica. Per tot això, caldria conservar-la més enllà de la fugacitat de les piulades de Twitter, i seguir lluitant perquè les històries es puguin explicar en analògic. Totes hem de poder explicar-nos, si volem. Hi ha factors, com l’edat, tenir una discapacitat o pertànyer a un col·lectiu racialitzat, que ho dificulten encara més, per la vulnerabilitat social a la qual estan exposades aquestes dones.

És necessari que el dolor serveixi per crear accions polítiques concretes. És important seguir amb les mobilitzacions, i en això la consciència i activitat generada arran de la vaga feminista del 8 de març és un punt a favor. També és destacable una acció que exemplifica la rellevància del suport a (i sobretot entre) les dones: la supervivent de l’agressió de La Manada a Pozoblanco ha assegurat que els volia denunciar per, entre altres raons, ajudar a la supervivent dels Sanfermines.

“No és no”. Un lema que cal desterrar. Les supervivents de La Manada, i tantes altres, no van poder dir que no. El lema tampoc ajuda a desmuntar la concepció popular de les relacions heterosexuals. Emparada en creences arnades —actualitzades amb pseudociències de la seducció disfressades de biologia i psicologia—, atorga la iniciativa a l’home, reduint la bona dona a un subjecte que s’ha de protegir de la voracitat sexual masculina, amb una agència basada en posar límits als avenços de l’altre. La dolenta, evidentment, es dedicarà a modelar l’energia emanada d’aquestes escomeses per treure’n algun dels premis de consolació que la societat fins ara havia reservat a les dones. L’alternativa són unes relacions sexoafectives basades en la llibertat, el gaudi i les necessitats de totes les persones que hi participen.

Rafael Català. Sense pensar-hi gaire, se m’acut que, per millorar la situació de dones com la supervivent de La Manada, en lloc de fer veure que el cas del jutge és excepcional, el govern del Partit Popular podria fer que el pacte d’Estat contra la violència masclista deixi de ser una conya marinera, que la llei reconegui com a violències masclistes totes les formes recollides al Conveni d’Istanbul o augmentar el finançament als serveis i programes d’atenció i prevenció de la violència masclista.

Urgeix establir un debat públic sobre la violència masclista que deixi de partir de la base que els homes són menors d’edat que s’han de resguardar de segons quines converses per protegir la seva autoestima

Les juristes feministes. Han llançat a l’opinió pública dues reflexions clau. La primera, fins a quin punt el dret recull les experiències de violència i intimidació que pateixen moltes dones, marcades per les relacions de gènere. La segona, que és fonamental que els jutges es formin en perspectiva de gènere per evitar prendre decisions marcades pel sexisme. En contra del que han pregonat molts senyors, com el meu estimat Enric Vila, la reacció a la sentència de La Manada no ha estat la d’una turba influenciable que vol el cap dels cinc violadors i del jutge còmplice, i que viu en un estat de dolor paranoic que farà que, d’aquí a uns anys, la humanitat s’extingeixi perquè no es podrà reproduir per manca de rituals d’aparellament. Tot el contrari: la reacció a la sentència ha estat la d’una multitud de dones molt emprenyades (només faltaria!) que han vist que la millor manera que elles, i les que vindran, puguin viure amb dignitat i llibertat —també sexual— és examinant amb lupa els mecanismes jurídics, les creences socials i els imaginaris culturals que exoneren aquells que atempten contra els seus drets fonamentals. I això ha estat gràcies a la divulgació d’expertes en dret, psicologia i altres disciplines, així com d’activistes. Creu-me, Enric, quan et dic que si el que volguéssim fos venjança, ara mateix ja n’hauríem matat més de sis.

Els homes. En el benintencionat intent d’explicar els factors socials i culturals que encoratgen molts homes a agredir sexualment, Víctor Lapuente va escriure a El País una columna d’opinió que acabava presentant-los com a pobrissones víctimes del sistema. Davant del tsunami de #Cuéntalo, molts homes han obert els ulls davant la magnitud de la tragèdia. D’altres, ja fa temps que ho havien fet. Però encara n’hi ha massa que han reaccionant recordant-nos, per vegada mil, que no tots els homes agredeixen. És més, que les dones els hauríem d’estar agraïdes i teixir-hi complicitats, i que explicant les agressions que hem patit l’única cosa que hem fet és ofendre’ls. Per demostrar l’absurditat del raonament, el compararé amb un exemple del procés, que sempre ven: “No tots els espanyols són catalanòfobs, ja us val denunciar les agressions feixistes en lloc d’abraçar Iñigo Errejón”. El que alimenta la catalanofòbia és, també, el silenci de molts espanyols que no ho són (no va per Errejón).

Així doncs, urgeix establir un debat públic sobre la violència masclista que deixi de partir de la base que els homes són menors d’edat que s’han de resguardar de segons quines converses per protegir la seva autoestima. O bé perquè no les poden aguantar o bé perquè, en cas d’haver comès un delicte, no han pogut reprimir els instints bàsics. Existeix un sòlid corpus de teoria feminista en l’àmbit de masculinitats que ens dona eines per tractar-ho. A nivell general, que en un cas de tanta repercussió social com el que ens ocupa les opinions d’expertes i acadèmiques hagin conviscut aquests dies en igualtat de condicions amb les de senyors que saben tant del tema com jo sé de teoria de cordes, demostra fins a quin punt la societat encara menysprea el coneixement generat per dones i fomenta la confiança cega en les habilitats dels homes.

El que vindrà. El cas de La Manada no deixa de ser un cas que, com el de Diana Quer, excedeix els límits de la tolerància social envers la violència masclista, que és altíssim. Just el dia en què la llibreria Calders celebrava un acte en què es llegia la sentència a La Manada, se sabia que una dona havia estat assassinada a Burgos i un home havia cremat el pis de la seva exdona i la seva filla, a la localitat valenciana d’Albal. Malgrat que la policia els investiga com a possibles casos de violència masclista, no només no hi ha hagut un debat ciutadà sobre aquests casos, sinó que el telenotícies vespre de TV3 va explicar-los en notícies breus separades per molts minuts de diferència de la notícia que obria l’informatiu, sobre la sentència als cinc violadors. Sembla, doncs, que encara existeixen dificultats per percebre que es tracta de violències que beuen del mateix sistema de relacions de poder. Aquesta és, en última instància, el gran repte: exposar l’iceberg sencer.