Una part de l’esquerra espanyola i catalana ―tant la independentista com l’espanyolista― ha convertit la classe obrera en una excusa per defensar postulats amb un fons que s’acosta perillosament a l’autoritarisme. L’afirmació que parlar català a un treballador immigrant en una cafeteria és classista; la idea que la base independentista s’ampliarà a còpia de garantir drets socials, o que és incomprensible que la gent pobra voti partits que posen “la bandera” per sobre de les necessitats econòmiques, demostra fins a quin punt certes esquerres tenen una visió paternalista de les classes més empobrides, amb les quals sembla que tan sols s’hi pot establir una relació assistencial.

Les persones de classe baixa són vistes com a éssers incapaços de plantejar qualsevol lluita emancipadora que vagi més enllà de menjar i tenir un lloc on arrecerar-se. Són fàcilment subornables, donant suport a l’independentisme o l’unionisme en funció de qui els posi un plat a taula. La base per justificar el govern de coalició PSOE-Podemos, amb el beneplàcit d’ERC, ha estat utilitzar les necessitats dels sectors socials més desafavorits per tapar la repressió espanyola, que encara perviu, i plantejar que “ara no toca” que l’independentisme materialitzi les seves demandes per la via democràtica. Històricament, l’eix esquerra-dreta s’ha emprat per tapar que el principal motor d’Espanya ha estat la submissió dels pobles no castellans i, especialment, el conflicte amb Catalunya.

Amb la separació entre drets socials i democràtics ―fer el joc als partits espanyols, impulsant un govern efectiu català, ha estat una altra jugada mestra dels genis que comanden el procés―, s’ha llançat el missatge que els primers són fonamentals i els segons un luxe de burgesos i classe mitjana. Com a resultat, l’esquerra adoba l’onada reaccionària i autoritària que domina bona part del món, associant benestar i sobirania a una idea de progrés econòmic que no dista gaire del “Franco feia pantans” o de “la Xina no té democràcia, però mira que bé que va l’economia i com han frenat el coronavirus gràcies que són un sistema de major obediència”.

L’1 d’octubre va ser la demostració que drets socials i democràtics són indestriables per construir un projecte realment emancipador

La història, però, té exemples que ho contradiuen. Lluites com la feminista o la LGTBI mostren que les posicions més antisistema són defensades, sovint, per les persones més marginades. No és casualitat que la legislatura on s’ha exposat que el Parlament i la Generalitat són institucions de fireta fàcilment dominades pel poder central hagi estat de les més improductives pel que fa a la creació de grans polítiques de país. Una de les eines que l’Estat fa servir per reprimir l’independentisme és la llei d’estrangeria, engarjolant manifestants que encara no han estat alliberats i expulsant-ne del país d’altres.

L’1 d’octubre va ser la demostració que drets socials i democràtics són indestriables per construir un projecte realment emancipador. L’1 d’octubre va ser la resposta genuïnament catalana al feixisme i l’extrema dreta, en no dependre en absolut de l’acció de les forces espanyoles per articular-ne una resposta efectiva. L’1 d’octubre va demostrar que els manters i la gent dels barris obrers sí que entenien les aspiracions independentistes. Fins i tot les compartien, anant a votar o defensant les escoles.

La renúncia de les esquerres independentistes en particular, i del moviment en general, a fer de l’1 d’octubre la base i la filosofia de la seva estratègia no ha fet res més que alimentar la via autoritària que li va en contra. Les esquerres espanyoles, per la seva part, construiran el progrés a partir del dolor de molts catalans, molts dels quals de classe obrera. Podran viure còmodes en la mesura que les forces polítiques espanyoles més reaccionàries no aconsegueixin articular un projecte polític capaç de desbancar-los. I fins que l’independentisme d’esquerres no s’adoni que, a Espanya, no hi té res a pelar més enllà d’escollir com vol ser sotmès.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
La presó xarnega
Opinió La presó xarnega Marta Roqueta