Els presos polítics són a la presó perquè l’estat espanyol, i una part de la societat catalana, considera que els independentistes no poden materialitzar el seu projecte per la via democràtica, a causa de la concepció que tenen de sobirania. Us diran que són a la presó perquè van organitzar el referèndum, perquè van liderar la resistència a la Guàrdia Civil el 20-S o perquè van permetre debatre coses que van traumatitzar els partits unionistes i van fer plorar els intel·lectuals a favor de la fraternitat dels pobles. Però tots aquests actes són aparentment constitutius de delicte no només gràcies a la imaginació postmoderna del jutge Llarena, sinó també, i potser sobretot, perquè la manera en què l’estat espanyol, i una part de la societat catalana, ha encarat el conflicte entre Catalunya i Espanya habilita les condicions perquè ho siguin.

Pot semblar una obvietat. Però veient que la tàctica independentista des del 21-D ha girat al voltant dels presos ―els actuals i els que podrien ser―, és una obvietat que cal tenir present cada segon, cada minut, cada hora i cada dia. Amb les seves accions, l’independentisme ha materialitzat el “o presos o independència” que Juan Luis Cebrián ja va pronosticar que acabaria amb les aspiracions independentistes. L’independentisme, en resum, ha fet cert un fals dilema que presenta com a incompatible la conseqüència amb la seva causa. És tot el contrari: és justament perquè l’estat espanyol no ha trobat cap altra manera de solucionar el conflicte que no sigui negant l’autodeterminació de Catalunya i reprimint aquells que l’exerceixen, que la independència és més necessària que mai.

Ara, els presos polítics són, o seran, a presons catalanes. És una bona notícia per a les seves famílies. També significa que la Generalitat és l’encarregada de custodiar presos polítics que, a més a més, ho són per una causa que diu defensar. Quan he fet aquesta observació, algú m’ha fet veure que jo insinuava que la Generalitat, com que té les claus de les gàbies, les empri per obrir-les. N’estic molt a favor. Defensaríem els drets humans i reafirmaríem la nostra sobirania. A més, sacsejaria el tauler espanyol, en confirmar les pors que han brandat aquests dies PP, Ciutadans i mitjans afins per desgastar el PSOE. S’hauria de veure què passa. Podria obrir-se allò que hem anomenat, perquè el procés és una màquina expenedora de conceptes buits que esperen ser omplerts, finestra d’oportunitat? Veient que ni quan ens vam creure això de la sobirania, que va ser el setembre i l’octubre passats, vam saber-ne gestionar els resultats, no tinc gaires esperances que l’acte fos fructífer, però.

 És justament perquè l’estat espanyol no ha trobat cap altra manera de solucionar el conflicte que no sigui negant l’autodeterminació de Catalunya i reprimint aquells que l’exerceixen, que la independència és més necessària que mai

Segurament n’hi ha qui presentaria l’acció ―fins i tot dins l’independentisme― com a unilateral, una altra paraula del discurs del repressor que hem assumit, perquè emmascara que la unilateralitat és el lliure exercici de la sobirania. Tanmateix, fer valdre els drets humans i fer polítiques socials al mateix temps que defenses l’autodeterminació de Catalunya és, precisament, el que ens han venut que és Fer República, aquesta fase on se suposa que som.

Sempre m’ha semblat que aquesta estratègia, que s’ha presentat com a alternativa (a la unilateralitat) al lliure exercici de la sobirania, és força inconsistent. En primer lloc, perquè si vols fer polítiques socials és perquè creus que milloraran la vida de qui governes, i no perquè tens la intenció de subornar unionistes. “Miri, li construeixo una xarxa d’escoles bressol, ja ha deixat de sentir-se espanyol?”. En segon lloc, perquè ens trobem davant un altre fals dilema: tard o d’hora, perquè sigui un èxit, has d’exercir (la unilateralitat) la sobirania. Si pots fer polítiques socials en una pseudo-autonomia, no cal tenir un estat. Llevat que vulguis demostrar que, dins la pseudo-autonomia, no es pot fer. I llavors, què fas? Viure del lament permanent o tirar pel dret i engegar a dida les institucions que et constrenyen i crear-ne de noves?

Em pensava que, si alguna cosa havia demostrat la legislatura passada i la repressió, era que no, que a l’estat espanyol no es podia articular una política sobirana, però es veu que ho hem de demostrar encara més. Doncs fem-ho. Si som on som, no és tant perquè no hàgim explicat prou que dins d’Espanya no es pot fer gaire res sense el permís del govern central, sinó perquè, quan hem tingut l’oportunitat de deslliurar-nos-en, no hem mostrat que hi ha una alternativa. Hem abaixat el cap i hem acatat. I és clar, així no hi ha ni déu, ni català ni estranger, que et prengui seriosament.

Què fer amb els presos polítics és, doncs, una ocasió excel·lent per posar a prova el fer República. M’agradaria alliberar-los. Entenc que és la decisió més radical i la que té les conseqüències més imprevisibles. Potser hi ha una alternativa. De moment, el que és clar és que, segons quina decisió prengui, la Generalitat farà que els presos polítics o bé es converteixin en el primer pas per bastir un projecte que renovi una proposta que agonitza o bé la mati definitivament.