És massa curt aquest article per repassar la vida de Joan Carles I, amb totes les seves vicissituds, incloses les més fosques, que no són poques. Em limitaré, per tant, a provar de caracteritzar el decantament que la monarquia espanyola ha anat mostrant al llarg dels anys, fins a quedar identificada no sols amb un sistema, el nascut l'any 1978, profundament en crisi, sinó també i sobretot amb les forces de la dreta espanyolista, avui PP, Vox i Ciutadans.
Com se sap, els pares de la Constitució, recollint el desig de Franco i el franquisme, van incorporar Joan Carles I a l'arquitectura del nou estat democràtic. Engiponant el rei en la Constitució, als espanyols se'ls va negar, per la via dels fets, la possibilitat de restaurar la república escapçada pels colpistes del 36.
Joan Carles I és un home de sort. Així, gràcies a, fonamentalment, la intervenció de Sabino Fernández Campo, en comptes de veure's arrossegat pel 23-F, va poder aparèixer davant dels ulls dels espanyols com el salvador de la jove democràcia. Aquella afortunada carambola li va regalar la legitimitat que tant necessitava. A pesar que les cares visibles del 23-F van haver de ser sacrificades, l'objectiu no ho va ser. Així, just l'endemà d'haver estat avortat el cop d'estat de Tejero, Joan Carles I convocava entorn seu tots els partits menys els nacionalistes bascos i catalans ―que governaven a les seves comunitats― per estudiar què fer a partir d'aleshores.
El rei donava llum verda a l'inici de la desconstrucció del pacte constitucional pel que fa a la pluralitat de l'Estat. Un pacte que per als que venien del franquisme havia estat un punt d'arribada, el topall màxim, mentre que per a les forces democràtiques ―entre elles el catalanisme― havia estat un acord de mínims, un punt de sortida. El primer pas d'aquesta desconstrucció seria la LOAPA, l'any següent.
El 23-F va facilitar, dèiem, que els retrògrads aconseguissin començar a reorientar el rumb de la jove democràcia espanyola. La idea que calia fer marxa enrere va esdevenir la missió i el programa de la dreta espanyola. Una missió i un programa compartit per una bona part del PSOE.
Recordem una cosa aquí per si algú no ho té prou present. Franco mai no va ser derrotat. Franco va morir de vell al llit. El franquisme, senzillament, havia acceptat cedir part del poder als nouvinguts, especialment al PSOE. Un PSOE que, al seu torn, va anar renunciant als seus anhels de canvi per convertir-se en el segon, i imprescindible, gran pilar en què s'assentava i assenta el que alguns anomenen, penso que a hores d'ara amb raó, “el règim del 78”. Comparar el Felipe González d'aquell 1978, amb la seva caçadora, amb el d'ara, una patètica caricatura, il·lustra perfectament el que ha succeït.
Passa el temps. Jordi Pujol va bescanviant, quan pot, quan es presenta l'ocasió, suports al Congrés per competències i diners. Peix al cove. Com que ni el PP ni el PSOE no creuen en la diversitat, l'intercanvi pujolista dona alguns rèdits als catalans, però no resol, ni tan sols aborda, el problema de fons. I va covant-se un gran ressentiment ―que, d'altra banda, té llargues arrels històriques― contra Catalunya, ressentiment ―catalanofòbia― animat i rendibilitzat pel PP i sovint també pel PSOE.
Així és com s'arriba a l'any 2000 i a la majoria absoluta del PP. Aznar decideix accelerar: cal que el govern central reabsorbeixi poder i recursos, invertir el que faci falta per convertir Madrid en el gran pol econòmic de l'Estat, posar les infraestructures al servei d'aquesta visió centralista, provincialitzar les autonomies i, sobretot, dissoldre les identitats i cultures diferents. No és res més que l'eclosió, ara de forma explícita, sense vergonya, fent-ne bandera, d'aquell programa regressiu que es va començar a gestar l'endemà del 23-F.
Els successors polítics, familiars i socials del franquisme són dependents de la monarquia ―i cada cop més la monarquia d'ells―
Mentrestant, Joan Carles I s'ha anat identificant exclusivament amb el bipartit que mana a Espanya. És a dir, amb el PSOE ―sobretot amb Felipe González― i amb el PP. És a dir, només amb una part del país. Monarquia i règim del 78 són cada cop més una sola cosa. PP i PSOE s'esforcen a convertir en tabú tot allò que afecta el monarca. Des de la seva injustificable i gegantina fortuna (xifrada pel New York Times en 1.800 milions d'euros i per Forbes en 2.000), les seves amistats perilloses, fins a les incomptables amants o les reclamacions de paternitat, passant pel seu paper en el 23-F i la seva fraternal amistat amb els dictadors d'Aràbia Saudita. Després vindrien el seu paper en el cas Urdangarin, la relació amb Corinna i, finalment ―ja amb Ciutadans i Vox, dues escissions, dos spin off del PP― de l'actual escàndol dels 100 milions en diner negre a Suïssa.
Pasqual Maragall llança la idea ―que Pujol mai va compartir, perquè sabia que podia convertir-se en un bumerang― d'un nou Estatut. El cúmul d'ofenses i frustracions posteriors ―començant per la campanya de recollida de firmes contra l'Estatut engegada pel PP― acaba amb la paciència de molts catalans, que arriben a la conclusió que el pacte de la Transició ha estat traït. La sentència contra l'Estatut d'un Constitucional parcial i titella fereix de mort l'esperança fundacional del catalanisme que Catalunya arribaria a poder conviure amb Espanya sent respectada i escoltada.
Mentrestant, Joan Carles I, al qual el 1969 Franco havia nomenat el seu successor, calla. Deixa que Aznar i el PP causin una destrossa potser irreparable. No sabem si, en privat, aplaudeix. El que és clar és que no mou un dit per evitar la humiliació als catalans.
Del dia de Sant Jordi del 2001 ―recordin: amb Aznar amb majoria absoluta― daten aquestes frases de Joan Carles I: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. Franco, el seu mentor, segur que va dibuixar un somriure de satisfacció des de El Escorial. Ho deia el rei amb motiu del Premi Cervantes, i era un insult en tota regla no sols a la història i a la veritat, sinó també als pobles americans i a Catalunya, el País Basc o Galícia.
El 2014, la situació de Joan Carles, després de l'afer de la caça d'elefants a Botswana amb la seva amant, Corinna, és insostenible. El règim nascut de la Transició se sent amenaçat, atès que la monarquia és el símbol i pedra de toc de tot l'edifici. S'opta pel relleu. Felip VI és coronat. Es blinda jurídicament tan ràpid i tant com es pot la figura de qui passa a ser “rei emèrit”. El CIS aviat deixarà de preguntar sobre la monarquia, una institució amb el prestigi per terra.
Tres anys després de la seva coronació, Felipe VI creu que ha arribat el moment per a la seva pròpia legitimació. El seu 23-F. És el dia 3 d'octubre del 2017. Aquell discurs tracta com a enemics els independentistes, i amb ells també tots aquells que a Catalunya volen decidir democràticament el seu futur, és a dir, la majoria de catalans. Però és quelcom més: és l'ordre de combat, de fer-los pagar als independentistes el que han fet, la carta blanca per a la repressió. És l'"a por ellos" pronunciat per qui ocupa el vèrtex del sistema. Una crida que, en realitat, trenca l'encàrrec que l'article 56 de la Constitució ―el rei “arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones”― fa a la monarquia.
PP, PSOE i Ciutadans tanquen files. Voten el 155 i avalen la repressió. Vox encara no és a les Corts. En realitat, fan un esforç per rellançar un règim que veuen amenaçat no sols per l'independentisme sinó també per la irrupció de Podemos.
Amb el darrer escàndol de la monarquia, els aparells de l'Estat (i molts mitjans de comunicació) intenten fer el de sempre: provar d'amagar l'assumpte, menystenir la seva gravetat i procurar que la gent se n'oblidi ràpidament
La crisi que va esclatar el 2008 i el descontentament global contra els governs acabarien donant lloc a un panorama polític molt més divers. Això contribueix a fragilitzar el sistema nascut del pacte de la Transició, i amenaça els seus administradors i beneficiaris. Podemos neix el 2014 qüestionant frontalment l'statu quo i declarant-se republicà. En el cas català, és partidari de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.
A poc a poc, el rei ha anat quedant identificat sobretot amb la dreta i no ha fet res per evitar-ho ―el mateix error que va cometre el seu besavi, Alfons XIII, que va haver d'acabar fugint d'Espanya―, una dreta que, en el seu esforç per mantenir el sistema dret, ha assumit amb entusiasme la defensa a ultrança de la figura de Felip VI.
Justament, Pablo Iglesias, el líder de Podemos, va retratar aquesta situació en una agitada sessió a les Corts aquest gener. Els etziba a Pablo Casado i Santiago Abascal que, si volen preservar la monarquia, deixin d'apropiar-se-la: "Quizás paradójicamente se hayan convertido ustedes en la mayor amenaza contra la monarquía en España".
No és el primer, Iglesias, que s'adona de com els successors polítics, familiars i socials del franquisme són dependents de la monarquia ―i cada cop més la monarquia d'ells―.
Una cosa molt semblant al que va assenyalar Iglesias, però vista des de l'altra banda, havia dit dos anys abans Fernando Suárez, ministre amb Franco, en una entrevista a El Mundo:
Pregunta: La condena al franquismo supone la condena de la Monarquía, ¿no?
Resposta: Es evidente. Franco fue el propulsor de la Monarquía. Y si se deslegitima al franquismo y se convierte a Franco en una figura comparable a la de esos grandes dictadores sanguinarios de la humanidad, se le da una connotación a la Corona que la pone en riesgo. A veces pienso que se trata precisamente de eso.
Fernando Suárez crida a defensar el rei. I això és el que ha fet el PSOE i, ara amb molt més èmfasi i convicció, la dreta espanyola. Amb el darrer escàndol de la monarquia ―que no serà pas l'últim―, el dels 100 milions, els aparells de l'Estat (i molts mitjans de comunicació) intenten fer el de sempre. Provar d'amagar l'assumpte, menystenir la seva gravetat i procurar que la gent se n'oblidi ràpidament.
No obstant això, aquest tipus d'operacions, tants cops repetides del 78 ençà, són cada cop més difícils de culminar amb èxit. Hi ha menys marge, en la mesura que la informació que circula per internet i les xarxes socials és impossible de controlar i que el crèdit de la monarquia, juntament amb el del sistema que simbolitza, s'ha anat esgotant. Un sistema que amb els anys s'ha rovellat i esdevingut un rosec cada vegada més i més pesant i difícil de suportar.