Esquerra Republicana s'aferma com a força hegemònica dins l'independentisme, al mateix temps que el postpujolisme (Junts per Catalunya) va perdent pistonada. Ho confirma el darrer baròmetre del CEO, l'enquesta amb una mostra més robusta d'entre les que proven de saber què pensen i què senten els catalans. És una tendència en aparença imparable, almenys pel que fa a les eleccions espanyoles, el pròxim 28 d'abril.

En contra del que podria concloure algú que, per exemple, estigués molt pendent de les xarxes, on sovint els punts de vista més emocionals i estripats (o enginyosos) són els que aconsegueixen més popularitat, en el món real, que és al qual intenten acostar-se els sondejos, a ERC, electoralment parlant, li van bé. Molt bé. Els votants no consideren els republicans uns botiflers ni uns traïdors. Al contrari, guanyen força.

El gir immediat i aparatós que van fer després de la declaració d'independència del 27 de setembre del 2017, la qual ells van ajudar a precipitar com qui més, està donant a ERC un molt notable rendiment.

Quan a algú li passa el que li està passant a Esquerra, és perquè ha aconseguit aproximar-se al que una àmplia majoria ―en aquest cas de l'independentisme― pensa. Crec que, resumint moltíssim, es pot expressar de la següent manera: a) declarar la independència l'octubre del 2017 va ser un error, que ha tingut conseqüències nefastes des de molts punts de vista; b) l'independentisme necessita recuperar forces, continuar creixent i treballar mirant al futur.

Mentrestant, en l'àmbit de Junts per Catalunya, que integra bàsicament el PDeCAT i els seguidors de Puigdemont, no s'ha aconseguit ni tan sols una anàlisi compartida d'on som. Alguns dirigents, un dia sí i l'altre també, prediquen que la independència és a tocar, o que només cal "implementar" el que ja és un fet. O que l'estat espanyol es desmuntarà com un castell de cartes.

Puigdemont està fent que molts, encara que no sigui la seva opció preferida, hagin decidit o estiguin a punt de decidir donar els seus vots a Esquerra Republicana

La batalla entre els que fan cas de Puigdemont i Torra ―que presentant-se com a vicari del primer no sols es lleva autoritat, sinó que perjudica la institució, el sobiranisme i el conjunt dels catalans― i els que tenen una visió realista o pragmàtica està totalment oberta. A més, des d'aquest cap de setmana, després de les valentes manifestacions de Marta Pascal, la confrontació és també completament pública. Puigdemont ha demostrat no tenir manies, ha aclaparat el postpujolisme i està fent que molts, encara que no sigui la seva opció preferida, fins i tot encara que no els agradi, hagin decidit o estiguin a punt de decidir donar els seus vots a Esquerra Republicana. Són independentistes i no comprenen ni comparteixen el que està succeint en la que seria la seva opció natural.

Que, com també es pot veure a través dels resultats del baròmetre del CEO, Junqueras sigui molt millor valorat que Puigdemont o Torra té a veure, en part, amb això. I, segur, amb el judici al Suprem en curs. I, també, amb el fet que entre l'unionisme Puigdemont desperta una fervorosa animadversió, cosa que fa que baixi la seva valoració mitjana.

Una interpretació interessada i de traç gruixut repeteix la vella cançó sobre el desinflament independentista. La que abans era la cançó del suflé, per entendre'ns. Però el suflé, per molt difícil de capir que a alguns els resulti, no baixa. Roman sòlid (malgrat tot). Això sí: està canviant de cavall en favor d'ERC, que és qui ha sabut sintonitzar millor amb el sobiranisme. A més, el partit, el seu aparell, ha aconseguit mantenir l'ordre, almenys de portes enfora. A la casa veïna, com hem dit, les coses han anat i van molt diferent. 

En aquest context, és esperable que aviat ERC ―després de la tongada d'eleccions i el judici al Suprem― conclogui que governar amb la gent de Puigdemont no li surt a compte i iniciï moviments per precipitar les eleccions al Parlament. No són pocs els dirigents republicans que consideren que els perjudica la presidència de Torra i també el fet de formar part d'un executiu com el d'ara a la Generalitat. Que, objectivament, l'associació els fa més nosa que servei.

Per acabar, una altra mala notícia per a l'unionisme, molt palesa en el sondeig del CEO. La monarquia continua com la institució pitjor valorada a Catalunya ―i la llista d'institucions que s'examinen és llarga―, convertida en poca cosa més que la bandera de l'espanyolisme dur. No és casualitat. El rei va optar en el seu moment, i hi ha anat insistint, en ser-ho únicament d'una part dels catalans. I no sols abandonar, sinó també enfrontar-se a la resta. La pèssima valoració n'és el fruit, i no és un element menor. Ho saben millor que ningú aquells que cada dia, quasi espasmòdicament, s'encarreguen de recordar que el rei és el símbol, l'encarnació, de la sagrada unitat d'Espanya.

David González
Opinió La resurrecció de Convergència David González
Agustí Colomines
Opinió L’anhelat pal de paller Agustí Colomines