Espanya, a velocitat supersònica, es convertirà —de molt llarg— en l'estat amb menys competència bancària d'entre les grans economies europees (Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia). Quan les dues grans fusions en marxa (CaixaBank-Bankia i BBVA-Sabadell) arribin a bon port, les entitats resultants més el Santander tindran a les seves mans el 70 per cent del mercat.

El fet que, per salvar l'economia, el BCE hagi situat el preu del diner per terra ha causat una brutal reducció dels marges i està duent pel pedregar gran part de la banca europea. Davant d'això, la recepta que el mateix BCE o el Banc d'Espanya els dona és més eficiència, cosa que vol dir fusions, és a dir, despatxar empleats i tancar oficines. De fet, el Banc d'Espanya ha deixat clar que picarà de mans si hi ha més fusions.

Menys empleats, menys oficines. Així està passant amb CaixaBank. Ho comunicaven no fa gaire a un avi davant meu. L'home havia anat a la seva oficina de Sitges per interessar-se per un mòbil Samsung —ara les oficines venen tota classe de coses— per regalar-lo al seu net per Nadal: "Ens tanquen d'aquí a poques setmanes. Li assignaran una nova oficina, ja l'avisaran de quina és". No poden ser gaires, ja que a Sitges quedaran tan sols dues oficines de La Caixa en tota la població. Això sí, són d'aquestes que en diuen stores, que tenen aspecte de piset postmodern. L'avi no ho acaba d'entendre, està una mica atordit. No és només que ara haurà de caminar bastant més, sinó que s'haurà d'entendre amb un estrany, quan ja s'ha acostumat a tractar —fonamentalment per posar la llibreta al dia— amb la noia que té al davant, la que li acaba de comunicar la mala notícia.

Pitjor és en altres llocs, fonamentalment a molts pobles de Catalunya i d'Espanya, on molta gent haurà d'agafar el cotxe i fer una colla de quilòmetres per arribar a l'oficina més pròxima.

La darrera notícia de fusió, que en realitat serà absorció, té el Sabadell com a protagonista. El Sabadell, tinc la impressió, hi arriba tard i malament. Cal tenir en compte que, cada dia que passa, els números dels bancs són més inquietants, i que, com més avancem cap a l'epicentre de la crisi brutal en què ja ens trobem, pitjor.

Menys bancs vol dir menys oferta, menys competència, cosa que desemboca en un servei pitjor i més car. En reduir-se l'oferta, els bancs que resten al mercat multipliquen el seu poder i guanyen capacitat per imposar les seves regles als usuaris

En aquestes fusions es pot jugar un de dos papers: el de peix gros o el de peix petit. La Caixa es va avançar i va aconseguir que Bankia fos la seva parella de ball. Amb això, s'assegurava fer de peix gros. En canvi, el Sabadell haurà de fer de peix petit, cosa que, naturalment, és un paper molt pitjor, sovint galdós.

Quan un és el peix petit a punt per ser engolit, el primer i obsessiu problema dels alts directius d'un banc és salvar el seu cap. O assegurar-se que, si el perden, el perdin a canvi d'un dineral. Davant d’això, la sort dels empleats passa a un segon pla. I no diguem ja la dels clients, esclar. L'esperança dels empleats del Sabadell és que el BBVA (que un dia va ser un banc basc i avui és un banc madrileny) ha fet tradicionalment acomiadaments no traumàtics i prou ben pagats.

El cas del Sabadell és delicat, perquè el solapament amb el BBVA és gran. De fet, molt gran. El BBVA té molts empleats i oficines a Catalunya (es va quedar un grapat de les antigues caixes). I a més, com el Sabadell, en bona part també es dedica a donar servei a les empreses. El pes sumat de les dues entitats al Principat fa esgarrifar (uns 12.000 empleats i unes 1.100 oficines).

Per no ofegar-se i continuar surant, els bancs es fusionen, acomiaden i clausuren oficines. Això entusiasma els accionistes, que fan pujar les accions. Contràriament, angoixa els treballadors, que temen, lògicament, per la seva feina.

I els clients? Doncs els clients en surten perjudicats tant sí com no. Menys bancs vol dir menys oferta. Menys competència, cosa que desemboca —és gairebé una llei física— en un servei pitjor i més car. En reduir-se l'oferta, els bancs que resten al mercat multipliquen el seu poder i guanyen capacitat per imposar les seves regles als usuaris, regles que poden passar, per exemple, per metrallar-los a còpia de comissions, apujar les existents i treure-se'n de noves de la màniga.

No cal dir que el fet que el Sabadell es fusioni amb el BBVA és una mala notícia per a Catalunya. Hauria estat millor, des de molts punts de vista, una parella de ball formada per CaixaBank i Banc de Sabadell. Per desgràcia, no ha estat així.

Acabo convidant-los a tirar enrere i recordar la situació anterior a la gran crisi del 2008. Hi havia a Catalunya 62 entitats d'un cert volum —ho llegeixo a l'Ara—, mentre que avui només en són nou. L'escabetxada a Catalunya ha estat colossal. També desconcertant, encara més per aquells que, com jo, recordem perfectament amb quin orgull inflat discursejaven els nostres polítics sobre l'anomenat "model català de caixes".