L’obertura fàcil, l’ham atractiu i sensacionalista per a la columna d’avui, seria una cosa així: “El Papa ha escrit una encíclica contra la IA”. Però seria mentida, i revelaria la mena de manca de comprensió lectora que la digestió de consignes simples i textos mastegats —també per la IA— promou. De fet, havent llegit Magnifica humanitas, servidora escriu amb una certa prudència que es tracta d’una encíclica “sobre” la IA, perquè, en realitat, Lleó XIV se serveix de la relació entre l’home i la tecnologia per tocar tots els pals, totes les dimensions que travessen i expliquen la persona. Una vegada, un bon amic em va explicar que s’havia convertit perquè s’havia adonat que el cristianisme és l’única religió que evidencia una comprensió total i absoluta de la naturalesa humana. Per a ell, la religió del Déu fet home és la que permet descabdellar com no fa cap altra religió el trellat complexíssim de l’home mateix, i la veritat és que fa força sentit que sigui així: la fe mena la nostra mirada vers Déu, un Déu encarnat, i Déu ens la retorna perquè puguem entendre la nostra pròpia humanitat i la d’aquells qui ens envolten, per a reconèixer-ne els límits i potenciar-ne els dons. En aquesta mateixa línia, Magnifica humanitas és una encíclica sobre la condició humana, sobre la relació de la persona amb el món i sobre la irrenunciabilitat de la dignitat humana en tots els contextos i circumstàncies. Una irrenunciabilitat que sempre ha fet de fonament de la doctrina cristiana, malgrat que no sempre s’hagi sabut explicitar en els termes que cada moment demanava.
Magnifica humanitas va dels drets humans al paradigma tecnocràtic; del transhumanisme a la gràcia divina; de la veritat a la democràcia; del Déu trinitari a la justícia social; del desenvolupament humà entès de manera integral a l’ecologisme; de la família a la guerra, del multilateralisme al càntic de l’esperança de la Mare de Déu: el Magnificat. El potencial de l’encíclica rau en la capacitat de Lleó XIV per a relacionar les contingències del present amb l’anhel sobrenatural de l’home, però també en l’habilitat i l’audàcia de centrar una conversa en què tots, catòlics o no, ens trobem immersos. Amb Déu a les nostres vides o sense deu, sovint sentim que habitem un món que ens arrossega inevitablement a un destí fosc. Que el progrés no ens fa progressar col·lectivament vers el mínim comú que comparteixen totes les nostres idees de bé, si és que aquest mínim comú existeix. En aquest sentit, Magnifica humanitas no és un text d’autoconsum, és una encíclica que recorda als catòlics que han de ser en aquest món aspirant a un altre món, amb els peus a la terra i la mirada al Cel, i que interpel·la als qui no creuen, o als qui professen una altra fe, perquè en l’Església hi trobin un refugi.
'Magnifica humanitas' és una encíclica sobre la condició humana, sobre la relació de la persona amb el món i sobre la irrenunciabilitat de la dignitat humana en tots els contextos i circumstàncies
En contra del que alguns tindran la temptació de dir-ne o d’escriure’n, Magnifica humanitas no és un text tecnofòbic: el catolicisme no és ludita. Lleó XIV fa un crit d’alerta sobre l’ús que pot donar-se a la IA i sobre els efectes dels interessos que ja hi ha rere la IA. En aquest sentit, escriu: “La intel·ligència creativa de l'ésser humà és un do que pot alleujar sofriments i obrir noves possibilitats, però ha de romandre ordenada al bé comú, a la justícia, a la cura dels fràgils i de la creació. En aquest sentit, la veritable alternativa no és entre l'entusiasme i la por, sinó entre dues maneres de construir: un progrés que serveix la persona i els pobles, o un progrés que els doblega a lògiques de poder”. En un moment en què sembla que el curs del món és incorregible, la posició de Lleó XIV és la d’oposar resistència a una tecnocràcia que, pretenent superar els límits de l’home, pretenent esborrar-los, assumeix i tolera el risc d’esborrar l’home mateix. Aquesta encíclica traspassa fronteres perquè brinda un consol del qual —conscients dels mals del món— no estem assedegats només els catòlics. A la catalana manera, insufla esperança constatar que, en una de les posicions de poder més altes del planeta, hi ha algú que conserva el seny. I que entén que conservar el seny sovint vol dir assumir els costos de plantar cara. Prudència, justícia, fortalesa i temperança: no és en va que les entenem per virtuts cardinals.
No em vull estar d’acabar aquesta columna sense fer una breu anàlisi del tarannà de Lleó XIV, ara que ja li comptem un cert bagatge i tenim prou informació per analitzar-ne la figura. Els mitjans del nostre país tenen tendència a convidar a les tertúlies i a les seccionetes la mena de personatges que en cada tertúlia i en cada seccioneta miren d’assegurar-se la possibilitat de tornar a la tertúlia o seccioneta següent. Això fa que, moltes vegades, la conversa sobre l’Església orbiti al voltant de la mena de titulars que fan soroll. En el cas de la figura del Sant Pare, fa que es posi el focus en uns secrets de la vida interna de la institució que, sovint, no tenen gaire a veure amb la realitat. Així les coses, de Lleó XIV se n’ha arribat a dir que la seva elecció és fruit d’una guerra interna —aferrissada, posant en risc la vida— que va lliurar Francesc fins que va aconseguir posicionar el seu successor. Mirant-nos-el de prop, i amb la informació que en tenim a l’abast, en moltes coses Lleó XIV queda a cavall entre Benet XVI i Francesc, sobretot pel que fa a la tradició i a la comunicació. A parer meu, Magnifica humanitas és una bona mostra que aquest papa ni renega de l’intel·lectualisme d’un, ni esmena la proximitat amb catòlics i no catòlics de l’altre. El Sant Pare genera consens perquè té un tarannà que recull allò que ha caracteritzat els papes anteriors en positiu i hi dona continuïtat. I amb dos mil anys d’història a l’esquena, mirar enrere és condició necessària per a poder mirar endavant.