De totes les paradoxes d'aquests gairebé nou anys, cap tan perfecta: va ser l'òrgan més hostil a l'amnistia —el Tribunal de Comptes— el que, en preguntar a Luxemburg amb l'esperança de frenar-la, li va procurar el seu blindatge definitiu. El passat 16 de juliol la Gran Sala va respondre en els assumptes C-523/24 i C-666/24 i l'edifici de la resistència judicial es va quedar sense fonaments. El detall d'ambdues sentències ja l'he analitzat en aquest mateix mitjà; avui toca situar-les on de veritat importen: com a punt d'arribada d'una estratègia que es va dissenyar l'octubre de 2017 pensant, precisament, en això. Qui va assumir l'exili sabia que aquesta etapa de judicialització del conflicte només podia acabar davant l'intèrpret suprem del dret de la Unió, mitjançant la qüestió prejudicial que algun tribunal espanyol, tard o d'hora, hauria de plantejar. L'única incògnita era la data, i quanta obstinació aliena caldria desgastar pel camí.
Vista des de la ciència política, la qüestió prejudicial no és un tecnicisme: és l'últim moviment d'una partida el tauler de la qual es va ampliar deliberadament el 2017. Tota l'arquitectura jurídica d'aquests nou anys —euroordres resistides, immunitats guanyades, doctrines provocades— ha estat la vestimenta tècnica d'una estratègia política amb un objectiu constant: obligar l'Estat a discutir el conflicte català davant àrbitres que no nomena, no ascendeix i no pot destituir. Això és el que es va dissenyar des del començament, això és el que va dirigir el president des del primer dia, i això és exactament el que ha passat.
El que va dir Luxemburg es pot resumir en el fet que l'aprovació i l'aplicació d'una llei d'amnistia són competència dels estats membres: una prerrogativa sobirana, com havia escrit l'advocat general. Una llei que pretén reduir les tensions institucionals i polítiques generades pel procés independentista i facilitar un escenari de resolució de conflicte i reconciliació persegueix una finalitat que el dret de la Unió no té res a retreure. Els interessos financers de la Unió no es veuen afectats per unes despeses sufragades amb fons autonòmics que ni provenen del pressupost europeu ni hi estaven destinats. I el termini de dos mesos per aplicar-la, lluny d'amagar cap finestra d'impunitat, és consubstancial al principi mateix de l'amnistia. Amb això queia sencer el pilar europeu sobre el qual el Suprem havia construït la seva negativa, i quedava exposada la temeritat d'haver-se negat a preguntar invocant un acte clar que va resultar dir exactament el contrari del que el Suprem donava per indubtable.
Aquest és l'ensenyament de fons que l'aval de Luxemburg converteix en una cosa més que una opinió: no es pot solucionar un conflicte polític sense desjudicialitzar-lo abans, i l'única via de desjudicialització disponible és l'aplicació plena i íntegra de la lei d'amnistia
Però hi ha en la sentència del Tribunal de Comptes un passatge que passarà als manuals i que convé llegir a poc a poc. Per descartar tota afectació dels interessos financers de la Unió, el Tribunal va examinar fins i tot la hipòtesi extrema: que la secessió d'una part del territori d'un estat membre arribés a reduir la seva renda nacional bruta i, amb ella, la seva aportació al pressupost comú. I va respondre que ni tan sols aquesta disminució, com a tal, afectaria els interessos financers de la Unió. Fixeu-vos en el to, perquè el to és doctrina: la Gran Sala raona sobre el referèndum de l'1 d'octubre i sobre el projecte de separació d'una part del territori d'un estat membre amb absoluta asèpsia, com una hipòtesi política que el dret de la Unió preveu sense escàndol; els qualificatius desqualificadors només compareixen quan la sentència transcriu el que diuen les resolucions espanyoles. On el Suprem veia un cop d'estat, Luxemburg descriu un referèndum per a la separació de part del territori d'un estat membre, i no li dedica una sola censura. Aquest contrast resumeix nou anys de litigi: el que aquí es va tractar com a crim contra l'Estat és, en el vocabulari del tribunal més alt d'Europa, una qüestió política. I les qüestions polítiques no es resolen als tribunals; es resolen en la política.
Això és exactament el que l'amnistia ve a fer possible, i d'aquí la importància d'explicar —una vegada més, i les vegades que calgui— què és i què no és. L'amnistia no és un indult col·lectiu: l'indult pressuposa una condemna ferma i perdona la pena a qui la pateix; l'amnistia extingeix la responsabilitat i retorna el conflicte al terreny del qual mai hauria d'haver sortit. No exigeix penediment, ni petició de perdó, ni reconeixement de fet delictiu. Ho ha dit amb precisió el Tribunal Constitucional: la llei es limita a suprimir els efectes jurídics de l'aplicació d'unes normes la validesa i vigència de les quals no qüestiona, i el mateix Tribunal va descartar que l'amnistia hagi de ser onerosa o commutativa, generadora d'obligacions de penediment, reparació o compromís de no reiteració a canvi d'un suposat perdó. El Tribunal de Justícia l'havia definida anys enrere en termes anàlegs: despullar del seu caràcter delictiu els fets als quals s'aplica. L'amnistia és, senzillament, un instrument de desjudicialització: la decisió sobirana de treure un conflicte polític dels jutjats per retornar-lo a l'únic terreny on pot resoldre's. Qui la presenta com un perdó humiliant que els amnistiats haurien d'agrair manipula per enverinar el beneficiari; qui la presenta com una confessió implícita de culpabilitat manipula per salvar la cara al perseguidor. Ni l'un ni l'altre: no hi ha perdó perquè no hi ha res a perdonar, i no hi ha confessió perquè res es confessa. Hi ha la constatació, amb nou anys de retard, que això mai hauria d'haver estat en mans dels tribunals.
La història comparada dels conflictes polítics no deixa lloc a l'equívoc: no existeix sortida coneguda per a un conflicte d'aquesta envergadura que no hagi passat per una amnistia. La democràcia espanyola va néixer d'una: la Llei 46/1977, exigida al carrer i votada per gairebé tots, i a ningú se li va acudir presentar-la com la confessió de culpa dels presos del franquisme ni com la derrota de l'antifranquisme. França va tancar la guerra d'Algèria amb amnisties successives entre 1962 i 1968, que van abastar tots els bàndols. Sud-àfrica va desmuntar l'apartheid amb una amnistia a canvi de veritat, no de penediment. Irlanda del Nord va segellar l'Acord de Divendres Sant amb l'excarceració anticipada de centenars de presos de totes les trinxeres. I la pràctica de les Nacions Unides en els processos de pau assumeix l'amnistia com a eina ordinària de tancament, amb un únic límit —les greus violacions de drets humans— que és exactament el que aquesta llei d'amnistia respecta i el que el Tribunal de Justícia acaba de verificar. En tots aquests casos l'amnistia va ser el que és aquí: l'acte pel qual l'Estat que va judicialitzar reconeix que la judicialització va fracassar i retorna el conflicte a la política. Per això, qui la combat o qui la presenta com una derrota de l'independentisme —des de la trinxera que sigui— no està fent un diagnòstic: està pretenent enganyar la gent; uns, per perllongar un càstig que Europa ha desautoritzat; altres, per no admetre que l'estratègia que van menysprear és la que ha vençut. El que es va signar a Espanya el 1977, a Belfast el 1998 o a la Sud-àfrica de Mandela mai va ser una rendició dels amnistiats: va ser la certificació que cap tribunal pot resoldre el que només la política pot transformar.
Que ningú pugui reescriure com a atzar el que va ser disseny, ni com a concessió el que va ser conquesta de persones que han donat tot per les seves idees i els desitjos d'aquells als quals representen
Perquè aquest és l'ensenyament de fons que l'aval de Luxemburg converteix en quelcom més que una opinió: no es pot solucionar un conflicte polític sense desjudicialitzar-lo abans, i l'única via de desjudicialització disponible és l'aplicació plena i íntegra de la llei d'amnistia. A tots i d'una vegada: sense relectures derogatòries com la del benefici patrimonial —aquest filferro de dret intern del qual encara pengen, en solitud i sense cap cobertura europea, la denegació al president, Comín i Puig i unes ordres de detenció sostingudes ja per pura inèrcia—, sense trinxeres solitàries com la del Tribunal de Comptes i sense calendaris administrats segons conveniències alienes al dret. Els empars esperen el Constitucional, que s'ha quedat sense excuses; el Suprem té al davant sortides legals de sobres i cap raó jurídica per inventar-se'n una altra. Cada setmana de retard ja no és prudència: és la prolongació deliberada d'un error que Europa ha trigat nou anys a desautoritzar peça a peça.
Acabo amb el balanç que aquesta sèrie ha volgut documentar. El novembre de 2017, la justícia belga va posar en llibertat els exiliats el mateix dia de la seva presentació voluntària. El 2018, Alemanya va desmuntar la rebel·lió i el Suprem va retirar totes les euroordres abans d'acceptar un judici sense el seu relat. El 2019, les urnes europees van donar escons i la Gran Sala va convertir el vot en immunitat, mentre les Nacions Unides declaraven arbitràries les presons. El 2021, Bèlgica va negar l'entrega de Lluís Puig per falta de jutge natural i, en el cas de Valtònyc, va derogar una llei belga de 1847. El 2023, Luxemburg va encunyar la doctrina del grup objectivament identificable de persones i el perseguidor va haver de signar la paraula lawfare i comprometre l'amnistia per continuar governant. El 2025, el Constitucional va validar la llei dues vegades. El 2026, la Gran Sala la va blindar i, a més, va anul·lar l'aixecament de les immunitats per la parcialitat del seu ponent. Ni una sola d'aquestes victòries la van guanyar els qui aconsellaven rendir-se; ni una sola la van guanyar els qui ho criticaven tot des de la puresa inactiva. Les va guanyar una estratègia sostinguda durant nou anys amb determinació, compromís, coherència i sensatesa.
L'exili acabarà com va començar. La diferència és que ara ho certifica, amb la seva asèpsia habitual, el tribunal més alt d'Europa. Queda l'últim acte, que ja no depèn de cap tribunal estranger sinó de la simple decència d'aplicar a Espanya el que Europa ha deixat sense excuses: el retorn del president Puigdemont. Si es produeix —i hauria de ser més aviat que tard— convindrà recordar aquest recorregut complet, no per nostàlgia, sinó per higiene democràtica: perquè ningú pugui reescriure com a atzar el que va ser disseny, ni com a concessió el que va ser conquesta de persones que ho han donat tot per les seves idees i els desitjos d'aquells a qui representen.