La llum de la tardor és com l’hora daurada. Té alguna cosa d’inici i de final alhora, una mena de llum baixa que ho fa tot més bonic, més lent, més conscient. La llum de la tardor és aquella que et fa il·lusió quan, després d’un estiu sense poder dormir perquè no corria ni un bri d’aire, arriba el moment de posar-te una manta al sofà. És la llum que acompanya el canvi de color de les fulles, un dels moments més potents del bosc, amb perdó de la mítica primavera. Ho sento, però algú ho havia de dir: la cuina de la tardor és la millor! Bolets, carabasses, moniatos, castanyes, codonys, magranes, caça, estofats, plats de cullera, vi novell, la matança del porc… La tardor és una estació que es menja. I potser també per això m’ha costat més de quaranta anys que m’agradés.
Ara penso que és bonica perquè és la melangia de l’estiu. Aquell desig secret que apareix quan ja no pots més de platges, crema solar i calor i comences a tenir ganes de tornar a estrenar el curs escolar. Perquè hi ha alguna cosa màgica en començar l’escola. I no parlo només de les classes, sinó de tot el que significa tornar a començar: les llibretes noves, els horaris, els retrobaments, les rutines, els propòsits i aquella estranya sensació que tenim, cada setembre, que encara som a temps de fer-ho tot diferent. Potser és perquè les vacances no tenen sentit sense la feina. El descans necessita el cansament per ser realment descans. La festa necessita la quotidianitat. A The Piano, la pel·lícula de Jane Campion, hi ha una idea que sempre m’ha perseguit: no pot haver-hi soroll on no hi ha hagut mai silenci, de la mateixa manera que no pot existir el silenci allà on mai no hi ha hagut soroll. Potser les estacions funcionen una mica així. No podem estimar plenament l’estiu si no enyorem la tardor. Ni valorar la llum si no coneixem la foscor. I aquesta tardor comença forta. El pregó de les festes de la Mercè amb el meu pare. Fa tot l’estiu que hi dono voltes. Què diré? Com ho faré? Com s’explica una ciutat, una vida, una família, des del Saló de Cent? La meva feina és que el meu pare brilli per la seva autenticitat. Només caldrà parlar des del lloc des d’on sempre hem intentat explicar les coses: des de les emocions, la memòria i el cupatge sensorial que em permet parlar de vi sense parlar de vi… I a l’octubre començo a treballar a Mèxic com a assessora vinícola. Com que hauré d’anar com a mínim quatre cops l’any a Cancún, us puc assegurar que aniré ben servida de vitamina D. El que no sé és si estaré bé de jet-lag. Perquè, amb el que m’agrada estar a Sants —tant que, fins i tot casada amb un home de Vallvidrera, no hi ha manera que em treguin del carrer Vallespir ni amb un llevataps—, no paro d’agafar avions. Amb el que m’agrada viatjar en tren i visc davant de l’estació de Sants. La vida té aquestes contradiccions. Passem anys somiant a marxar i, quan marxem, trobem a faltar casa. Ens morim de ganes de viatjar i, quan som lluny, ens ve de gust tornar al nostre barri, al nostre llit, al nostre sofà. Potser la gràcia és precisament aquesta: poder marxar sabent on vols tornar.
Ens costa acceptar que les coses s’acaben, que els dies s’escurcen, que els fills creixen, que els estius passen, que les persones canvien
La tardor també em fa pensar en un altre inici. Quan vaig començar l’últim any a la Università degli Studi di Firenze, recordo que no parava d’esternudar. Tothom parla de les al·lèrgies primaverals, però els que som al·lèrgics als àcars sabem que, quan arriba la tardor, comença el seu autèntic festival. Tanca les finestres, obre els armaris, treu les mantes i… que comenci l’espectacle. I després hi ha la llum. La llum del dia a la tardor desapareix abans. Cada tarda ens pren una mica d’estiu. I és veritat que a la vida el que entomem pitjor és anar de més a menys. Ens costa acceptar que les coses s’acaben, que els dies s’escurcen, que els fills creixen, que els estius passen, que les persones canvien. Però també és així com acaben tots els contes de la nostra vida. Una pantalla negra. I potser per això la tardor ens recorda una cosa que sabem, però que sovint oblidem: tot és un cicle. Que després de la pluja sempre acaba sortint el sol. Que fins i tot després del diluvi universal va parar de ploure. Que no es tracta de quantes hores de llum tenim, sinó de saber-les aprofitar. I de fer bé el canvi d’armari sense deixar-ne els fantasmes. Com aquelles llibretes noves que tens por d’embrutar. Com les aromes dolces de nata de la goma Milan. Com aquell llapis acabat d’afilar que fa una mica de respecte d'utilitzar perquè encara és perfecte. Com els bolígrafs nous, amb la tinta intacta i sense les marques de les dents. Com començar la llibreta amb la sensació que tot encara està per escriure.
—Un altre estoig nou? —dic al meu fill Leo, de nou anys.
Ell em mira com si la pregunta fos absurda. I potser ho és. Perquè potser necessitem un llapis ben afilat o la bateria plena per recordar que començar de nou també és una forma de felicitat. I que, encara que la llum s’acabi una mica abans, no vol dir que hi hagi menys llum. Potser només vol dir que ara ens toca mirar-la des d’una altra perspectiva.