En una paret d’una escola pública del meu poble hi ha una pintada feta amb esprai que diu "Lluitar es educar" (sense accent). Li vaig fer una foto perquè em sembla una bona imatge per il·lustrar el moment en què es troba el sistema educatiu català. Tres paraules, una falta d'ortografia. I per més legítim que pugui ser el missatge que reivindica la guixada, és una acció que va en contra d’allò que volem que aprenguin els nens i nenes: "respecteu els espais comuns", "tingueu cura del material". Per mi el més rellevant que hem vist a les vagues i protestes dels mestres és el canvi sociològic que s’ha produït en el sector educatiu. Els professors d’ara ja no són com els d’abans. Ni en el fons, ni en les formes. Han canviat molt.
Però abans de continuar introduint-me en el jardí al qual estic disposat a entrar, cal fer una prèvia. Ja que si tindré l’oportunitat de subratllar algunes mancances d’un col·lectiu, serà per culpa de la poca traça del govern de la Generalitat. La gestió de la crisi amb el sector de l’ensenyament que ha fet el president Illa primer, el conseller Dalmau després i, finalment, la consellera Niubó mereix un insuficient. El govern socialista en aquesta crisi ho ha fet tot malament. D’entrada, van voler fer passar com un acord amb el sector allò que era un acord amb dos sindicats que, en el cas de l’ensenyament, no són els majoritaris. Posteriorment, van infiltrar dues agents dels Mossos d’Esquadra en una reunió dels sindicats en vaga.
Tot el que ha vingut després d’això, per força, havia de ser complicat. El terreny estava adobat i va ploure sobre mullat. Enfadats, i amb raó, a molts mestres els devia semblar bé radicalitzar les posicions, tal com feia temps que alguns volien. Cal subratllar que a principis de l’any que ve hi ha eleccions sindicals al sector de l’ensenyament. Aquest element ha passat mig desapercebut i gairebé ningú dels sindicats, almenys públicament, ha volgut reconèixer el pes que això té: molt! Ja que, veient l’emprenyada general dels mestres, els sindicats majoritaris —més propensos a la negociació i l’acord—, per un mal càlcul electoralista, han cedit a les peticions i a les formes dels minoritaris i més radicalitzats.
La USTEC, com a sindicat majoritari, va cometre un greu error en sotmetre el seu acord amb el govern de la Generalitat a referèndum de tots els professors
Aquí és on hem entrat a la “cupització” del sector de l’ensenyament. Res de nou del que es va viure uns anys enrere en la política, i que els partits majoritaris tampoc no van saber gestionar correctament. "El que digui l’assemblea", "els acords muten", etc. Mai he estat un entusiasta del sindicat USTEC, no comparteixo algunes de les seves tesis i sovint em sembla massa corporativista. Però li reconec la defensa d’un sistema educatiu català fort i la defensa de la immersió lingüística. Com a sindicat majoritari, va cometre un greu error en sotmetre el seu acord amb el govern de la Generalitat a referèndum de tots els professors. L’acord era bo per a ells. Assolia gran part dels objectius. Però guanyar el referèndum era impossible.
Em va agradar com van assumir la derrota l’endemà. Però falta veure si han après la lliçó: sempre surt més a compte pensar en les pròximes generacions que en les pròximes eleccions. Ser majoritari implica una gran responsabilitat, sempre. Ara continua tot en l'aire. Començant pels resultats, que van empitjorant. Però d’això ningú no en vol parlar tampoc. Sempre calen més recursos, menys ràtios i més innovació. I si no funciona, no és pel model. És que calen més recursos, etc. És una manera de fer, queixosa i victimista, que té habilitat per amagar l’egoisme sota proclames, grans principis i, en aquest cas, la vocació. Però el que necessitem són mestres que ensenyin per millorar la societat, no a viure enfadats amb ella.