Acabo d’arribar de Mèxic. Mujeres in Taninos són una passada. No m’han deixat sola en un moment professional tan important. Les comparo amb altres nacionalitats, on les bones maneres són més una obediència que una imparcialitat. Creuen que ser a prop del poder les protegeix. Ben aviat aniré a Chicago a fer un tast. Sí, la primera pregunta és amb qui estaran els nens. Sempre estan ben cuidats i no estic mai més de quatre dies fora, malgrat que sigui un transatlàntic. El dia que l'hi pregunteu a un home és quan realment haurem canviat com a societat. Homes que abandonen els seus fills i no passa res, i dones que les jutgen fins i tot si han decidit no tenir-ne. El pròxim vol és als Estats Units, on hi ha dones votant a qui promet retallar els drets de les mateixes dones.
Em costa molt empatitzar amb les que no empatitzen amb les altres dones. Sempre he pensat que hi ha d’haver un lloc molt especial a l’infern per a les que, quan una altra dona cau, miren cap a una altra banda. No parlo de donar la raó a una amiga perquè sí, ni de convertir-nos en un exèrcit de dones que es defensa passi el que passi. La sororitat no pot ser un pacte d’incondicionalitat perquè les dones també ens equivoquem, també podem fer mal i ser qüestionades. Parlo d’una cosa molt més senzilla: de no mirar cap a una altra banda quan saps que una altra dona pateix. De la que et diu que exageres. De la que et pregunta què hauries fet tu perquè ell arribés a comportar-se així. De la que et diu que, en el fons, ell és un bon home. De la que coneix perfectament les seves formes de controlar, humiliar, manipular o fer mal i, tot i això, prefereix pensar que el problema ets tu. Que quan arriba el moment de posicionar-se, prefereix conservar la seva tranquil·litat. Perquè ell és simpàtic, o és amic del seu marit. Perquè té diners, influència i convida sempre a sopar. Perquè el masclisme no és sempre un home que et pega. De vegades és una dona que es posa al costat del qui trepitja i diu que és neutral.
Hi ha una forma molt sofisticada de misogínia que no necessita odiar les dones. Només necessita creure que sempre hi ha una dona que s’ho ha buscat, ni que sigui una miqueta. Que alguna cosa deu haver fet, que exagera, que tampoc no n’hi ha per a tant. I si aconsegueix que una dona dubti de la seva pròpia percepció? Potser també hauríem d’aprendre a mirar les persones pels danys que són capaces de fer, no només per l’encant que tenen quan entren en una habitació. A part que dues persones poden ser bones per als altres, però no entre elles. La cosa que m'amoïna encara més és que nosaltres mateixes reproduïm aquesta jerarquia sense adonar-nos-en. Com, per exemple, quan exigim a les dones que cedeixin abans. A la meva filla, quan li demano que sigui ella qui cedeixi davant del seu germà. A la meva mare, quan dono per fet que ella ja s’ocuparà dels nets. A la dona que ens ajuda a casa, quan assumeixo que una determinada tasca li correspon. Quan anem a casa d’algú i acabem totes a la cuina i ells al sofà.
Sovint parlem de la sororitat com si fos una cosa que es practica quan ens toca a nosaltres, però la sororitat es practica abans: quan no et convé
És fàcil parlar de sororitat quan estem davant d’un cas extrem. És molt més difícil practicar-la al lavabo de casa. És deixar de sobrecarregar altres dones. Deixar de demanar-los que siguin comprensives, disponibles, pacients, cuidadores, conciliadores. Deixar de convertir les dones en el coixí emocional del món. Per això m’agrada tant el test de Bechdel. No perquè una pel·lícula que no el passi sigui necessàriament masclista ni perquè passar-lo la converteixi automàticament en feminista. Perquè el contrari del feminisme és la ignorància. El test és gairebé ridículament senzill: que hi hagi almenys dues dones amb nom, que parlin entre elles i que la conversa no sigui sobre un home. I, tanmateix, quantes pel·lícules no el passen ni de conya! És una manera simple de preguntar-nos si les dones tenen presència narrativa més enllà de la seva relació amb els personatges masculins. I potser ens podríem fer la mateixa pregunta a la vida. Quantes vegades pensem en les dones només en relació amb un home? La dona de. La mare de. La xicota de. L’ex de. La filla de. La secretaria de. La neboda de. Com si una dona necessités un home al costat per convertir-se en protagonista de la seva pròpia història. Una persona no canvia necessàriament perquè canviï de dona. Canviar de parella no esborra les formes de relacionar-se. Un manipulador pot canviar de víctima, però no necessàriament de comportament. El que em sorprèn és que hi hagi dones que creguin que elles seran l’excepció. Que amb elles serà diferent. Que ell amb elles sí que serà bo. I, de sobte, a aquella dona que no en necessitava una altra li encantaria que algú li digués:
—Et crec. No estàs boja davant d’una injustícia.
I potser aquest és el problema de la sororitat: que sovint en parlem com si fos una cosa que es practica quan ens toca a nosaltres. Però la sororitat es practica abans: quan no et convé. Potser per això sempre he pensat que hi ha un lloc especial a l’infern per a les dones que no ajuden les altres dones. Però cada vegada penso més que l’infern no és el càstig; és el moment en què et toca necessitar una dona i descobreixes que, quan les altres et necessitaven, tu no hi eres. Perquè quan la libido s’acaba, quan l’enamorament s’acaba, quan el poder canvia de mans, quan ja no queda res per demostrar... quedem nosaltres, les de la intuïció.