Sobre el pessimisme mai s’ha construït res i només una nació com la catalana pot donar exemple que entre el relat de l’enfadós i la realitat tossuda s’han resistit diversos embats i Catalunya encara existeix. I és més: l’exercici diari i silenciós d’una mena d’autodeterminació quotidiana explica que avui Catalunya sigui un subjecte polític diferenciat de l’espanyol i del francès per més que no hi hagi un estat català que ho acabi de refermar administrativament i internacional.

Les fases de la història són oscil·lants i a vegades els seus aparents moviments circulars ressonen entre sí i alguns períodes d’aquesta història s’assemblen als altres. Però per més que es vulgui buscar una explicació de repetició mimètica, la cronologia és lineal i les següents etapes són encara una incertesa arreu: al món, a Europa i és clar, a Catalunya. Igual que un partit que va 0-2 no es pot donar per decidit, l’horitzó nacional del país no està escrit i per tant els il·lusos enterradors ja saben que el rebrot del pensament català els sobreviurà, tal com pronosticà Francesc Pujols.

Els consensos es basteixen des de Catalunya, no des de la Moncloa

En aquest rebrot ara mateix hi ha tres qüestions sobre les quals es dibuixen tres consensos, si per consens s’entén que un alt percentatge de la població i segurament àmplies majories dels partits polítics representats al Parlament hi estan d’acord. Aquestes tres qüestions es poden resumir en llengua, Rodalies i opa. Amb més o menys entusiasme hi ha un consens al voltant de la preservació del català. No hi és, aquest consens, en les eines a fer servir i sobretot en com es combinen llei, obligatorietat, pedagogia i integració. Amb Rodalies passa el mateix: no hi ha un sol diputat que aplaudeixi l’estat actual de rodalies i per bé que les solucions poden ser dispars, hi ha unanimitat en què cal canviar una situació insostenible i inajornable. Per últim, el darrer tram de l’opa hostil del BBVA contra el Banc Sabadell, ha despertat, ara sí, una reacció transversal (Generalitat, Junts, Foment, Pimec, sindicats...) contrària a aquesta operació que pot posar en perill el teixit econòmic català tal com l’hem conegut fins ara.

Aquests tres consensos són palpables, força inapel·lables i inqüestionables políticament. Potser n’afegiria dos més: el de la manca d’inversió de l’Estat a Catalunya (en forma de dèficit fiscal i de no execució pressupostària) i l’apagada del 28 d’abril va posar de manifest la necessitat d’una sobirania energètica que impedeixi que la caiguda d’una planta elèctrica d’Extremadura suposi que quedés a les fosques una Catalunya situada a més de mil quilòmetres de distància. I Llengua, Rodalies, OPA, dèficit fiscal i energia en el fons vol dir, nació, model de país i economia. I que hi hagi la coincidència que això són consensos té una força política innegable com a país. Més que res perquè ningú gosarà, per una simple qüestió de càlcul electoral, apartar-se’n.

Cap d'aquestes qüestions les resoldrà un partit en solitari, estigui al govern o a l'oposició

I un altre factor que condueix al consens és que cap d’aquestes situacions les resoldrà un sol partit de manera solitària, estigui al govern, a l'oposició o a l’extraparlamentarisme. I també caldrà deixar clar que els consensos es basteixen des de Catalunya, no des de la Moncloa ni artificialment, de manera que aquest també serà un triple examen per decidir si (quan s’hagi de prémer el botó blanc o el botó negre) al capdavall s’està amb el sentir majoritari de la ciutadania catalana o bé amb l’executiva del PSOE.

Aquestes tres qüestions doncs —que en el fons són tres reptes de país— poden ser una oportunitat per fer renéixer un cert sentir majoritari de país, amb independència de si —valgui la redundància— hom és independentista o no. Només un però: els tres exemples són reactius. És a dir, els consensos en les tres qüestions són per fer front a situacions adverses. I ja és positiu que davant d’aquests riscos, adversitats i atacs hi hagi un mínim comú denominador de resistència. Ara queda l’altra assignatura pendent: els consensos en positiu, en actiu i que siguin propostes i no només defenses de model de país. L’independentisme el té clar per bé que no la manera de com arribar-hi. L’espanyolisme més atroç també (i aquests sí que tenen clar el mètode: anul·lació de l’autonomia, supressió de l’autogovern i desaparició de la nació). Ara cal que els de la tercera via diguin si el seu model és l’actual (el del règim del 1978, del qual ja se n’han vist les mancances) o bé tenen alguna fórmula que desconeixem sobre què ha de ser Catalunya la pròxima generació.