Si no et fas massatges als malucs, la cel·lulitis es va fent una muntanya i després encara fa més mal. És veritat que les que tenim la sort d’entrar en aquest joc (recordem que són problemes del primer món) acabem pagant un lloguer molt alt perquè ens càpiguen els pantalons. Malgrat que el que més aprima és el desamor. Metxes, tenyit o el que sigui significa molt de temps, energia i calés invertits en els cabells. I després, com que el tens ressec, queratina o el tractament ultrahidratant. Entenc perfectament les que se’ls deixen naturals com fan ells. Per què mai no es crítica un home pels cabells blancs i sí a les que es deixen de pintar la cabellera? Quin gust portar les ungles fetes! Però que difícil trobar un forat a l’agenda per fer-te-les. El que podia semblar un plaer, acaba sent una altra obligació. Qui ha pogut, de la meva generació (perquè ara això de depilar-se és més free) s’ha fet la depilació làser. Si comencem a comptar... hem invertit el que val un bon viatge en no tenir pèls a les cames! O a les celles amb la micropigmentació. Per no parlar de les que anàvem a fer UVA i ara comprem les cremes de nit blanquejadores per a les taques a la pell. Arreglar-se els genitals i el pit per tenir una autoestima sexual més sana. Hem de posar límits a les pressions (estètiques) perquè no siguin presons. Alves sap quin preu té sortir-ne.


Al final, tot el que es pot pagar amb diners és relativament barat. Molts dels homes que no paguen la pensió d’alimentació dels seus fills durant anys no els passa res si tenen advocats sense escrúpols. En paguen només una part perquè no entri per via penal i continuen aixafant-te amb altres judicis, revocant sentències i així van debilitant la teva tranquil·litat i el teu compte corrent. No segueixen el que diuen els jutges (i menys si són jutgesses), les regles, ni els dogmes de la moral. Com podem fer que els nostres fills ens facin cas quan són ells els primers que ens menyspreen? Que no es pot conduir fent face-time quan veuen que el seu bon pare ho fa cada dia a l’hora que sap que ha de parlar amb ells? Que no s’ha de conduir ebri quan t’han vist conduir com si estiguessis baixant de Cala Montjoi? Posar límits diuen que és la solució, però aquests han de ser coherents. El maridatge masclista entre histerisme i feminitat és molt més perillós que estigmatitzar les dones per parlar de com se senten.

“La culpa que els homes siguin així és de les mares”. Vinga! Més culpabilitat per a les dones. No paro de sentir: “Prou de cançonetes de la Shakira, que pari una mica, la pesada”. Què en pensaran els seus fills!  Les dones ja no ploren. O si ho fan, sigui en formes de diamants. No tot és Disneylandia. Aquesta lleona ha aconseguit que no es vegi com unes zorres o hienes les que se separen, sinó com unes losers les que continuen pel paperot. O no, perquè recordem que no se separa qui vol, sinó qui pot. Personalment, m’encanta que ho cridi als quatre vents a la seva actuació a Times Square. A tu t’ha passat el que li ha passat a la Shaki? Doncs calla tu! Que a nosaltres ja ens han tancat prou la boca durant segles.

Hem de posar límits a les pressions (estètiques) perquè no siguin presons

Penso que a la cantant ja se li comencen a notar els retocs. Però és impossible lliurar-se de tenir cap arruga amb 47 anys. Ara que la miro, veig que potser em podria treure una mica de parpella. Els ulls són l’expressió: ni parlar-ne. I continuo arribant justa a buscar els meus fills, i penso que només em falta posar-me més estrès a la meva vida amb tractaments que no necessito. Quan arribi l’hivern ja em faré un peeling. I com que sempre fa massa sol, potser ni me’l faig . A les dones no se’ns permet envellir. T’has de maquillar, però no massa. T’has d’operar, però que no es noti. El que hauries de fer perquè tothom (menys tu) estigués content és fer bona cara (sense bòtox i sense arrugues) i convertir la ràbia en resiliència.

Ja m’he acabat —a la meva hamaca, gaudint dels rajos primaverals— el best-seller Les calces al sol, de la Regina Rodríguez, que la setmana passada va fer una festa a l’Antiga Fàbrica Damm amb part dels seus més de 50 000 lectors i les seves amigues lectores. El dress code eren aquests shorts culottes que estan tan de moda. El pànic és posar-se'ls amb tots els nostres complexos. El que passa és que ha arribat un moment en què les dones hem deixat de competir o de jutjar-nos per foteses i brindem juntes. Sobretot perquè una obra catalana ha tingut tant d’èxit. Malgrat el difícil postpart de l’autora. Sí, les dones fem un cupatge de tot a la nostra vida: combinem feina, fills, físic, psíquic i amigues. Sóc molt fan de la imatge de les calces de l’àvia esteses, perquè és part de la nostre vida abans que hi hagués assecadores. I adoro les dones grans que continuen anant religiosament a la pelu, és un acte d’amor a elles mateixes i als altres. A la 080, a la desfilada de Lola Casademunt, vam veure una model asiàtica que es treia els talons vermells, la model sènior Pino Montesdeoca amb els seus cabells llargs al vent i la diva Antonia Dell’Atte a la front row. Antonia, tu vas ser la primera a proclamar el dret d’expressar-nos. I continues cuidant-te i cuidant els que t'envolten, aplaudint la Maite Casademunt vestida d’animal print mentre em recordes que dissabte és la final de Bailando con las estrellas. Mentrestant, jo seguiré la coreografia de Puntería al ritme de Loba like Shaki de la Cardi B.