Les coses clares, l’extrema dreta ja té partit. Millor d’aquesta manera que no fent tota mena de subterfugis que enganyen la gent i el votant. A partir d’una ideologia excloent, insten la violència, van contra la llibertat d’expressió, amb nocturnitat i traïdoria, i és lògic que Cs sigui punt d’arribada de tots els radicals de l’espanyolisme anticatalà.

No ens confonguem però: a més soroll, més crits, més presència mediàtica al voltant de la confrontació verbal o d’actes contra la llibertat de pensament al carrer. Arrencant llaços grocs, atacant contra la premsa o disfressant-se per fer-se anònims s’aconsegueixen menys vots, menys simpaties, menys suport social. Aquí i a Espanya.

L’extrema dreta, com més radicals fa sortir al carrer, menys pes té en democràcia. No és un moviment de masses, sinó és en un conflicte obert (cas de les Camises Negres italianes, les SA alemanyes o la Falange espanyola).

Un perfil clar d’extrema dreta té un altre efecte important: permet marcar de forma més nítida la dreta espanyola de caire més democràtic. És possible que el PP, ara per ara, fins que no faci la travessa pel desert mentre governi el PSOE, no sàpiga distanciar-se prou de l’opció radical de l’extrema dreta cridanera. És possible que, amb l’actual lideratge de Pablo Casado, home afí a un exaltat Aznar, el PP faci només un seguidisme més lleuger dels Rivera i Arrimadas, però si són una mica intel·ligents —al PP no tots són quatre caps calents, hi ha gent intel·ligent— veuran que tenen una oportunitat d’or de menjar-se de nou els vots que van anar a Cs fins que el capital financer espanyol va veure el perill que suposava el seu extremisme descontrolat als carrers que posava en risc el dia a dia espanyol, tant en l’aspecte polític com l’econòmic.

A tall d’exemple és bo recordar que la clau de la moció de censura contra Rajoy i el PP, amb el subsegüent govern del PSOE de Sánchez, va ser fonamentalment sostingut pel PNB, que no podia de cap manera deixar que Cs pogués arribar al govern de l’Estat. Cal recordar que l’afany centralista de l'espanyolisme exacerbat dels taronja en contra del Concert basc, cas que haguessin guanyat les eleccions com molta gent creia, hagués provocat un problema de conseqüències imprevisibles, sacsejant sens cap mena de dubte encara més els conflictes territorials de l’Estat Espanyol.

Molts analistes polítics deien que una Espanya de feble democràcia no tenia cap mena de lògica social sense que no hi hagués un partit d’extrema dreta. No són cap raresa, són la conseqüència lògica. I més en un país on mai han estat depurats els llegats i les responsabilitats del franquisme.

El pes del franquisme que es resisteix a morir definitivament, l’enganyifa de la Transició Democràtica, la nul·la voluntat de fer un pas de debò vers la separació de poders, el no respectar el dret de les minories (com diu l’article 2 de la Unió Europea), ha donat ales a un neocentralisme espanyol cec que ni el PP, ni sembla que el PSOE tampoc, volen tallar d’una vegada per totes. El PSOE s’equivoca greument en abandonar el concepte suprem de la paraula socialisme, fent recordar aquell que va pactar de forma vergonyant amb la Dictadura de Primo de Rivera, un error a conseqüència del qual s'ha enfortit una nostàlgia vers el passat proper de caràcter autoritari. No sembren ni fan créixer valors democràtics.

I no, el passat no torna, ni tornarà. El pes de la democràcia s’acaba imposant en tots els països que volen viure sota aquest concepte polític, i és impensable d’altra banda una Espanya moderna fora de la UE. Més hora que tard, Espanya haurà de plantejar-se el que de forma majoritària, democràtica i electoral han dit els catalans a les urnes. Voler votar per si mateixos, decidir el seu futur.

Tot fa creure que, amb la manca de visió d’Estat que han demostrat els polítics espanyols, no frenaran el poder omnímode d’uns jutges que faran pagar amb repressió, sigui presó, sigui exili, als polítics catalans que varen possibilitar el referèndum de l’octubre. L’actuació falsària que aproven PSOE i PP és la prova més evident de la feblesa d’un estat que no sap atraure, pactar, dialogar, negociar amb els catalans i els polítics que han escollit.

L’opció de comprar voluntats amb inversions per apaivagar les tensions de l’estat amb Catalunya està destinada al fracàs. Arriben tard, hi ha massa violència pel mig, massa menyspreu, massa memòria col·lectiva de la màxima “ A por ellos”. El paper galdós dels del 155, amb el Rei al capdavant, amb les amenaces de Sánchez al govern català —que demostren que és més matusser del que hom pensava—, incrementen el descrèdit d’un sistema que a Catalunya no ofereix res prou consistent.

L’extrema dreta, en anar contra la democràcia, o s’hi imposa o l’enforteix. L’extrema dreta, en una democràcia lliure i pacífica, mai ha esta un moviment de masses, per molt que cridi, atemoreixi o intimidi. És un moviment que viu en la marginalitat política.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat