Els heralds de la retirada, de la retirada de l'independentisme cap a la retrotopia neopujolista, del neoautonomisme de centreesquerra o de centredreta, o simplement de la comoditat del no-conflicte, estan d'enhorabona: Oriol Junqueras li ha cantat les quaranta a Carles Puigdemont i a Quim Torra des de la presó d'Estremera. Sense tallar-se un pèl. Tot l'edifici cruix i amenaça d'ensorrar-se, encara que els fonaments ―d'aquí els gemecs de tant i tanta farsant―, pot ser que siguin més forts del que alguns estan disposats a admetre. Per fi algú gosa anar al davant de la retirada, ja tenim un heroi, es diuen, mentre llegeixen i rellegeixen la carta del líder d'ERC a la militància republicana, encara que no se sàpiga cap a on anem. O sí, com deia M. Rajoy.

En política ―com a la vida― cal tenir plans per a gairebé tot, però aquí, més enllà de les legítimes aspiracions partidàries, no se sap gaire bé què pretén l'heroi o els herois de la retirada, quin paper volen fer o els volen fer jugar, la qual cosa, només crea més confusió. No està clar si es planteja que l'independentisme assumeixi col·lectivament la presumpta derrota, si només es tracta d'escenificar un propòsit d'esmena, si, en la llarga marxa cap a la llibertat és ineludible la frenada, si cal parar tant sí com no per refer estratègies i repensar el somni... o si és allò de sempre, és a dir, pura i dura estratègia electoral. Una vegada més, sona a la carta de Junqueras la vella música de la batalla per l'hegemonia del sobiranisme entre ERC i Convergència ―ara, en les seves diverses mutacions―, cosa que limita l'abast dels seus arguments.

Junqueras, a la carta llegida pel diputat Gabriel Rufián a la conferència nacional d'ERC celebrada a l'Hospitalet de Llobregat ha alertat contra "les estridències, les proclames enceses i buides" i els "discursos nacionalistes excloents", en els quals veu el camí més ràpid "per tornar a l'autonomisme" (impossible no pensar en aquells famosos tuits i articles de Quim Torra qualificats de racistes o xenòfobs); ha demanat de treballar de manera "efectiva" i no "efectista" (impossible no recordar la ruptura formal de relacions del Govern amb la monarquia espanyola o el xoc amb l'ambaixador espanyol a Washington); ha defensat la necessitat d'"interlocutar amb totes les formacions democràtiques, d'establir ponts i un diàleg sincer..." (impossible no pensar en un acord d'ERC amb els comuns i els socialistes ―ho diu Joan Tardà, no jo―). I ha reivindicat a ERC com a "salvadora" de l'1 d'octubre, no sense afirmar que va ser l'únic partit amb el seu líder a la presó ―allà segueix, per desgràcia―, en les eleccions del 155 (impossible no pensar en Puigdemont en l'exili de Brussel·les, des d'on el 21-D va superar en escons ERC contra tot pronòstic).

Junqueras ha llançat una mena de Bad Godesberg del procés a risc de donar la raó als seus màxims adversaris

Els heralds de la retirada, àmbit de confluència i zona grisa en la qual es donen la mà l'unionisme dialogant amb el postindependentisme més trèmul, estan d'enhorabona. Junqueras ha llançat una mena de Bad Godesberg del procés a risc de donar la raó als seus màxims adversaris. I d'allunyar d'ERC una part de l'independentisme que no és precisament la més intransigent. Aquesta gent que, sent solidaris amb la seva situació, només veu ressentiment en les reflexions des de la presó del vicepresident. Però en fi, així com els socialdemòcrates alemanys van renunciar al marxisme el 1959 per guanyar eleccions a la puixant Alemanya de la postguerra, ERC aparca l'unilateralisme indepe per guanyar eleccions en la malenconiosa Catalunya post-procés. Impossible, malgrat tot, que no soni a esmena a la totalitat... de Puigdemont.

En tot cas, seran les bases de l'independentisme ―de les quals són part les d'ERC o les de JxCat, no al revés―, les que decidiran si aquest és el camí a seguir a mitjà termini. En l'aquí i l'ara, el moviment de Junqueras, la seva venjança contra Puigdemont i Torra, més enllà de la legítima discrepància, debilita políticament al conjunt de l'independentisme. I el debilita davant d'unes bases que comencen a aixecar la veu contra la gestió que els seus líders van fer de l'1-O, i no precisament en la direcció que assenyala el líder d'ERC, però, sobretot, el debilita davant del govern de l'Estat.

A l'independentisme i més enllà li convindria que l'ERC que defensava anar a tot gas després de l'1-O i des del 21-D aposta per alentir la marxa trobés l'equilibri en els revolts. I convindria recordar que Pedro Sánchez és un interlocutor disposat a interlocutar sobre tot menys sobre allò que ha portat on són Junqueras, Puigdemont i tots els altres.