Els catalans tenen una relació dolorosament íntima i simptomàtica amb el conflicte entre israelians i palestins. Per una banda, els nostres apologetes d’Israel acostumen a ser nanos convergents de mitjana edat per als quals a Catalunya manca moral d’estat (poc els importa, dit sigui de passada, que llurs opcions polítiques de partit sempre hagin acabat comerciant amb la nostra subjugació a Espanya) i admiren els jueus com aquella petita gran pàtria rodejada de sàtrapes que, repeteixen ad nauseam, “té tot el dret el món a defensar-se militarment” per moltes barbaritats que això comporti. Per altra banda, els palestins acostumen a ser la nineta dels quarantins encara adolescents de classe mitjana barcelonina vinguda a menos que troben en la derrota palestina (i les vexacions inacceptables envers els seus infants) un germanet bessó de la nostra persistent desfeta nacional.

Les dues tipologies de ciutadans tenen, només faltaria, molts matisos; cal recordar que molts catalans foren i són projueus perquè, fa molt de temps, aquella terra promesa era un dels indrets més progressistes i hippiosos de l’Orient Mitjà. Al seu torn, hi ha molta gent que viu la barbàrie de Gaza amb un dolor prou honest. Però diria que, entre la majoria d’amants de la causa palestina, s’hi troba un desig poc confessat d’impostació moral (els seus activistes són efusius i vehements, però poc constants a l’hora de denunciar repressions com les de l'Iran... o la mateixa causa catalana). Així són la majoria d’éssers que anaren al Concert Manifest x Palestina de dijous passat al Palau Sant Jordi, feliç exemple de com la catalanor gaudeix muntant aquelarres sonors i acaba ploriquejant molt més per l’aparició sorpresa de Rosalia que no pas degut a un suposat sentiment de solidaritat amb el poble palestí.

Em sembla fantàstic que Guardiola es posicioni al costat dels nyicris de la geopolítica. Però la cosa m’estranya, sobretot perquè l’entrenador no ha parat de blanquejar un país que viu regit per la mateixa família autocràtica des de mitjans del segle XIX

D’entre les coses que em van sorprendre més de l’esdeveniment fou la presentació del cotarro, a càrrec del nostre ídol Josep Guardiola. L’antic entrenador del Barça és un dels homes que m’ha fet més feliç a la vida i considero esplèndid que pugui participar en un aplec de motivats a cara descoberta i mocador al coll. Despolititzar l’esport és una gilipollada, perquè aquest és un art netament polític d’ençà dels grecs, i resulta igual d’estúpid que la majoria dels clubs i federacions del món impedeixin als esportistes qualsevulla manifestació sobre la cosa pública. Però l’speech de Guardiola em torbà força, perquè el de Santpedor digué que cal fer costat als palestins per la seva condició de febles, i no només pel que fa als gazians, sinó també amb qualsevol causa on hi hagi damnificats: “els poderosos són uns covards”, reblà Pep, “perquè envien gent innocent a matar gent innocent.”

A mi, torno a insistir, em sembla fantàstic que Guardiola es posicioni al costat dels nyicris de la geopolítica. Però la cosa m’estranya, sobretot perquè —d’ençà de l’any 2003, quan fitxà per l’Al-Ahli de Qatar durant un parell de temporades— l’entrenador no ha parat de blanquejar un país que viu regit per la mateixa família autocràtica des de mitjans del segle XIX. Suposo que no deu ser necessari recordar (si cal, torneu a veure el magnífic documental FIFA Uncovered de Daniel Gordon) de quina manera aquest mateix país aconseguí fer-se amb l’organització del mundial de l’any 2022 i, al seu torn, la quantitat d’obrers que moriren per facilitar la construcció dels seus estadis. També val la pena esmentar que el nostre Pep treballa a un club de futbol que és propietat del Xeic Mansour Bin Zayed, un arximilionari que vicepresideix els Emirats Àrabs Units en tant que membre il·lustríssim de la família reial d’Abu Dhabi.

Sempre que Guardiola ha estat qüestionat per aquestes notòries contradiccions, el genial míster ha adduït la cançoneta futbolera segons la qual cada país viu de la forma que tria, la qual cosa equival a dir que les dones saudites deuen estar contentíssimes de viure amb el cos tapat i que els treballadors del regne de Qatar somien a treballar durant llarguíssimes jornades laborals per acabar morint de set al desert. Home, Josep, siguem honestos; si el que vols és treballar contra els poderosos, podries començar per casa teva, que se’t girarà feina! Una altra cosa és que, com la majoria dels propalestins nostrats, simplement tinguis ganes de venir a Barcelona i cardar-te un bon sopar amb la família amb les tonades de la Bad Gyal i en Morad acariciant-te els timpans. Si és així, millor no adoctrinar, car això d’abraçar dissortats quan treballes pels més poderosos és una ziga-zaga moral de desvergonyit.