De la mateixa manera que no hem normalitzat la repressió contra l'independentisme i hi ha hagut una resposta enèrgica contra l'atropellament de drets i llibertats que suposa, tampoc no hauríem de regularitzar i convertir en normal el que serà habitual a partir d'ara: que els presos polítics jutjats i condemnats injustament a penes de presó que sumen més d'un centenar d'anys de presó pel Tribunal Suprem comencen a tenir una situació millor perquè tenen permís per sortir a treballar durant el dia. Continuen sent presos, continuen anant a dormir a la cel·la, estan sotmesos a uns règims de sortida i entrada estrictes i han de complir fora de la presó d'una manera estricta el que preveu l'article 100.2 del Reglament Penitenciari pel que fa a una feina fixa i a les hores de voluntariat. I així serà, si no canvia res, durant molts anys, per a tots ells: des dels dos líders socials —Jordi Cuixart i Jordi Sànchez— que compleixen la condemna més baixa, de nou anys, fins a Oriol Junqueras, condemnat a tretze anys. Al mig queden Jordi Turull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Joaquim Forn i Josep Rull.

I nosaltres, que som fora, ens alegrem quan Jordi Cuixart surt a treballar i el veiem fort i somrient. És humà que sigui així, sobretot perquè, a més a més, sabem que ningú no li ha fet retrocedir el més mínim en les seves conviccions. Ha guanyat la batalla més important de totes: la de la seva pròpia dignitat. Però el somriure mai no ha de fer oblidar que està injustament a la presó i que el que està patint és una persecució ideològica amb condemnes de presó estratosfèriques. Baixa del cotxe per entrar a la seva fàbrica de Sentmenat, 850 dies després que ingressés a la presó, amb aquell mateix somriure amb el qual va acudir aquell 16 d'octubre del 2017 a declarar juntament amb Jordi Sànchez a l'Audiència Nacional davant de la jutgessa Carmen Lamela i d'on va ser conduït directament a Soto del Real, on començaria el calvari i la constatació que s'havia obert la persecució de l'independentisme.

Però un veu Cuixart i no pot deixar de recordar aquella emotiva cançó que li va dedicar el cantant de Xàtiva a López Raimundo amb el títol de T'he conegut sempre igual. Raimon recordava el veterà i emblemàtic dirigent comunista en una de les estrofes com segueix: T'he conegut sempre igual com ara / els cabells blancs, la bondat a la cara / els llavis fins dibuixant un somriure / d'amic, company, conscient del perill. I l'independentisme haurà de transitar amb la justa reivindicació de l'amnistia en una mà i les imatges ja pretesament normalitzades dels nou presos polítics sortint a treballar durant el dia de la presó en l'altra. I no oblidar que són dues cares de la mateixa moneda: cal aconseguir la primera per superar la segona i guanyar, llavors sí, la llibertat robada.