¿Es pot ser policia o guàrdia civil, desplaçat expressament a Catalunya per impedir per la força el referèndum convocat per la Generalitat; es pot ser una força expedicionària procedent d’Espanya, un força repressiva, ovacionada i aücada per la consigna A por ellos i, en canvi, poder dir la veritat davant d’un tribunal? Doncs sí que és possible. No és fàcil però sí que és possible. La sessió d’ahir ens va mostrar com determinats agents de l’ordre van oferir el seu testimoni, sempre d’acord amb una versió preestablerta dels fets, sempre d’acord amb un relat de violència, i al capdavall, es va acabar reconeixent que tot allò no havia estat vist ni viscut, que tot allò només és una convicció, una creença i no una vivència. Va veure o no va veure el testimoni si es llançaven objectes contra els agents de l’ordre que van provocar el desordre? El millor de la resposta és l’instant de dubte, quan allarga la vocal eeeeh, la temptació de continuar fent volar coloms, o de continuar fent volar pedres que no hi van ser. No, no, el testimoni no va veure allò que no va existir.

Hi ha persones que fan coses i d’altres que veuen coses. Ja va deixar-nos dit el poeta Miquel Bauçà que com més temps es mira la plana més possibilitats hi ha que s’hi aparegui la Mare de Déu. Hi ha gent que assegura que va veure en directe l’entrada del tinent coronel Tejero a l’hemicicle del Congrés el 23 de febrer de 1981 i és prou sabut que és una experiència impossible, que les imatges no es van retransmetre directament. L’escriptor Javier Cercas explica el fenomen en el seu celebrat llibre Anatomía de un instante: “Ningún español que tuviera uso de razón el 23 de febrero de 1981 ha olvidado su peripecia de aquella tarde, y muchas personas dotadas de buena memoria recuerdan con pormenor —qué hora era, dónde estaban, con quién estaban— haber visto en directo y por televisión la entrada en el Congreso del teniente coronel Tejero y sus guardias civiles, hasta el punto de que estarían dispuestas a jurar por lo más sagrado que se trata de un recuerdo real. No lo es: aunque la radio retransmitió en directo el golpe, las imágenes de televisión sólo se emitieron tras la liberación del Congreso secuestrado, poco después de las doce y media de la mañana del día 24, y apenas fueron contempladas en directo por un puñado de periodistas y técnicos de Televisión Española, cuyas cámaras grababan la sesión parlamentaria interrumpida y hacían circular aquellas imágenes por la red interior de la casa a la espera de ser editadas y emitidas en los avances informativos de la tarde y en el telediario de la noche. Eso fue lo que ocurrió, pero todos nos resistimos a que nos extirpen los recuerdos, que son el asidero de la identidad, y algunos anteponen lo que recuerdan a lo que ocurrió, así que siguen recordando que vieron el golpe de estado en directo”.

Que el record és l’agafador de la identitat, que n’és el mànec i el pom, ahir mateix també ho va subratllar l’advocat de l’acusació popular de Vox, quan va preguntar als agents, en dues ocasions, si els ciutadans duien o no duien llaços grocs. Mal podien dur llaços grocs quan el primer d’octubre encara no hi havia presoners polítics i, en conseqüència, no s’havia iniciat la campanya per reivindicar-ne l’alliberament. La repressió contra els llaços grocs, per descomptat, es remunta als temps del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, però els llaços grocs d’ara són posteriors al primer d’octubre. De violència, a la sessió d’ahir, no se’n va testimoniar gens, si és que cantar continua sense ser considerat violència, si és que insultar, o mirar malament encara no està considerat ús de la força. Ús de la força per part de la població civil fou, per exemple, quan es va impedir pels estrets carrers de Barcelona que els soldats del gloriós exèrcit espanyol poguessin moure’s bé.  Des de les finestres i balcons de les cases, els veïns llançaven tota mena d’objectes contra els militars i també aigua bullent. Al carrer Nou de la Rambla, per exemple, es va produir una carnisseria entre soldats i barcelonins, igual que al carrer de l’Argenteria. El cavall del general Zurbano, cap del destacament, va morir esclafat per una calaixera molt grossa llançada des d’un pis molt alt. Fou durant la bullanga del 14 de novembre de 1842 i, naturalment, no ho vaig poder viure. Però ho recordo molt i molt bé. Com si hi hagués estat. 

Jordi Galves
Extrem dret (30) Cayetana i el cul Jordi Galves
Jordi Galves
Extrem dret (29) Franco al Suprem Jordi Galves