El dilema és cruel, sembla una alternativa treta d’un primitiu conte popular, una endevinalla salvatge, pròpia de persones més habituades a l’horror que no pas nosaltres, la majoria, que afortunadament no hem viscut cap guerra ni res de semblant. Què és pitjor, què deu ser més difícil de suportar, la presó o l’exili, ens interroguem per dintre, nosaltres sols i ningú més, quan potser ens posem en la pell dels nostres represaliats polítics, quan fem l’exercici de mirar d’entendre el que estem vivint, el moment històric que ens ha tocat, que no és la darrera guerra civil, ni la Segona Guerra Mundial, ni tampoc la guerra dels mons. Hauríem fet com el conseller Joaquim Forn, que primer va marxar a l’exili belga i després es va lliurar a la policia espanyola, o bé faríem com Josep Miquel Arenas, Valtònyc, que em deia que no, i que no, que es quedaria i aniria a la presó, que la revolució també es feia al calabós i, al final, entre uns quants el van convèncer perquè marxés cap a la llibertat? Segurament una persona jove se sent més capaç d’afrontar l’exili que la reclusió, i una de més granada no, per moltes llengües que parli, per molt viatjat i cosmopolita que es vegi al mirall, per molt ciutadà del món que es consideri, què voleu, els humans som éssers gregaris, per biologia, que vol dir exactament que fem com les ovelles, i que també som gent i necessitem la nostra gent. Perquè es parla molt del llop solitari, per altra banda gregari com ell sol, però també hi tenim l’ovella negra, solitària i esgarriada, protagonista d’alguns grans moment bíblics que, certament, no fan justícia a la seva independència de criteri. En aquesta cruel pandèmia ho hem vist ben clar i ho hem après. Que una cosa és voler estar sol i una altra, de ben diferent, és que estiguis obligat a estar-ne, que et separin dels teus cruelment. L’emigració econòmica, i també la política, forma part de la petita història de moltes de les nostres famílies, de la història recent o de la més reculada, de la que se sent reflectida en L’emigrant de Jacint Verdaguer, un poema melindrós que assegura que es pot morir d’enyorança i, fins i tot, viure d’enyorança, si hem de creure el despert vitalisme de Pere Quart a Corrandes de l’exili.
El món pot ser cruel i traïdor, ja ho sabem. I la vida semblar-nos, segons com, una presó o un exili, això està beníssim també. Però la pregunta era què hauríem fet nosaltres, al lloc del capità, oh capità, Carles Puigdemont o d’Oriol Junqueras, enmig del camí de la nostra vida. Tenint en compte que ara als dissidents polítics Espanya ja no els mata, com era l’antic costum, que per això al meu mestre Josep Soler-Vidal, o els meus avis, els tres, van passar la frontera sense pensar-s’ho dos cops per salvar la pell. Aleshores sí que la gent s’hi deixava la pell i no el que diuen que fan ara. Ovidi va escriure les Tristes i les Pòntiques, des del sinistre Mar Negre somniant cada segon a tornar a Roma, a les festes i a la vida galant i regalada que tenia sota l’aixopluc del Cèsar. Tots els exiliats pensen a tornar, Meritxell Serret i qui sigui, tots n’estan amargs, de l’amarga copa de l’allunyament forçat. Perquè els empresonats saben que un dia o un altre, si els acompanya la salut, podran retornar a la seva vida d’abans o almenys a una vida que s’hi assembli força. Però els exiliats tenen la por de no poder tornar mai més. I tenen la por, com pensava el vell Ovidi, que ens n’oblidem, que arribi un moment que ja no formin part de les nostres vides. Aquest és un dels més importants perills del retorn d’una política autonomista. Que el pragmatisme català ens dugui a entendre’ns amb el repressor de manera permanent. I per aquest camí la imatge de Carles Puigdemont o Marta Rovira acabi diluint-se, esdevenint un de tants anacronismes. Si no és per defensar la unilateralitat, la vigència del primer d’octubre, si no és per desafiar l’autoritat de l’Estat espanyol, si no és per exigir la independència de Catalunya, ara mateix, si no és per tot això, em voleu dir, exactament, què hi fan a l’exili?