El dubte hi va ser només a primeres hores del matí. Però després ja no, necis, després ja es va veure clar que era tot un muntatge, una ensarronada, una intoxicació informativa propagada al dictat, al servei, de la Guàrdia Civil, de la vella i benemèrita enemiga de Catalunya. L’afany i la insistència alarmista de la premsa mercenària de Madrid, l’actitud servil i acrítica amb què anaven escampant la brama no admetia cap mena de dubte. No era possible que l’aparició fortuïta d’un misteriós escamot terrorista s’hagués confirmat tan d’hora en una ciutat amb tants grans senyors, amb tants funcionaris, en una ciutat que sol llevar-se tard, i que mai no ha destacat ni per la seva promptitud ni pel seu periodisme d’investigació independent. Abans de les vuit del matí tots els mitjans de comunicació del “rompeolas de las Españas” n’estaven completament segurs i ho sabien tot, fins als detalls més petits. En canvi, a Barcelona, on tothom, més o menys, es coneix i, encara més en l’àmbit independentista, ningú no en sabia res de res. La por, fins i tot el pànic, va governar de cop i volta algunes consciències inestables. Certs polítics amb estelada van començar a justificar-se, arrossegats per la intranquil·litat. A jurar i assegurar que condemnaven solemnement qualsevol tipus de violència. Alguns periodistes feien preguntes insistents i agressives. Semblaven aquells antics inquisidors espanyols que buscaven jueus quan ja no quedaven més jueus a Península, quan se’ls van haver d’inventar per mantenir el càrrec i continuar cobrant el sou. Quan en absència d’autèntics jueus tothom va passar a ser sospitós d’obeir la Torà. Que bonica és la història d’Espanya.

La premsa mercenària de Madrid no és tota la premsa de la capital, ben cert, però sí que és la que més hi destaca, la que ha protagonitzat tants moments de glòria. Com quan el diari ABC va assegurar que Alemanya, un país seriós,  extradiria Carles Puigdemont. La premsa mercenària de Madrid és la que descriu minuciosament l’antic director d’El Mundo, David Jiménez, en el seu llibre El director. Hi explica com el diari està venut a tota mena de poders polítics i econòmics de la “villa y Corte”, oferint com a informació el que només és propaganda. Va ser molt bonica de veure la festa dels XXX anys d’El Mundo, celebrada aquest 2 d’octubre i on no hi faltava ningú, hi eren tots els principals polítics i manaires de l’Estat. Sa Majestat el Rei fins i tot va passar-hi el motxo davant dels assistents, sí, quan va assegurar que “El Mundo és una institució en defensa de la democràcia”. Amb la credibilitat que té.

És un bon costum desconfiar dels periodistes que estan tot el dia enganxats als poderosos, dinant-hi i sopant-hi, intercanviant-hi confidències a cau d’orella com si fossin enamorats. El periodista realment independent, el que està de veritat al servei dels lectors, per naturalesa, només ha de tenir lleialtat amb el seu director i no ha de deure favors ni sopars a ningú. El periodista independent és l’enemic natural dels polítics i de les castes dirigents i només ha de pensar en els seus lectors. Alguns teòrics de la ciència política del segle XIX recomanaven escollir els polítics més honrats i vigilar-los com si fossin lladres. En la nostra societat d’ara fem completament al revés. Escollim els polítics més lladres i no els vigilem gens, tractant-los com si fossin honrats.   

Jordi Galves
República belga (243) És mentida Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (242) El poble en marxa Jordi Galves