David Jiménez (Barcelona, 1971) parla amb una calma contundent, acompanyant-se de gestos suaus, lents. Va entrar com a becari a El Mundo el 1994. Des del 1998 era el seu corresponsal al Llunyà Orient. Va ser nomenat director l'abril de 2015 i acomiadat 366 portades més tard, el 25 de maig del 2016. El Director, relat en primera persona d'aquell any traumàtic, acaba de ser traduït al català per Navona Editorial. El gremi periodístic ha rebut el llibre amb un dens silenci i algunes crítiques menors.

David Jimenez exdirector El Mundo - Sergi Alcàzar

Quan se li va acudir escriure El Director, abans o després que l'acomiadessin?
Després de la meva primera setmana al diari vaig quedar amb el meu editor, Ángel Fernández Fermoselle, i li vaig explicar les coses que m'havien xocat. Em va dir: "Això és acollonant! Escriu-ho, que algun dia tot això pot ser un gran llibre". Jo vaig començar a escriure un diari amb allò que em passava al dia a dia, sense pensar que em farien fora al cap d'un any. No esperava que m'acomiadessin tan aviat.

Va començar a escriure un diari des de la primera setmana?
Sí.

Caram.
Feia divuit anys que era fora d'Espanya com a corresponsal. A mi em cridaven l'atenció coses que li semblen normals a molts periodistes que han fet la seva carrera a la redacció. Jo no era persona de redacció ni tenia gaire contacte amb la política espanyola i tot em xocava prou com per pensar "això no és normal". Quan em van fer fora volia que la meva història se sabés. Dues opcions estaven obertes. Que es conegués judicialment, perquè el primer que vaig fer quan em van acomiadar va ser demandar l'empresa, o en un llibre. En fi. Per a un periodista, una història com la que vaig viure, ser-ne testimoni, i no explicar-la hauria estat renunciar al que sóc professionalment.

"De manera una mica ingènua vaig pensar que, en venir de fora, sense lligams, després d'un any a Harvard... tot això em donava llibertat per prendre decisions que podien beneficiar el diari i la manera com es feia el periodisme"

Per què va acceptar ser director? No s'imaginava res del que li esperava?
Imagini's que ha estat becari en un diari, que ha treballat vint anys per a aquest diari, que no ha conegut cap altra empresa i, arriba un dia que els seus directius li diuen: "estem en situació d'emergència i creiem que tu ens pots ajudar a sortir-ne". Què faria? Dir que ja li va bé com a corresponsal i fer mitja volta?

No es va sorprendre, no va pensar que...
...s'havien fumat alguna cosa?

Això.
La meva primera reacció va ser pensar-ho, perquè qualsevol diria que el meu perfil no era el de director d'El Mundo.

Llavors?
Doncs... malgrat la meva falta d'experiència a la redacció, de manera una mica ingènua, vaig pensar que, en venir de fora, sense lligams, amb experiència internacional, després d'un any a Harvard en processos de transformació digital... tot això em donava llibertat per prendre decisions que podien beneficiar el diari i transformar-ne no només el digital o el disseny... sinó també la manera com es feia el periodisme, cosa amb què havia estat molt crític.

Ah sí?
Havia escrit algunes coses al meu blog o en xarxes socials que em van costar alguna esbroncada dels meus caps, que m'acusaven de deslleialtat quan denunciava el que no m'agradava del diari. Pensava que com a director podia canviar-ho. Quan hi vaig arribar em vaig adonar que seria molt més difícil del que creia.

David Jimenez exdirector El Mundo - Sergi Alcàzar

Van influir motius personals? De vegades semblen un gra de sorra i acaben inclinant la balança.
Clar. Són decisius. Mentiria si no digués que l'aspecte personal va ser important. Feia divuit anys que era fora d'Espanya, el meu fill gran tenia dotze anys... També vam pensar [amb la meva dona] que, per la banda personal, era un bon moment per retornar i fer-ho a més amb una oportunitat professional com ser director d'un gran diari. En fi. També hi ha una ambició personal. Et fan director del diari on fa 20 anys que hi treballes! És un repte interessant per a qualsevol periodista.

I es va decidir allà mateix, sense dubtar?
Nooooo. Va haver-hi dubtes i discussions a Nova York, on van venir a 'segrestar-me'. Jo volia assegurar-me que estàvem a la mateixa pàgina. És a dir, que el projecte que jo volia dur a terme i el de l'empresa era el mateix. Em van fer tot de promeses que després van incomplir. Totes.

No es va aconsellar amb ningú?
Pedro J. [Ramírez, el director fundador d'El Mundo] m'oferia anar-me'n amb ell a fundar El Español. Ell sabia que m'estaven tocant per ser director d'El Mundo. Em deia: no te'n refiïs, t'enganyaran. Aquells dies conversava gairebé a diari amb ell.

Va guanyar l'oferta d'El Mundo.
Sí. Va poder més el desafiament de ser el director del diari amb què tenia un vincle emocional. M'entusiasmava el desafiament de fer un diari millor, treure'l de la crisi... A mi em semblava que era el millor projecte per ser-hi. Si hagués tingut el suport de l'empresa, hauria tingut possibilitats que sortís bé.

"...agafar el seu concepte d'independència, trencar els lligams de la premsa amb el poder polític i econòmic, que en el cas d'Espanya em semblaven, en certa manera, incestuosos"

Tenia algun model de diari o de periodisme al cap?
Sí. Clarament, el meu model era el periodisme anglosaxó. Als Estats Units vaig estar en contacte amb The Boston Globe, feia molts anys que era subscriptor de The New York Times... Com a corresponsal m'havia relacionat amb periodistes de mitjans anglosaxons que jo admirava. Sabia que nosaltres no podíem ser el Times, que té 1.600 periodistes. Però podíem agafar el seu concepte d'independència, trencar els lligams amb el poder polític i econòmic, que en el cas d'Espanya em semblaven, en certa manera, incestuosos. Pensava que al periodisme a Espanya li calia un canvi. De fet, el meu nomenament va entusiasmar molts al món del periodisme, perquè van creure que un reporter sense perfil polític potser seria la persona que podia impulsar aquest canvi.

No li van deixar gaire temps.
Un any és insuficient. Fins i tot ridícul. A mi em van acomiadar sense que ni tan sols es posés en marxa el projecte que havia presentat. Si almenys li haguessin donat una oportunitat...

Però no el van cessar pel projecte.
Les veritables raons del meu cessament no tenen res a veure amb la gestió o el pla de futur pel diari. Hi té a veure que es van trobar un director que resistia i s'oposava a les pressions polítiques i econòmiques —i de la mateixa empresa— perquè El Mundo servís als seus interessos.

Quan perd l'esperança del canvi?
Als sis mesos de la meva arribada, quan l'empresa em proposa d'aplicar un ERO per acomiadar un terç de la plantilla. Llavors sorgeixen intrigues a la redacció, punyalades i traïcions. Creia que era absurd cessar un director que tenia tan poc temps al càrrec i sense l'oportunitat de dur a terme el seu pla. Pensava: quan passi tot això... Però resistia que l'ERO es fes de la manera que ells volien. Vaig proposar que en lloc d'acomiadar reporters i periodistes —que aporten contingut—, despatxèssim 18 caps [de redacció]. No els va semblar bona idea i al final la butaca que va saltar va ser la meva. Bé, no només la meva. Qui va venir al darrere, en Pedro García Cuartango [avui columnista a l'ABC], va durar només un any. Estaven absolutament decidits a trobar una persona que assentís a tot el que demanaven.

David Jimenez exdirector El Mundo - Sergi Alcàzar

Troba que el van triar perquè això que vostè veu com a virtuts era percebut pels directius com a característiques d'una persona manejable?
Absolutament. Així és. El que jo veia com un benefici —la llibertat d'actuar fora de la redacció arribar sense un mal telèfon d'un polític o d'un empresari, ni xarxa de protecció...— a ells els semblava que em faria caure a les seves mans. Crec que els directius i executius d'aquest nivell pensen que tothom és com ells, que si et posen la pastanaga al davant la seguiràs i esdevindràs el que ells són. A mi no ho van aconseguir. Entenc que és fàcil caure en la temptació: el sou és formidable, et conviden a tot arreu, et sents important, exerceixes cert poder i influència... Entenc que tot això és una droga per a molts. Però no ho és per a algú que fa molts anys que cobreix l'Afganistan, el Caixmir, Fukushima, etcètera. La meva mentalitat és una altra. Mai no vaig ambicionar aquest lloc i no em va fer res de deixar-lo.

Per què l'empresa no va donar suport a algú que tenia un pla per treure-la de la crisi?
Perquè l'empresa, i sobretot els seus directius, pensaven que l'única solució per sortir de la crisi eren Els Acords [pactes sobreentesos entre mitjans i empreses per oferir diners en publicitat a canvi de favors i silenci], dels que es parla al llibre. També perquè pensaven, per qüestions ideològiques, que el diari havia de posicionar-se clarament més a la dreta i competir amb l'ABC i La Razón, cosa que jo refusava absolutament, perquè creia que el lloc d'El Mundo era el centre, com en els seus orígens.

Passa el mateix a d'altres mitjans?
D'alguna manera, s'ha decidit, no només a El Mundo, sinó a la premsa tradicional, que la seva supervivència depèn dels favors que li facin l'Ibex, les institucions i els governs, i no de fer un diari més independent, honest i rigorós. Des del primer dia, a El Mundo hi ha un enfrontament entre la meva visió de com podem sortir-nos-en i la seva, que és potenciar els defectes que ja tenim, com es veu al diari que s'ha fet des que em fan fora. Totes les coses que em demanaven s'han acabat fent.

"Crec que el periodisme espanyol comparteix els mateixos defectes que la política. Hi ha massa periodistes que han volgut exercir una influència que no els tocava"

Quines coses?
Girar el diari clarament a la dreta i allunyar-lo de la transversalitat, del diari que, diguem, colpejava uns i altres. El Mundo era el diari que va denunciar el terrorisme d'Estat [al·ludeix als GAL] en temps de Felipe González i que va publicar els missatges de Rajoy a Bárcenas. Em sembla que avui aquest tipus de transversalitat no és possible.

Després del que ha vist, diria que bona part del periodisme és política per altres mitjans?
Crec que el periodisme espanyol comparteix els mateixos defectes que la política. Hi ha massa periodistes que no s'han aconformat amb ser periodistes, que han volgut ser polítics, exercir una influència que no els correspon. Això ha contaminat al periodisme, l'ha dut a trencar el mur entre opinió i informació. Avui dia, la major part del periodisme que es fa a Espanya és activisme, és propaganda, és partidisme. No és independent. Quan el periodista travessa la frontera i es posa a fer altres coses, renuncia a fer la seva treball. És molt important tenir la humilitat de ser només un periodista. El meu primer article com director es titula Periodismo nada más i parlo del meu afany per no convertir-me en un polític, ni en un activista, ni en un propagandista, per no donar suport a cap causa, ni tan sols aquelles que em semblen justes, sinó ser un contador d'històries, un periodista. A Espanya això és molt difícil perquè hi ha una societat dividida en trinxeres i faccions, eternament enfrontada. Qualsevol que provi de mantenir-se enmig sense prendre partit és un enemic per a ambdós bàndols.

Ha parlat del periodisme anglosaxó. Una de les seves màximes és "els fets són sagrats, les opinions, lliures". Per què és tan difícil explicar els fets? Per què tenen tan poc valor? Sembla que només interessen en la mesura que donen suport a una opinió, una interpretació, un argument...
Als diaris, la informació s'adapta a l'opinió, que té un pes desproporcionat en el periodisme espanyol. Crec que hi ha pocs països on els principals diaris t'expliquin els mateixos fets de forma radicalment diferent. És normal que opinin diferent, però no que els fets siguin diferents. A El Mundo se'm demanava —i jo sempre m'hi vaig negar— que fes el que anomenen "periodisme intencionat"…

Com?
Que tota la informació vagi en línia amb l'opinió. A The New York Times, la redacció i la secció d'opinió estan en plantes diferents. El director no pot dir-li absolutament res al director de la pàgina editorial. Funcionen com dos diaris separats, com ha de ser. A Espanya, informació i opinió estan fusionades, cosa que engendra activisme i propaganda. D'aquesta fusió no pot sortir res semblant a la veritat, perquè està orquestrada per adaptar-se a les teves idees preconcebudes, als teus prejudicis. A més, la premsa es dedica a alimentar i fer massatges als seus lectors dient-los "aquí tens informació", quan en realitat els donen una altra cosa perquè se'n vagin contents a casa, repetint-se "mira què bé, el meu diari ha confirmat el que jo pensava".

David Jimenez exdirector El Mundo - Sergi Alcàzar

Tot just ara s'han publicat les memòries de Seymour Hersh, el reporter d'investigació que va revelar la matança de My Lai o les tortures d'Abu Ghraib, i crida l'atenció que les dues expressions que més repeteix siguin "verificar fets" i "comprovar fets".
Der Spiegel, el setmanari de referència d'Alemanya, té 60 verificadors dedicats a comprovar que totes les informacions que publiquen s'han contrastat i són rigoroses. Encara així, l'any passat van descobrir un periodista que feia anys que s'inventava informacions. Imagini's el que es cola a la premsa espanyola, on la xifra de verificadors és zero. A El Director hi ha un moment en què parlo a la redacció de contrastar les notícies, donar-les-hi més rigor... i la seva reacció és "nosaltres som els més rigorosos". En realitat, el nivell de rigor de la premsa espanyola és potser dels pitjors, potser el pitjor, de la premsa occidental. Hi ha més rigor a la premsa portuguesa, a la grega. No dic ja a l'alemanya, la francesa o la del Regne Unit. S'ha avariat la credibilitat de la premsa i la relació de confiança amb els lectors. Els diem que els expliquem la veritat, coses certes contrastades, però es troben errors com els de l'11-M [El Mundo va afirmar durant anys que els atemptats de l'11 de maig de 2004 a Madrid eren obra d'ETA].

Ha mort el periodisme?
A Espanya el periodisme està ferit de mort i a la UVI. Si fos metge i em vingués la mare del periodisme a preguntar-me quines són les possibilitats que el seu fill sobrevisqui, no n'hi donaria més d'un 50%. Necessita un tractament de xoc. Per començar, llibres com El Director i més gent que surti públicament a dir que el pacient té aquests problemes.

El llibre ha estat rebut amb molt de silenci.
​S'imagina que encarreguem a un banquer la ressenya d'un llibre que denuncia les comissions abusives de la banca? No hi ha res de més absurd que encarregar la ressenya d'un llibre contra la casta periodística a qui pertany a aquesta casta. Precisament això confirma els problemes que es denuncien al llibre. Després de la publicació d'El Director, molts periodistes i mitjans s'han portat com descriu el llibre, uns censurant-lo i fent com que no existeix, d'altres fent crítiques per encàrrec, i els gàngsters del periodisme del xantatge intentant destrossar la reputació del que denuncia aquest periodisme de trabuc. A mi em sembla meravellós que la reacció sigui exactament aquesta, perquè el llibre posa davant del mirall al periodisme d'aquest país, que s'ha reconegut en el reflex. No només s'ha reconegut, sinó que molts han sortit corrents a actuar com el mateix llibre diu.

"El periodisme ha contribuït clarament a reforçar els estereotips d'una part important de la societat espanyola respecte a Catalunya i viceversa"

Se li critica que parli d'aquests problemes a penes enunciant-los, sense demostrar-los.
Per què he d'investigar una cosa de la que vaig ser testimoni? Si jo estic en una reunió amb el president del BBVA, Francisco González, i allà es demana, com passa amb tota la premsa, d'augmentar el pressupost d'Els Acords a canvi de callar allò que incomoda aquesta empresa i aquest directiu, quina altra comprovació necessito? He estat a la reunió, l'he viscuda. Hi ha qui es confon amb aquest llibre. No és un text acadèmic sobre periodisme. És el relat de l'any en què jo vaig ser director d'El Mundo, on s'hi narren en primera persona coses que vaig viure directament, no coses que m'han explicat. Tot és de primera mà. Aquest és el seu valor, que te l'expliqui un periodista que ha estat director d'El Mundo.

S'ha informat bé sobre el procés?
El periodisme ha contribuït clarament a reforçar els estereotips d'una part important de la societat espanyola respecte a Catalunya i viceversa. No hem fet la millor feina. El periodisme no es pot deixar endur per emocions, banderes, ideologies. Una cosa és la teva opinió i altra la informació. A les meves classes a l'Autònoma li vaig dir a una alumna que el dia de demà, quan ella escrigui sobre una manifestació, si puc endevinar si hi està a favor o en contra... serà senyal que és mala periodista. Jo no he de saber quina és l'opinió del periodista. Vull m'expliqui què passa. Aquesta essència del periodisme s'ha perdut.

Com explicar a la gent que els periodistes tenen conviccions, perquè també són gent, i que la part difícil és l'esforç, que no es demana a gairebé cap altre professional, de separar aquestes conviccions de la feina informativa?
Aquest és el tracte al qual hem arribat amb el nostre públic. Els hem dit que som professionals i que diferenciarem les nostres conviccions dels fets, que busquem la veritat més enllà de les nostres creences i prejudicis. Això pot sonar excessivament romàntic o idealista i no dic que s'aconsegueixi sempre. És impossible que el periodisme no es tenyeixi d'una certa subjectivitat. Però hi ha una diferència molt gran entre buscar la veritat i explicar la teva veritat. La teva veritat no és necessàriament la veritat, per això el periodisme exigeix un procés d'entrevistes, de dades, d'informació, de documentació, de comprovació... des d'un foli en blanc, perquè la informació sigui tan honesta com sigui possible. Esclar, si el foli en blanc ja el tens escrit al teu cap abans fins i tot de començar a treballar, no compleixes el tracte amb què et vas comprometre amb la gent.

El periodisme a Espanya compleix aquest tracte?
No.