La declaració d’Albert Donaire Malagelada, don Albert, com l’anomenava ahir el jutge Marchena, va mostrar un cop més la cara més perversa d’aquest judici, la fosca mentida que el corseca i se’l va menjant a mesura que passen les setmanes. Donaire, activista conegut, repetidament amenaçat, insultat i agredit per l’espanyolisme, va tenir el coratge de presentar-se amb una indumentària tan reivindicativa que no va travessar, que no va sortir pel circuit tancat de televisió del Suprem, aquesta televisió que suposadament ens havia de donar notícia documental del judici. Anava n’Albert amb la seva xapa defensora dels gais independentistes, també amb el llaç groc de la llibertat, amb una samarreta dels Mossos independentistes, àdhuc amb l’estelada lluint tots els colors que té. L’anatomia jussana del policia català anava coberta amb uns pantalons grocs, d’un groc encès com el color de la ginesta, com el perfum de la ginesta, que diria Josep Maria de Sagarra. I no anava descalç tot i que bé podria haver estat, duia unes VamCats color castanya, amb dues estelades ben visibles a cada peu. “Avui que una ventada de ponent / assassina el perfum de la ginesta...” diuen els dos primers versos del Poema de Montserrat. Sagarra mateix se’ls va censurar perquè sabia que l’espanyolisme assassí de Catalunya, aquest vent de ponent, no el permetria expressar-se ni denunciar la persecució política de Catalunya. Ho va transformar així: “Avui que una ventada impenitent / encongeix el perfum de la ginesta”. Si vols ser servit fes-te tu mateix el llit, devia pensar el gran escriptor. Si estàs obligat a participar en una farsa, fes-ho tan reivindicativament i com puguis, devia pensar ahir Donaire.

El mosso gai i independentista va molestar tant com va poder i va fer la funció de la mosca vironera que intenta no ser esclafada durant la seva insistent activitat pertorbadora. Almenys cal un tambor gros i una muntanya sagrada amb bona ressonància si vols fer, tot sol, de Timbaler del Bruc, i derrotar-los a tots. L’ús de la llengua catalana va ser prohibit durant la declaració, tot i que prèviament havia estat demanat per escrit, atemptant contra el dret a la llengua pròpia, un dret que està per damunt del petit reglament que fa servir Marchena. El jutge Marchena, el pare de la nena, és un ferm partidari de la llei, concretament d’una llei en especial, la de l’embut. La llei de l’embut és la llei d’Espanya. Una llei que permet que la seva filla se salti el reglament quan li convé, una llei que permet a Marchena fer i desfer de manera abusiva, arbitrària, d’acord amb les seves tres PPP, pristins plantejaments partidaris. Efectivament, hi ha qui pensa que els advocats de la defensa estan fent un paper molt bo. Són els mateixos que defensen que Marchena és un gran senyor, un eminent jurista i una persona de qualitat.

Quan surti la sentència, la terrible i venjativa sentència, veurem que s’amaga darrere d’aquest jutge tan competent que, en ocasió de la persecució política que va perpetrar contra el jutge Garzón, l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, va gosar definir: “Marchena es un perfecto ignorante y tiene una absoluta mala fe”. Marchena i tots els altres jutges actuen com el que és això en realitat, un judici polític. La resta sembla que ho hagin oblidat o que no ho vulguin recordar i es dediquen a exhibir les plomes com a paons, a l’exhibicionisme de les arts de l’advocacia, conscients de la promoció professional que suposa aquesta judici televisat. Albert Donaire va tenir la capacitat de posar en evidència els uns i els altres. I de mantenir la dignitat de l’independentisme polític al que s’està castigant judicialment.

Jordi Galves
Extrem dret (35) Ser més que els altres Jordi Galves
Jordi Galves
Extrem dret (34) La Nau dels Folls Jordi Galves
Jordi Galves
Extrem dret (33) Contra Madrigal a la contra Jordi Galves