Si entenem el drama que les forces d’esquerra estan patint a Andalusia podrem entendre per què Laura Borràs, al final, ha acabat entenent-se amb Jordi Turull. Jo no m’ho pensava pas però al final s’ha sabut posar d’acord amb el veterà dirigent i pres polític que volia ser president de la Generalitat. Borràs s’hi ha entès perquè avui el gran perill de l’independentisme és, sens dubte, la disgregació interna, aquestes irreprimibles ganes que tenim tots els separatistes de matar-nos els uns als altres en una inacabable i sanguinària guerra civil. Efectivament, al final, guaita tu, la inexperta, la nouvinguda a la política, ha decidit fer política, seguint la sentència que proclama a la guerra com a la guerra, i que també podria traduir-se com a la política com a la política. No pots tenir la immensa majoria de l’electorat separatista demanant la unitat entre Esquerra, Junts i la CUP i després tibar tant i tant la corda que la seguis del tot. No pots contribuir a la trencadissa. Que passem d’un lamentable sistema polític amb tres partits independentistes importants a un altre de quatre, o de cinc, o de sis, amb Esquerra Republicana com a pal de paller, com a partit hegemònic.

Al capdavall, Laura Borràs, que ve del món universitari, ha entès una cosa que la intel·ligentíssima i insubornable professora Clara Ponsatí, que l’admirable Ponsatí, no ha volgut o no ha pogut veure. I és que no farem la independència amb un partit només de radicals, de purs, de selectes, de savis acadèmics. No aconseguirem la llibertat només amb càtars. Amb els quatre convençuts. Borràs, quan es faci gran, no vol ser ni Santiago Espot ni Jordi Graupera, encara que aquests dos senyors siguin persones de la més alta qualitat personal i política. Laura Borràs ha evitat, de moment, que Junts implosioni en dos o tres partits més petits i compactes, que es fragmenti dramàticament. Perquè l’alternativa a l’acord amb Turull era la destrucció efectiva de Junts. El mapa independentista, avui, presenta una abominable sopa de lletres. Incomprensible. Esquerra, Junts, la CUP. Després tenim el Partit Demòcrata Europeu Català de David Bonvehí i Maria Àngels Chacón. I no podem oblidar tampoc Demòcrates de Catalunya d’Antoni Castellà. I més enllà encara trobem Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Primàries de Catalunya, el Moviment Corrent Roig, el Suport Civil Català (SCAT), amb perdó del nom, el Front Nacional de Catalunya (FNC), el Partit Republicà Català (RC) i el Partit Nacionalista Català (PNC) de Marta Pascal. I encara me’n dec deixar algun. Sembla una evocació del fragment de La vida de Brian dels Monty Python: a la pel·lícula l’independentisme jueu està absolutament esmicolat i trossejat entre el Front Popular de Judea, el Front Popular Jueu, la Unió Popular de Judea i altres moviments que no recordo. Per això manen els romans. Divide et impera.

Naturalment l’independentisme català està farcit de bones persones que saben com arreglar aquest drama i com arribar a l’anhelada unitat sobiranista. Conforme. Però, de moment, Laura Borràs és l’única política de Junts amb autèntica tirada electoral, l’única cara nova de l’independentisme que manté l’adhesió dels seus seguidors i que pot cohesionar el vot útil independentista a la manera dels grans noms transversals de la política europea. Amb aquest pacte amb Jordi Turull, Laura Borràs té una oportunitat, només una, de capgirar l’ambient de derrotisme i de conformisme. Una sola oportunitat de fer alguna cosa diferent per deixar de lamentar-se davant del Mur dels Laments en el que s’ha convertit el Parlament de Catalunya. Laura Borràs ha decidit continuar, a diferència d’Elsa Artadi, políticament exterminada per un ambient hostil i sense pietat on sembla que només poden sobreviure els polítics de tota la vida. Veurem què passa i si, d’aquí poc temps, Borràs acaba assemblant-se a Turull o Turull a Borràs. Les dues coses alhora tothom sap que és impossible.