La desdentada mòmia del franquisme no es resigna pas a morir, ah no, la monstruositat d’aquell règim de sang, sofriment i merda s’arrapa com pot a la nostra vida de cada dia, a la nostra salut i a la nostra continuïtat, a la decència de la nostra societat pacífica, a la civilització edificant i al progrés que ens enriqueix i ens millora, que ens estimula. Va, aixeca’t i camina. El franquisme és tot el contrari de Llàtzer, el ressuscitat; de fet és un vampir mort en vida, com tots aquests militars, jutges, metges, funcionaris, tots aquests africanistes rapinyaires, tots aquests desvagats que encara viuen de les rendes de la Victòria del general, que viuen dels morts de la Guerra Civil, però sobretot dels morts de la repressió posterior i de la venjança, saben perfectament que el temps s’ha acabat. Que no duraran més, que s’estan mantenint en el temps contra la llei de vida i que l’immobilisme aquest cop no els salvarà. Alguns diuen que l’independentisme ha despertat tots aquests fatxes que hivernaven en el son etern de la campanya de Rússia, sota la neu de Vólkhov i, certament, per a això serveixen les revolucions o les més modestes revoltes, per això estem vius i precisament per això som propietaris del nostre destí, per això respirem, per fer soroll, per molestar, per gastar, per bategar amb la vida, amb el temps que ens ha tocat de viure i, sobretot, per no viure com a vampirs, que els vampirs no viuen, que estan fora del temps, atrapats en l’anacronisme, en l’autarquia, en el camuflatge militar, en la inoperància, en la incompetència. El franquisme és una colla de vampirs que volen morir matant, que estan disposats a enviar-nos a tots a l’altre barri, a morir definitivament, a morir d’una punyetera vegada, si és que així ens arrosseguen a tots els altres. Diuen també que l’enveja és el gran mal d’Espanya i, potser per això, avui podem veure que els que s’han quedat sense vida no fan altra cosa que maquinar contra els vius. De fet, a allò que més s’assembla un vampir és a un virus, perquè el virus, així ho certifiquen els biòlegs, no és un ésser viu. Mata si pot, i mata tot el que pot, però no és viu. Quan la ciència i la literatura acaben parlant del mateix és que el problema s’ho val.

 No es pot viure en una democràcia mentre no s’esporgui de soca-rel el poder judicial

Espanya, a diferència d’Alemanya, no es va desnazificar. Per no tenir no tenim ni una paraula que vulgui dir això mateix, desinfectar-nos del franquisme, de Falange, del nacionalcatolicisme i, en canvi, el que sí que hem tingut són propostes per desinfectar-nos de l’independentisme català, com demanava Josep Borrell, el gran amic dels indis americans. Si Espanya hagués abordat honradament una desnazificació, hauria acabat enfrontant-se a la qüestió que planteja la famosa pel·lícula Judgment at Nuremberg (Els judicis de Nuremberg), dirigida per Stanley Kramer el 1961. És una qüestió important. Que no es pot viure en una democràcia mentre no s’esporgui de soca-rel el poder judicial, mentre no eliminem de la nostra societat l’arbitrarietat d’un poder absolut que viu en la cruel fantasia que no necessita justificar-se. Que es dedica, sense contrapès i sense control, a la persecució política, ahir contra el president Torra i avui contra el flamant, temible, candidat independentista Joan Canadell. Que vol tornar a jutjar Arnaldo Otegi, per intensificar la injustícia contra un dirigent polític basc partidari del final del terrorisme armat. Que avui continua perseguint més de tres mil persones independentistes pels fets del Primer d’Octubre de 2017. Que ara vol tornar a jutjar el raper Valtònyc, per un imaginari delicte d’odi contra la Guàrdia Civil. Que ha condemnat Dani Gallardo a quatre anys i mig de presó per la protesta contra la sentència del Primer d’Octubre a Madrid per unes suposades lesions lleus, seguint el descomunal criteri del cas Alsasua, digne d’un judici de guerra. Un poder judicial que es nega a investigar la participació dels serveis secrets espanyols en els atemptats islamistes de Barcelona i Cambrils. I que, quan el Consell General de l’Advocacia planteja a l’Audiència Nacional la indefensió dels clients en negar-se a abordar la qüestió de fons, es crea una cortina de fum i es redueix el conflicte a abordar l’excés verbal del jutge Guevara, sempre tan temperamental. El president de l’Audiència Nacional ha dictaminat que “en el ánimo de Guevara no estaba de manera consciente y voluntaria faltar al respeto y consideración debida a los letrados”. I això com ho pot saber el senyor jutge? En nom de quina justícia es fan judicis d’intencions des de l’arbitrarietat d’un poder que s’exhibeix com a absolut, imprevisible i desproveït de qualsevol respecte pels administrats? Quin partit polític que no sigui independentista s’ha plantejat acabar d’una vegada per totes amb aquesta impunitat judicial, digna de la dictadura? De la de Franco.