Ni sentir-ne parlar. El personal no vol guerres, però no les vol perquè la guerra és el més brut de la política bruta i ens embruta la casa de diversos detritus. Perquè la guerra és el negoci més lleig dels negociants més empastifats de brutícia, més enllefiscat pels diners, encara que diuen que els diners no fan mai ni olor, ni color, ni sabor, com si fossin aigua pura de la muntanya neta, com si fossin l’aliment que plou damunt la terra com un bombardeig de regadora, com un ruixat de bombes de dispersió o de raïm, munició per nodrir la vida sencera. Ho diuen i ho sabem. Sabem que morirem si no plou aviat. Sabem que merda de la muntanya no fa pudor. Quan algú ens engega a la merda deu ser això mateix, significa que volen convertir-nos en mort, en podridura, en tova, en els fems que alimenten la verdura i tots els colors del verd. La guerra galopa damunt d’un cavall vermell, de costat amb el cavall blanc de la victòria, amb el cavall negre de la fam, amb el cavall cendrós de la mort. Vladímir Vladímirovitx Putin cavalca l’os pelut de la rus dels russos, bielorussos i ucraïnesos de llengua russa. Viu a Moscou, a la tercera Roma, filla de Constantinoble, on es van inventar allò de les discussions bizantines. Ho ha dit l’església nacional ortodoxa, Putin, Vladímir fill de Vladímir, és un miracle de Déu. Us lloem, Senyor.

La guerra fa l’home més home i la dona molt més dona. Quan Nora, per exemple, decideix no ser mai més la nina de la casa de nines, és exactament quan li declara la guerra al marit i se’n va per sempre més. Que et bombin, xato. Nora descobreix la seva identitat en la guerra d’afirmació, en el divorci que mena contra el cretí que la mana, que la tiranitza. La guerra d’alliberament és també guerra, però aquesta ja ens agrada més, ja ens sembla una guerra més justa, la dels febles contra els poderosos, la guerra del bé contra el mal. La dels nostres contra els altres. Nosaltres, el poble, anem guiats per una dona, la llibertat, que ensenya una mamella i fa onejar la bandera dels tres colors, els colors de la república, que també és una dona nodrissa i generosa, i que ens durà fins a les tres bessones, la llibertat, igualtat i fraternitat mentre van caient les bombes al voltant. Ens ho va pintar Delacroix. Diuen els historiadors que, abans de la guerra, Anglaterra i França eren dues identitats, dues realitats confuses i borroses, dos països que encara no havien acabat de quallar. Després de la guerra, la dels Cent Anys, la guerra havia travat per sempre més aquestes dues identitats tan fortes d’Europa. Fou una altra guerra d’identitat, la que guanyar la poncella, la noia verge que derrota, com un àngel, els poderosos enemics de França a Orleans. “De l’amor o de l’odi que Déu té pels anglesos no en sé res, però el que sé molt bé és que tots seran expulsats fora de França, deixat dels que hi moriran”. Així parla Joana d’Arc, la noia, abans que la cremin a la foguera amb divuit anys.

La guerra d’Ucraïna pot agermanar l’Europa dividida i enfortir-la, per bé o per mal. Probablement, seran totes dues coses: serà per bé i serà per mal. Fins i tot Suïssa ha deixat la seva tradicional neutralitat per dir que no a Rússia, el mateix que els absentistes del nord, Finlàndia i Noruega. Europa potser naixerà d’aquesta guerra de Putin, l’enviat de Déu. La guerra és prodigiosa perquè, de vegades, pot esdevenir una acceleració de la història, pot aconseguir la unitat de la Unió Europea com la Segona Guerra Mundial va unir, en una mateixa família, Alemanya amb França, acompanyats dels britànics i dels Estats Units. Catalunya mateixa diuen, diuen, que va néixer d’una guerra perduda, quan el cabdill Almansor va destruir Barcelona el dia llunyà del 6 de juliol del 985.