La retransmissió en directe del judici, segons el Tribunal Suprem, ens permet tenir un coneixement exacte del que passa a la gran sala rococó. És el gran poder de les imatges documentals instantànies. I encara més poderoses si són imatges en moviment. Per això diuen que no calen observadors internacionals, que amb la televisió n’hi ha prou. Però aquest criteri suprem, tan suprem com el torró, es contradiu amb la decisió suprema del jutge Marchena, el pare de la nena. És la decisió suprema de no exhibir els vídeos quan ho exigeix la lògica. Si s’exhibissin els vídeos en aquest moment del procés ens estalviaríem molt de temps i diners del contribuent. No caldria discutir si tal fet o tal altre es va produir. Perquè en tenim un vídeo. O dos. O dos-cents. Però la decisió suprema del jutge president és com una suprema de peix, tallada sense espines per a la policia. La decisió suprema del jutge president és una decisió que només es pot explicar des de la perspectiva de la protecció a ultrança de la versió de la policia. La versió que ha originat l’acusació i la versió que fonamentarà la condemna exemplar dels presos polítics. De fet, s’està televisant la manera, la prestidigitació, amb què estan esborrant, a efectes judicials, infinitat de vídeos que proven la violència gratuïta de la policia i de la Guàrdia Civil. Punitiva. I el pacifisme granític dels votants del Primer d’octubre. Perquè sembli que les forces de l’ordre no van provocar el desordre. I perquè no poden tornar a condemnar per tortures els que tenen la mà molt llarga.

“Parece que estamos en un juicio contra la actuación policial”, diu Consuelo Madrigal. L’ús de la preposició contra és fascinant: certifica, amb la veu de qui fou Fiscal General de l’Estat, que efectivament hi ha justícia a la contra

En aquest sentit, té tota la raó la senyora lacada, la fiscal Consuelo Madrigal. La fiscal que s’ha manifestat contrària en diverses ocasions, contra la llei d’avortament, per exemple. Contra l’independentisme, contra Artur Mas, contra la capa d’ozó. Com va advertir ahir a l’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig, “parece que estamos en un juicio contra la actuación policial en cumplimiento de órdenes judiciales”. Quan té raó la fiscalia cal donar-l’hi. Aquest és un judici contra els presos polítics independentistes i no contra la policia. La preposició és fascinant perquè certifica, amb la veu de qui fou Fiscal General de l’Estat, que hi ha efectivament justícia a la contra. I que l’actuació violenta i repressiva, incompatible amb l’actuació pròpia d’una policia democràtica, es va produir per protegir el bé suprem, les ordres judicials. Tant se val que les ordre judicials, en realitat, també advertissin que calia “preservar la convivència i no causar un dany més gran al que es pretén evitar”. Això és completament igual per a la fiscal lacada. L’únic important era acabar, com fos, amb el referèndum declarat il·legal pel Tribunal Constitucional, però no un referèndum delictiu. La manera com es faci és igual. És l’opinió que comparteix també Donald Trump quan aconsella bombardejar amb grans paquets d’aigua el devastador incendi de Notre-Dame. Cal ser expeditiu a la vida i cal trobar solucions senzilles quan la teva capacitat per a la lògica és així, ben senzilla, simple, rudimentària. Tant és que si llencem grans quantitats d’aigua sobre l’estructura de la primera catedral de França puguem acabar enderrocant els murs de l’edifici. Hi ha persones que saben moltes lleis, que tenen una gran capacitat memorística però que encara tenen, afortunadament, moltes coses per aprendre. Efectivament. En aquest judici estem jutjant moltes altres coses, no només els presos polítics. També l’actuació de la policia i quina mena de juristes té l’Estat espanyol a les instàncies més supremes, més lacades.