Ara sí. El daltabaix que s'anunciava ja ha començat i, almenys en el moment d’escriure això, s’escampa i es desborda fora de control. Demà, passat demà i l’altre el poble català en decidirà l’abast i duració del fenomen. Als tres principals partits independentistes, ERC, Junts i la CUP intenten de fer el cor fort, mantenir la serenitat i actuar discretament com si no passés res. Però la veritat és que passen coses. La primera i més significativa és que no s’atura l’hemorràgia de baixes i de dissensions, d’abandonaments, d’abstencions, de persones que han deixat de fer confiança a les actuals direccions polítiques independentistes. A les darreres eleccions l’independentisme polític va perdre més de 700.000 vots. Alguna gent avui, novament, cinc anys després, surt de la cleda.

A Esquerra Republicana el nucli dirigent, sempre opac i acostumat a les formes paramilitars, es mostra encara més autoritari i s’aïlla del tot respecte als militants de base, respecte als votants tradicionals i, al capdavall, respecte a l’opinió pública independentista en general. Avui les paradoxes i les contradiccions enfonsen sense remei els vestigis de credibilitat que li quedaven al vell partit de Macià i Companys. Ni la propaganda ni el victimisme que expressen els mitjans afins aconsegueixen, per ara, d’amagar la catàstrofe. El curtcircuit mental del respectable és l’origen del foc que es menja la vella política. Que el molt honorable senyor president d’una Generalitat — republicana però sense república — sigui partidari de la confrontació amb l’Estat però que, simultàniament, sigui l’únic encarregat de la pervivència parlamentària del govern de Pedro Sánchez ha passat de ser un sacrosant misteri de la fe junquerista per esdevenir el que senzillament és, una pura xerrameca.

L’opinió pública catalana ha pogut adonar-se que la línia política del president Aragonès no és incomprensible per una suposada manca d’intel·ligència de l’electorat. És incomprensible perquè literalment no s’entén, perquè tothom ha comprovat com els arguments utilitzats no són els autèntics arguments, només són pretextos, excuses de mal pagador. La política, és ben veritat, sempre ha fet servir moltes mentides però sempre fins a un cert límit. Fins al límit de fer salat. Que el nostre molt honorable senyor prediqui la unitat d’acció independentista però alhora no tingui cap escrúpol en aixecar l’espasa — exclusivament contra Junts i la CUP — ha deixat de ser una altra paradoxa intel·lectual per esdevenir un sarcasme polític.

Que el senyor Aragonès sigui independentista però que ni ell ni cap dels dirigents d’ERC vulguin participar de la manifestació independentista de la Diada Nacional de Catalunya perquè tem una sublevació popular contra la seva persona i govern explica fins a quin punt de desprestigi hem arribat. Al punt de no retorn, de divorci emocional amb tot el que tingui a veure amb Oriol Junqueras i el seu entorn polític. Un Oriol Junqueras que durant els dramàtics dies de fa cinc anys, mentre Catalunya es jugava la llibertat com a nació practicà l’absentisme, l’oportunisme i la covardia més reprovables. Junqueras, Aragonès i la seva cort dels miracles no han cregut mai en la determinació del poble de Catalunya ni en la seva capacitat de sacrifici ni de lluita. És legítim que pensin així. Però també ho és que el poble sobirà els giri l’esquena per sempre més. Alguns ja han començat.

En trets generals la fuga de l’electorat d’Esquerra es correspon idènticament a la fuga de l’electorat de Junts per Catalunya. S’ha acabat el crèdit, la confiança en el projecte i l’hemorràgia de militants avui també és notable. Ha passat l’estiu i, per a certes persones, ja és igual si Carles Puigdemont torna o deixa de tornar. Hem entès un detall prou evident. El baix perfil polític del president de Waterloo es correspon fil per randa, és calcat, amb el fer bondat, amb el portarse bien de tots els presos polítics, feliçment alliberats pel suposat bon cor de Pedro Sánchez, artífex indispensable del 155. Al capdavall Puigdemont és qui va assenyalar l’autonomista Jordi Sànchez com el seu home a Barcelona. Al capdavall, més enllà de la retòrica, la política que vol Puigdemont és la mateixa que vol Junqueras. Al capdavall, com va dir Andreu Mas-Collell, veu autoritzada, ara és el moment d’Esquerra. Cal ser lleials a Esquerra, va afegir després Jordi Sànchez. L’autèntic projecte polític de Junts es tornar a l’autonomisme de tota la vida, esdevenir per ara un partit crossa i col·laborador amb Esquerra perquè és Esquerra el partit interlocutor preferent a Madrid. Ara ja han tornat Artur Mas i Xavier Trias per dir i manar el que s’ha de fer. Viure del passat. Si avui poguessin presentar novament Jordi Pujol a les eleccions no se n’estarien.

L’operació d’infiltració i conquesta de Junts per part del PDeCat està prou madura i compta amb la participació decidida de Jordi Turull, l’amic entranyable d’Oriol Pujol, el fill que havia d’heretar la deixa de Jordi Pujol i que ara els fa de masover. Junts sense els independentistes que n’estan marxant a tota castanya només és la marca radical de la vella Convergència, del vell pujolisme de tota la vida, avui refugiat en els alts càrrecs del govern de la Generalitat. Els autèntics propietaris del partit que faran qualsevol cosa per mantenir els privilegis i els triennis, naturalment en contra qui sigui. Especialment en contra del poble de Catalunya, sempre contra aquesta gentussa maleducada, que fa pudor i no es renta, que treballa cada dia per pagar impostos i que només aprofita per omplir les manifestacions de gent i les urnes de vots. El classisme sempre ha estat l’autèntica religió de Convergència. I la doble moral també. Per això els entusiasma Salvador Sostres, l’escriptor de l’ABC i un dels millors amics de Joan Puigcercós. El poble de Catalunya, el que vol la independència, els hiperventilats com els anomena la hipoventilació dels hipopòtams polítics només són útils en la mesura que poden atorgar-los majories electorals.     

El cas Borràs, lamentablement, s’ha confirmat com una elaborada maniobra de distracció com vaig tenir la desgràcia d’assenyalar en aquesta mateixa columna. És innegable que la presidenta suspesa del Parlament i pel Parlament és rabiosament popular. Però és tan popular i estimada pels seus com una política incompetent, incapaç de protegir l’espai independentista hereu del primer d’octubre, permanentment distreta en la seva peripècia personal i en l’exercici de l’egocentrisme més estèril. Des d’aquest punt de vista pràctic s’assembla força al tarannà polític de la CUP. És la política dels infants consentits. Ple de bones intencions, de grans proclames independentistes que, ai las, mecatxis, mai de la vida troben la fortuna de ser posades en pràctica. Ja és mala pata, oi? Cap mala paraula però tampoc cap bona acció. L’immobilisme de la CUP, instal·lat en la inoperància, en una suposada reserva espiritual de la pàtria catalana i del socialisme i del feminisme més tronats, avui és tan convincent com ho fou l’Espanya franquista, aïllada internacionalment, reserva d’unes determinades essències, incapaç de convèncer ningú que no estigués ja convençut. L’immobilisme dels polítics radicals sovint té explicacions personals i immobiliàries.

Que la Diada sigui al final de l’estiu, amb canvis radicals de temps, és una cosa molt pedagògica. Ens recorda que tot canvia i que el canvi és vida. Que Catalunya és molt més del que ens pensem quan estem deprimits. Que ho tenim tot per fer i que, amb la crisi econòmica que ens ve al damunt, la llibertat de la nostra nació tornarà a ser, també, una prioritat econòmica a més a més d’una prioritat vital per a moltes persones. Els polítics no són pas imprescindibles. Aquí l’únic protagonista és el poble que ho paga tot, que vota el que vol i el que, si s’encabrona pot ser temible. És un mal negoci perdre-li el respecte. Jo el temo sempre, perquè potser, si en té ganes, està llegint aquestes ratlles.