Vigileu amb les mentides, patufets. Tot el que comença malament acaba malament, tot el que és mentida grossa és susceptible, sempre, d’esdevenir feridor amb el pas del temps, de transformar-se en sarcasme, en insuportable lleugeresa de l’ésser. Un dia, per justificar que duus al cap una corona reial, vas i proclames que ets i que has de ser admirable, un paio exemplar davant de la societat, que ets on ets perquè tots els altres en preguin exemple i model. Perquè prenguin nota del que fas. Doncs ja has llepat, noi. Després ja no, després ja no pots fer marxa enrere, després has d’empassar-te les teves pretensioses paraules o plegar. Per això el rei d’Espanya intenta fer veure que fa alguna cosa, que serveix per a alguna cosa, que la seva presència és imprescindible en aquesta guerra viral. De manera que els seus lacais li preparen una visita al centre de comandament aquest que han muntat per fer veure que fan alguna cosa, per emular les fantasies cinematogràfiques, concretament la de Stanley Kubrick a l’hilarant Dr. Strangelove o com va ser batejada en espanyol, ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú. És de cine veure la rebuda de Margarita Robles, la ministra de Defensa, considerada del “bàndol nacional” dintre de la ja de per sí espanyolíssima classe política madrilenya. I el desenvolupament d’una reunió tan transcendental que, com ens asseguren, no es podia haver fer per videoconferència, no, no. De manera que, valents com són, han hagut d’arriscar les vides llurs i s’han hagut de sacrificar i trobar-se al voltant d’una taula per salvar Espanya. El confinament a l’espanyola és això i es fa d’aquesta manera: només serveix per als pobres, per als subordinats, per als que rebem ordres. Nosaltres tancats a casa però els Aznar no. Els que manen mai no donen exemple. Ni tan sols els periodistes dels debats polítics d’algunes emissions televisives fan el que han de fer. Ens volen fer creure que la seva feina és tan essencial, que la xerrera llur és tan imprescindible, que poden saltar-se el confinament pel bé de la societat. Animalons. I són precisament aquestes televisions que ens volen manipular les que han estat recentment ben subvencionades pels que ens manen. Curiós.

A Lluís XVI de França, august avantpassat del rei d’Espanya, el van acabar guillotinant perquè primer li van perdre el respecte. Perquè un dia el populatxo de París va assaltar el palau de les Teuleries i van descobrir-hi un pobre home perdut en una colossal obra de teatre, en una vella comèdia sense gràcia ni credibilitat. Vestit de manera ridícula i parlant un francès anacrònic, impossible. Igualment d’anacrònic, de grotesc, va mostrar-se ahir Felip de Borbó amb un uniforme de camuflatge completat amb uns guants i una mascareta, a joc, color blau barrufet. Semblava el barrufet generalíssim. Si el general Miguel Ángel Villarroya s’enfronta al virus vestit d’uniforme de passeig, sense guants ni mascareta, i el rei va guarnit de camuflatge i amb els complements de color blau barrufet, és que un dels dos s’equivoca. O, més probablement, s’equivoquen tots dos. Mentre aquí, a l’Espanya miraculosa, en aquesta democràcia consolidada, perdem el temps amb aquests jocs de disfresses i de protocols cortesans, el príncep de Gal·les no bada. No ha sortit de casa, s’està recuperant del virus, però ha pagat de la seva butxaqueta un hospital de quatre mil llits al costat del Tàmesi. Carles d’Anglaterra és més carca que una gàrgola però és anglès i sap que la guerra contra el virus es fa amb hospitals, no amb uniformes de camuflatge. Amb hospitals autèntics, com aquest que us dic, l’hospital de Nightingale, proveït de tot el que és un hospital modern i operatiu. Vull dir que no és una acumulació de lliteres castrenses que no serveixen per a aïllar malalts en una pandèmia vírica. Un hospital que serveix per salvar vides i no per fer-se fotos. De vegades penso que els que reclamen un Gibraltar espanyol podrien potser, repensar-s’hi un moment. Ja que diuen que ells no són nacionalistes, que només ho són els altres, potser que pensin si no els convindria més una Espanya britànica.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Diari de la revolta (88) Pablo Iglesias entre militars Jordi Galves
Diari de la revolta (87) Espanya és a la ruïna Jordi Galves