Tres dies abans mos havien entregat les notes. Un butlletí de color rosat, com un foli doblegat per la meitat. Una mena de díptic amb tot d'anotacions escrites a mà. No existien ni drives, ni classrooms, ni moodles, ni totes estes modernors, que alguns avenços són útils i altres mos segresten. Los pares recollien les notes personalment i, alguns, acostumaven a fer un petit regal als mestres, en agraïment a la dedicació de tot lo curs. Detall bonic que s'està perdent. Amb totes les assignatures aprovades —i potser alguna de botxada per a recuperar a setembre— s'iniciava el temps sense hores. Les hores lentes. Los dies més llargs. L'estiu començava amb lo primer petard.

Tres dies després de l'últim dia de col·legi, amb un tro de metxa i un coet sota el braç, es donava el tret de sortida a unes vacances perennement felices. Per davant quedava una eternitat que, inclús, segons com, se feia llarga i tot. Ara, els estius semblen vuit simples caps de setmana que s'esfumen com un bufit. En un tres i no res, passem de les bengales a les castanyes. Les campanyes comercials tampoc no hi ajuden gaire: si tot just acabar la Diada Nacional de Catalunya ja, com qui diu, se comencen a anunciar polvorons, este cap de setmana, sense que encara s'haja acabat lo curs oficialment, a una botiga vaig vore un cartell on hi deia: "Oferta: vuelta al cole".

Tres dies després de la revetlla que seguix al solstici, encara llançàvem contra en terra els cigronets i les cebetes que mos havien sobrat la nit de la foguera i ja portàvem les cames senyalades, que ja se sap que les cabres pels seus pecats porten los genolls pelats. A saber: de pujar pels garrofers, de caure en bicicleta o d'amollar-se terraplè avall com si no hi hagués demà (perquè no n'hi havia, però fins ara no hem sabut que sí). Era l'època daurada dels cosins que et visitaven, dels amics que estiuejaven, del Tour de França davant lo televisor o de l'enèsima reposició de L'espantaocells i la Senyora King i d'El coche fantástico.

Tres hores després de dinar encara suplicàvem que mos dixessen prendre el bany a uns pares educats en lo perill del tall de digestió. I després de la bassa —o piscina o lago, depén la zona— llepàvem un gelat de fanta de llima congelat en un motle, aquells polos casolans irrepetiblement refrescants. Los iaios ja s'havien aixecat de la migdiada, sagrada i silenciosa per a tothom —una altra de les raons per a impedir un sorollós bany de la criassó abans d'hora— i els vespres transcorrien entre el badar ombrívol de les persianes de fusta i les interminables partides de guinyot o parxís a sis bandes. Abans de gitar-mos, calia fregar les mans als testos d'aufàbiga, comptar cuques de llum i fer una petita guerra de coixins improvisada i mig secreta.

Los iaios ja s'havien aixecat de la migdiada i els vespres transcorrien entre el badar ombrívol de les persianes de fusta i les interminables partides de guinyot

Ara que els estius semblen més curts, que alguns cosins ja són iaios, que els que llavors eren iaios fa dècades que no hi són i que els pares estan en temps de descompte, cada vegada que un nou juny arriba, recordem les cabanes de Tom Sawyer que construíem als arbres i som més conscients del pas del temps perquè ja no hi ha cap nebot que utilitze cadireta, ni trona, i les lliteres de l'hort s'han rovellat o querat. La família creix i les taulades no sempre s'omplin en consonància i mesurem estos mesos que ara venen a base de trobades impossibles amb los amics de sempre perquè el calendari i la vida, de vegades, mos atropellen i l'estiu no dona per a més.

A l'inici de Peter Pan i Wendy, J.M. Barrie diu que "Tots els xiquets es fan grans, tret d’un". Potser cadascú de natros se creu ser este "un" i estirem lo xiclet de la infantesa per a allargar el paradís perdut, però ara que el rellotge del Capità Ganxut —com va traduir-lo Josep Carner— ja no té corda i el cocodril està més a prop d'enxampar-mos, mo n'adonem que els contes que abans mos ajudaven a dormir, ara mos lleven la son i el tic-tac de l'adultesa sona més fort que a les pàgines d'ingènues lectures estivals. Avui, quan la foguera creme i aixequéssem la copa al cel, recordem que en algun lloc del nostre interior continua sent l'estiu de quan érem menuts.