Com a tothom, la pandèmia del coronavirus també ha agafat desprevingut el moviment independentista català, que prou obstacles trobava a cada pas que feia com per haver de lluitar ara contra els elements. Si com diuen els savis, ni el món, ni Europa, ni Espanya seran els mateixos després de la crisi, òbviament el moviment independentista no tindrà més remei que refer les seves estratègies i adaptar-se a les noves realitats.

Si alguna cosa ha deixat més clara que mai la pandèmia del coronavirus és la interdependència global, en el sentit que ningú, ni tan sols les grans potències, poden superar la crisi pel seu compte. El suport o, més ben dit, l’auxili que està rebent Estats Units de la Xina n'és un exemple paradigmàtic.

També perquè la pandèmia ha deixat clar que els estats en si mateixos són poca cosa. Tampoc són capaços de garantir la salut ni la seguretat dels seus ciutadans. Els governs fan el que poden sobretot per dissimular la seva impotència i amagar la seva incompetència. Que el Govern espanyol militaritzi la campanya contra el virus i desplegui tropes arreu del territori és una reacció desesperada a la defensiva que denota un cert pànic a perdre el control. I, fins a cert punt, aquesta por està justificada perquè els estats i els exèrcits estaven preparats per imposar-se per la força a qualsevol enemic i ara resulta que cap regiment armat fins a les dents és capaç d’aturar un destructor tan gran com un microbi.

Tenint en compte que el Govern de la Generalitat estarà lligat de peus i mans en l'àmbit polític i econòmic, el mateix executiu haurà propiciar i facilitar, com va fer per l’1 d’octubre amb l’èxit conegut, que la societat civil assumeixi l’estratègia emancipadora

I no cal dir que per fer front a la recessió econòmica cap govern no podrà sortir-se del full de ruta que imposin les instàncies superiors continentals o globals. Així que si algun concepte està cotitzant a la baixa és la sobirania nacional. D’ara endavant la reivindicació de la independència tindrà menys comprensió de la poca que ja en tenia i això òbviament el sobiranisme català ho haurà de tenir en compte. No pas per renunciar als seus objectius, sinó per redefinir la seva estratègia, perquè hi ha quelcom que no canvia, com és l’actitud agressiva i repressora de l’estat espanyol. Ho ha posat escandalosament de manifest l’acarnissament barroer, il·legal i impune del magistrat Marchena per impedir que els presos polítics catalans passin el confinament en arrest domiciliari.

Per tant el conflicte continua, però es disputarà amb uns altre paràmetres. Espanya deixarà de ser la referència. Potser l’objectiu no serà tant la separació d’Espanya com la incorporació de Catalunya com a subjecte al món global. Cal ser independent però comença a no ser necessari ser estat per ser independent. De fet els estats ho han deixat de ser, d’independents. En canvi, ni els estats ni els exèrcits no poden impedir que dos individus des d’una i altra punta del planeta es posin d’acord en una iniciativa que pot alterar la salut, l’economia, l’actitud i l’opinió de milions de persones de diversos països. El bitcoin, per posar un exemple, és una moneda alternativa inventada per un desconegut que ja fan servir 25 milions de persones. La cadena de blocs, blockchain, emergeix com un sistema de relació entre iguals que prescindeix de jerarquies financeres, burocràtiques o estatals. És de fet una iniciativa autènticament subversiva en la qual em consta que està treballant el conseller Puigneró. Els adversaris de l’emancipació catalana es van afanyar a fer befa de l’iniciativa de la república digital, però el Govern espanyol s’ho va prendre molt seriosament i va impugnar tot el que va poder. Potser si el que cal fer no ho fa el Govern sinó la societat, el veto espanyol serà més difícil.

Així que tenint en compte que el Govern de la Generalitat estarà lligat de peus i mans en l'àmbit polític i econòmic, el mateix executiu haurà de propiciar i facilitar, com va fer per l’1 d’octubre amb l’èxit conegut, que la societat civil assumeixi l’estratègia emancipadora. Catalunya té prou capacitat emprenedora, científica i innovadora per volar per sobre dels obstacles i de les eines estatals que estan quedant obsoletes. En aquest nou món que s’albira, els catalans tenen l’avantatge que ja estan acostumats a buscar-se la vida arreu del món sense un estat que els aixoplugui i malgrat un estat que els boicoteja.