En anunciar el president Torra la imminència de la convocatòria electoral, alguns actors que el procés sobiranista va deixar pràcticament fora de joc s’han començat a moure per intentar ressuscitar políticament a força de presentar-se com els autèntics hereus de la Convergència i Unió dels bons temps, quan tots eren tan feliços fent la puta i la Ramoneta. Estan convençuts que ha quedat un espai electoral orfe en espera de representants. Hi ha de tot, convergents de pedra picada, amics de Duran i Lleida, liberals i democristians i fins i tot algun feixista disfressat, i com sol passar en aquest país, no només a Sabadell, cadascú va per ell.

No incloc en aquest catàleg el PDeCAT, malgrat les dificultats d’acord d’una part de la direcció amb el president Puigdemont, perquè més tard o més aviat faran de la necessitat virtut. Costa d’imaginar que les bases del partit aprovin una candidatura per anar a les eleccions contra el que consideren el president legítim. I si m’equivoco amb la previsió, pitjor serà per als responsables de la trencadissa.

Així que de moment tenim la gent del País de Demà, altrament dit el Grup de Poblet, que pel que es veu liderarà la Marta Pascal; Units per Avançar d’en Ramon Espadaler, ex d’Unió Democràtica; Convergents, de Germà Gordó; Lliures, d’Antoni Fernández Teixidó, i finalment Lliga Democràtica, el partit que lidera Astrid Barrio, tot i que l’artífex principal ha estat Josep Ramon Bosch, conegut simpatitzant franquista que va recaptar molts diners per fundar Societat Civil Catalana, principal instrument antiprocés de l’establishment.

L’únic comú denominador d’aquestes organitzacions és acabar amb la inestabilitat que suposa el procés sobiranista i oferir un programa de centre-dreta que agradi als patrocinadors habituals i que sigui capaç de seduir electors moderats que s’ubiquin entre el PP i el PSC i, de pas, restin algun vot a Puigdemont.

Algú creu que des de Catalunya es podrà tornar a fer política a Madrid i que tot sigui com abans? Traspassarien avui la seguretat, els Mossos, les presons o l’ensenyament? El futur és incert, està per escriure, però tornar al passat és impossible

L’amplitud d’aquest espai és una incògnita, però és obvi que no hi haurà diputats per a tothom. Només una sola opció tindrà alguna possibilitat d’aconseguir alguna representació parlamentària. De les cinc opcions mencionades, la més diferent de totes les altres és la Lliga, pel currículum dels seus promotors i perquè no té res de “convergent”, més aviat és anticonvergent. Potser podria arribar a entendre’s amb els Lliures de Fernández Teixidó, que sí que procedeix de CiU (i del CDS i del trotskisme), però que sempre va ser considerat un parvenu entre els nacionalistes. Una opció d’aquestes característiques tindria més disputa amb el PP que no pas entre els sobiranistes.

Units per Avançar només ha d’esperar a veure com evolucionen els esdeveniments i les enquestes, perquè si no ho veu clar, sempre li quedarà l’opció de continuar amb els socialistes, que sempre guardaran un escó a Ramon Espadaler.

Els convergents “de pedra picada”, com el seu nom indica, són els Convergents de Germà Gordó i els que s’apuntin al partit del Grup de Poblet. No té gaire sentit que aquests dos grups no siguin un de sol quan pensen exactament el mateix, però hi ha diferències personals que fan el pacte gairebé impossible. Gordó, que és català però sembla alemany, parteix amb l’avantatge que ja té una estructura organitzada i Marta Pascal necessita temps per veure què passa amb el PDeCAT, perquè sense una escissió del partit en el qual encara milita difícilment podrà reunir prou massa crítica.

Arribats a aquest punt, la qüestió és com definir un projecte “convergent” en les actuals circumstàncies, diferent i contrari a l’opció Puigdemont. Declarant-se sobiranista, tot renunciant a la unilateralitat, però no a la independència, fa molt difícil tornar a fer política a Espanya com la van fer els Pujol, Roca, Duran i Puigcercós. I per anar contra la independència ja hi ha prou ofertes inequívoques. La situació i els sentiments han canviat a Catalunya, molt especialment entre la gent que votava CiU, però també a Espanya el tarannà és molt diferent. A Madrid existeix la convicció que l’origen del conflicte català és que “en la Transición les dimos demasiado”, en paraules d’un ambaixador a Washington. La política del peix al cove, tan menystinguda ara, va donar alguns bons resultats ―sobretot amb el pacte del Majestic CiU-PP―. Ara bé, algú creu que amb la bandera sobiranista es podrà tornar a fer política a Madrid i que tot sigui com abans? Traspassarien avui la seguretat (Mossos), les presons o l’ensenyament? La tendència espanyola és més aviat la contrària. El futur és incert, està per escriure, però tornar al passat és impossible.