Tarragona, 13 de febrer de 1468. Palau Reial. La comtessa-reina Joana Enríquez, segona esposa del comte-rei Joan II i mare de l’infant Ferran, futur Rei Catòlic, moria a l’edat de quaranta-tres anys a causa d’un càncer de mama. Joana Enríquez va ocupar el tron de Barcelona (com a reina consort i com a lloctinent de Catalunya) durant l’escàs període d’una dècada (1458-1468). Però el seu govern va coincidir amb una de les etapes més convulses de la història de Catalunya: la Guerra Civil del segle XV, la revolució remença i el conflicte de la Biga i la Busca. Joana mai es va amagar, i va ser un dels motors d’un ampli partit que ambicionava liquidar el règim feudal (ensorrar la noblesa latifundista) i transportar el país cap a un nou estadi de modernitat governat, exclusivament, per la corona i les classes mercantils.
Qui era Joana Enríquez?
Joana Enríquez havia nascut l’any 1425 a Torrelobatón (corona castellanolleonesa). Era filla de Fadrique Enríquez, almirall de Castella. Aquest detall és molt important, perquè revela que els Enríquez no eren, tan sols, una nissaga oligàrquica, sinó que des de les Atarazanas Reales de Sevilla exercien el control sobre la marina castellanolleonesa i sobre les flotes estrangeres que, des dels ports de la Baixa Andalusia atlàntica, es projectaven cap a l’Atlàntic. L’almirallat castellà els havia situat en una posició de privilegi que els permetia intervenir en els grans afers d’estat. I en el conflicte que durant bona part del segle XV va enfrontar les dues branques Trastàmara (la de Toledo i la de Barcelona pel tron castellanolleonès), els Enríquez hi van jugar un paper importantíssim com a aliats dels avariciosos fills del comte-rei Ferran I.
Per què la van casar amb Joan II?
Els Trastàmara havien assolit el tron catalanoaragonès (1412) amb la inestimable col·laboració de les potents classes mercantils de Barcelona i de València; les mateixes que el 1444 (any del casament) estaven plenament immerses en les empreses atlàntiques (viatges a Anglaterra, a Irlanda, a Canàries, a Riu d’Or, a Guinea) que partien des dels ports de la Baixa Andalusia atlàntica. A més, Joan II, que havia heretat el tron de Barcelona per la mort sense descendència del seu germà Alfons i que havia usurpat el tron de Pamplona al seu fill primogènit Carles de Viana, ambicionava derrocar el seu cosí de Toledo amb la inestimable col·laboració del seu futur sogre Enríquez; i reunir sobre la seva testa tres de les quatre corones peninsulars. Per tant, el matrimoni de Joan (46 anys) i Joana (19 anys) s’explica per evidents raons polítiques i comercials.
Què es va trobar Joana quan va arribar a Catalunya?
Els Trastàmara tenien una ideologia política preabsolutista que perseguia la liquidació del dibuix tradicional del règim feudal (l’equilibri entre els tres estaments del poder: corona, noblesa i Església). Aquesta particular ideologia s’explicaria perquè la gran crisi sanitària de la pesta negra (1348-1351) havia tocat de mort, a tot arreu, el règim feudal. I perquè a la corona castellanolleonesa el règim feudal no havia arrelat mai amb força i els reis no havien compartit el poder amb ningú. A Catalunya, país feudal, la política Trastàmara va trobar l’oposició de les poderoses classes nobiliàries feudals i quan Joana arriba a Barcelona, les relacions entre els estaments del poder estan tan deteriorades que la societat viu en un clima de preguerra civil.
Joana i els pagesos de remença
No hi ha cap dubte que les classes pageses aragoneses, navarreses, castellanolleoneses o portugueses del segle XV vivien en unes condicions socials i econòmiques infinitament més favorables que els seus col·legues catalans, francesos, bretons, anglesos, o de qualsevol país europeu on el feudalisme havia arrelat amb força. És molt probable que Joana quedés astorada per les feixugues condicions de servitud que la pagesia catalana patia des de l’any 1000. Però, en canvi, és del tot segur que quan es va posicionar, públicament, a favor de les reivindicacions remences (abolició de les servituds conegudes com a “mals usos”) no ho va fer per simpatia o per solidaritat amb la causa pagesa; sinó per una evident raó política: la principal font de recursos de la noblesa era l’explotació d’aquelles masses de pagesos que malvivien en un estat de semiesclavitud.
Joana, la Biga i la Busca
Alguna cosa similar va passar a Barcelona. La capital catalana estava immersa en una guerra civil de baixa intensitat que enfrontava les oligarquies urbanes (la noblesa rendista), anomenat partit de la Biga; contra les classes populars (l’estament mercantil i els gremis de fabricants), anomenat partit de la Busca. En aquest cas, també és del tot segur que Joana mai va sentir simpatia pels comerciants i pels artesans. Però, en canvi, hi va veure la possibilitat d’arruïnar econòmicament i políticament la noblesa i s’hi va implicar en la mateixa mesura que amb el conflicte dels remences. Durant aquells conflictes, la intervenció de Joana va ser decisiva. Enèrgica i autoritària, va fer servir tots els recursos a l’abast: va ordenar emmetzinar el seu fillastre Carles, fill primogènit del primer matrimoni de Joan II amb Blanca I de Navarra.
Joana Enríquez i Carles de Viana
La historiografia nacionalista espanyola sempre havia defensat que Carles de Viana havia mort a causa d’una tuberculosi contreta a Sicília. I la historiografia romàntica catalana sempre va defensar que Joana Enríquez havia ordenat l’assassinat de Carles per deixar el pas franc al tron al seu fill Ferran (el futur Catòlic). Però la investigació moderna demostra que ni una cosa ni l'altra. Per una banda, tot apunta que Joana Enríquez hauria ordit la mort del seu fillastre Carles de Viana. Per tant, en aquest capítol interpretaria el paper de madrastra malvada. I el Viana, el d’una Blancaneus desmillorada. Però, també, tot apunta que no va ser tant per franquejar el camí de Ferran al tron, sinó per eliminar la icona de l’involucionista partit aristocràtic català, que projectava retornar Catalunya i el seu poder comtal a la tètrica tenebra de l’any 1000.
Una visionària o només una madrastra malvada?
I en aquest punt és important recordar que la victòria remença, és a dir, la derrota de la noblesa feudal latifundista i maltractadora (1486), en la qual Joana va tenir tant protagonisme, va obrir la porta al futur. Les classes mercantils catalanes, aliades de la Corona —i especialment de Joana i de les seves agosarades decisions— conduirien el país cap a un escenari inèdit. Catalunya seria el primer país d’Europa que iniciaria el desballestament del règim feudal. I el país que sorgiria d’aquell episodi seria el que impulsaria els grans esdeveniments que han marcat la nostra història moderna i contemporània: les revolucions socials, polítiques, econòmiques i nacionals de 1640, de 1705 i de 1713; i les revolucions industrials dels segles XIX i XX. Joana Enríquez, una visionària o, només, una madrastra malvada?