Les eleccions del 21-D van ser il·legals per la seva convocatòria. Ho sabem —i ho sabíem—, però hi vam concórrer com mai; uns com a candidats, altres com a votants. A un bon grapat ens va semblar peremptori des del primer moment. I es va guanyar.

Passats quasi tres mesos i sense traces d’un final imminent, Catalunya no té govern perquè ni tan sols té candidat a president. Dues convocatòries de ple del Parlament per a la investidura, dues convocatòries frustrades. Que el fet desencadenant siguin elements externs, el Tribunal Constitucional o un jutge instructor, no em sembla definitiu ni convincent.

La primera proposta, la de restituir el president Puigdemont i així acoblar les dues legitimitats, calia, segurament, intentar-ho. Intent que, com era prou previsible, va fracassar. Que hagi estat amb una resolució del TC més aviat fantasmagòrica (sense admetre encara la demanda de la Moncloa, acorda mesures cautelars sense cobertura legal) és rellevant, i tant que ho és, però, superada aquesta etapa, no hem d’oblidar la carrera.

La carrera és la construcció d’un govern efectiu i eficaç. Tot el que no sigui funcional a aquesta idea és, a parer meu, sobrer. La qüestió, és clar, rau en determinar què és un govern efectiu i eficaç. Hi ha dues opcions, segons ho veig: com pitjor, millor, és a dir, maximalisme sense límits fora una. L’altra, desempallegar-se del 155 i ser conscients que, malgrat que el 27 d’octubre es va arribar fins mai s’havia arribat de forma pacíficament exemplar, ara per ara, és un topall insalvable. Ara per ara.

En un sistema democràtic i republicà no hi ha messies; en un sistema democràtic hi ha líders responsables, intel·ligentment motivadors de la ciutadania amb raons i perseverança

El dilema que plantejo no és gens nou. La història n’és plena, d’aquest etern yin i yang. Radicalisme versus possibilisme. Quin és millor, quin triar? La pregunta correcta és: quin és el més ajustat a la realitat? En una democràcia, el que la majoria de la ciutadania vegi com més positiu.

Per vies democràtiques, mai serà possible la independència si no s’abasta una majoria social, una majoria que pugui fer valer les seves aspiracions sobre la resta minoritària, tot respectant-se mútuament.

Tal com hom pot percebre sense gaire dificultat, la primera nota d’eficiència del nou govern ha de ser un compromís indeclinable amb la tasca d’exemplar el suport social a la independència, sabent que no hi ha ni dreceres ni pocions màgiques.

Superat un leninisme predemocràtic, no hi ha avantguardes sabedores del que és bo per al poble. En democràcia hi ha grups polítics, formals i informals, més o menys permanents, més o menys transitoris, que faciliten el debat, de forma racional i amb lleialtat als ciutadans als quals diuen servir. En un sistema democràtic i republicà no hi ha messies; en un sistema democràtic hi ha líders responsables, intel·ligentment motivadors de la ciutadania amb raons i perseverança. Avançar ràpid també ho fan els pollastres sense cap, però no saben cap a on corren.

Ningú ha dit que sigui fàcil. Si fos fàcil, ho podria fer qualsevol. Qui vol ser líder ha de tenir present això. Tornem a sang, suor i llàgrimes

Per eixamplar aquesta base social, eixamplar-la de manera categòrica i no pels pèls, cal treballar amb decisió, amb propostes i amb tacte. Aquesta combinació generarà un efecte de seducció lent, però durador i imparable. Encara que pot ajudar puntualment, no cal comptar com a benefici propi les errades, algunes catedralícies, del marianisme i adlàters, polítics i mediàtics.

Ací, una política social i econòmica transformadora, per moltes que siguin les mancances que l’Estat imposi, és cabdal. Ningú ha dit que sigui fàcil. Si fos fàcil, ho podria fer qualsevol. Qui vol ser líder ha de tenir present això. Tornem a sang, suor i llàgrimes. No hi ha més.

Una última qüestió. Evitar les errades no forçades: són les més perjudicials. Desconec l’entrellat directe de les negociacions per l'acord de govern entre el constructe que és Junts per Catalunya i una ERC que no sembla en el seu millor moment. Però així és la vida. I quan toca fer el cor fort, cal fer-ho, personalment, grupalment, institucionalment i col·lectivament; si no hom està en condicions, cal cedir el pas.

Deia que desconec l’entrellat de les negociacions. Però el que no pot sorgir com un dels primers acords, per molt tendenciosa i maliciosa que sigui la seva presentació en societat, el repartiment (sic) de les direccions de TV3 i de Catalunya Ràdio o l’assignació de carteres. Olora no a vella, sinó a naftalènica política. Posa en boca dels que volen una Catalunya no catalana el famós: “Veieu? Tot són iguals. Només volen repartir-se el pastís”. A la República no hi ha pastís a repartir; hi ha treball, esforç i drets.