Des de que va començar la repressió judicial contra el procés, vaig dir que no en faria pronòstic, ja que totes les regles vigents i conegudes del dret s’han alterat en favor del propòsit repressiu, amb singulars excepcions, tot s’ha de dir. Tenim el que doctrinalment coneixem com dret penal de l’enemic o, en terminologia política, lawfare.

Ara ens trobem davant l’activitat comunicativa desbocada del Gobierno Sánchez. Dic comunicativa, perquè de substancial encara no hi ha res. Cal ressaltar que aquest intensíssim desplegament comunicatiu té com a destinatari l’electorat no català. Així es volen  apaivagar les reaccions grolleres amb les quals, sense èxit, ens regala una oposició que Casado no sap dur a cap port i sura sense control o sota el control de la dreta encara més extrema que la del seu partit.

El darrer revés -tot això en un lapse inferior a una setmana- va tenir lloc dimecres passat a la sessió de control al Congrés dels Diputats. El diputat popular Bermúdez de Castro, advocat i amb vuit legislatures a les esquenes, cap novell, va formular una pregunta, retret més aviat, sobre els indults. La dialèctica entre ell i el ministre de Justícia es pot veure sencera, en la pregunta, resposta, dúplica i rèplica, a partir de 1:07:30 i, molt especialment, l’esment a l’article 29 de la llei de l’indult (vegeu des de 1:12:29),

Al final ha sortit un cartutx que ha passat molt desapercebut. D’acord amb l'article 29 de la llei de l’indult, els perdons, entre d’altres, per sedició, no cal que siguin informats pel tribunal sentenciador; el govern pot atorgar les gràcies per la seva pròpia i única autoritat.

En efecte, les referències que la referida llei fa al Codi penal ho són al Codi coetani de 1870. Al Codi Penal de 1870 la sedició i la rebel·lió eren als capítols 1r, 2n, i 3r del Títol III del Llibre segon del Codi. El legislador mai ha volgut reformar la llei de l’indult, llevat d'una minsa reforma tècnica del 1988, que va afectar, entre d'altres pocs, a l’article 29, tot eliminant la menció a l’informe del Consell d’Estat. La pena de mort o les escales graduals perviuen escrites en la llei noucentista -profundament liberal, recordem-ho-, encara que la Constitució o les reformes de les lleis penals les han derogat. Una senzilla operació d’interpretació sistemàtica fa possible l’aplicació pacífica de les lleis antigues adaptades al context actual.

Mantinc la meva paraula de no fer prediccions. No serviria de res i no n'encertaria ni una. De totes formes, resulta raonable enumerar -sense jerarquitzar- diverses alternatives i que el lector, amb això i els seus propis coneixements i percepcions, en faci una travessa que, a hores d’ara, té molt de ruleta. Així:

a) els processats i els no condemnats en ferm no poden ser indultats (art. 2 Llei de l’Indult);

b) les penes ja complides no es poden indultar (art. 4 II);

c) atès l’article 29, com que no cal demanar informe al tribunal sentenciador per indultar el delicte de sedició, l’indult podria ser total;

c) per què, doncs, s’ha demanat l’informe -que no és vinculant-? Doncs perquè hi ha delictes de malversació i desobediència que sí que requereixen els informes legalment preceptius;

d) podríem tenir un indult total de la sedició, però no per la malversació i les desobediències, atès l’informe negatiu (art. 11).

Ara bé, com que tot apunta a uns indults parcials -que, a més, no han de ser idèntics per cada condemnat-, topem amb un inconvenient material important. En efecte, les penes imposades del TS -un nyap més de la seva sentència- castiguen en concurs de delictes la sedició i la malversació. Ara bé, no ofereix un càlcul per comparar si la pena del pack delictiu és més greu que si es pensessin els delictes per separat, tal com imposa la llei.

El govern podrà indultar les diferents classes de penes. Difícilment, però, cadascun dels delictes, ja que van, com dic, en pack (en concurs medial, tècnicament) i freturen les penes la individualització per cadascun dels delictes. Per tant, separar els indults per delictes serà difícil i sobre tot seria un roc a la sabata que no és il·lusori imaginar que el TS l’engrandiria, per torpedinar els indults, si més no retardant-los.

El més simple fora indultar el que queda de pena privativa de llibertat, indultant o no també les penes privatives de drets (inhabilitacions). Les combinacions són infinites. Cal recordar, a més, que l’indult no és un regal i que no seria gens estrany que es volgués mantenir alguna mena de càstig. Tot, al cap i a la fi, són especulacions.

En resum, com que juguem a una ruleta, pocs pronòstics més enllà de dir, cruelment, que la boleta sembla ja estar en joc. No sabem, ni tenim forma de saber-ho, on caurà. Quan es converteix la política en un festival comunicatiu és un alt risc d’injusta incertesa el que es corre.

En tot cas, poc s’avançarà si no cessa la repressió penal, administrativa i comptable sobre uns tres mil ciutadans i empleats públics. Solucions n’hi ha. Voluntat, a fi d’encetar el diàleg, ha d’haver-n'hi. Cal deixar de jugar i seure seriosament a la taula de diàleg. La part catalana fa temps que hi és.