Fins quan abusaràs, Joan Carles, de la nostra paciència? Sabreu perdonar, estimats lectors, l'afusellada que faig a Ciceró de la primera de les seves Catilinàries, en denunciant i acusant al Senat de Roma al conspirador Catalina. Frase, com altres de Ciceró, que han passat a la història. Aquesta per palesar l’insuportable afartament que un personatge públic ens produeix.

Aquesta nova septimana horribilis per la monarquia sembla tanmateix que no vagi amb ella. De fet, la cosa va per llarg. En efecte, segons els cercles habitualment ben informats i prolífics en desinformació, l’exrei, autoexiliat en una satrapia del Golf, sembla que té intenció o interès -que no és el mateix- a passar el Nadal a casa seva. Deixant de banda que no saben on és casa seva, en la mesura que no forma part per decret de la família real, es diria que s’enyora dels cels velazquians, no com l’any passat, que va tenir un Nadal californià a tutti plen. Potser allà on viu a cos de rei -com per bressol toca- no arriba el Pare Noel, potser massa calor per a un nòrdic com ell.

Sigui com sigui, ha regularitzat a Hisenda quasi set-cents mil euros. Certament és un fet al qual té dret, ja que formalment no consten obertes diligències ni a Hisenda ni a la Fiscalia ni en cap jutjat, diligències que haurien d’haver estat notificades a ell personalment. En conseqüència, és una regularització voluntària que només porta com a sanció, per així dir-ho, els interessos de demora.

Costa de creure que es pugui pensar que amb això s’ha acabat la bronca. Però costa de creure que, d’una part, Hisenda no tingués obert cap expedient ni sobre l’exrei ni sobre cap membre de la família reial, com a mínim arran dels papers de Panamà, on la difunta germana de l'ara exmonarca n’era la presidenta de la fundació dels regis fons offshore.

Costa d’entendre que la Fiscalia no hagi comunicat mai a Joan Carles que era objecte de diligències. Xoca molt, ja que sembla ser que els seus advocats la sabien ben llarga. Demostra un cop més que, com va senyalar l’advocada de l’estat en el judici contra Urdangarín i companyia, a Palma, “Hisenda som tots” no és més que una campanya publicitària. També queda confirmat el que Fernández Díaz -o potser Marcelo- va dir: “Després la Fiscalia ho afinarà”.

Sigui com sigui, la regularització té un dels requisits que requereix la doctrina, que és que sigui espontània. És a dir, produeix efecte llibertari de responsabilitat penal i/o administrativa si el deutor a Hisenda declara complementàriament sense estar subjecte a una inspecció fiscal per frau. Formalment aquí no. Com els Pujol, al juliol de 2014, quan va esclatar l’escàndol dels comptes en negre a Andorra. Ja ha dit Díaz Ayuso, i el seu conseller de Justícia, Enrique López en idioma rajoià que Joan Carles no és igual davant la llei, com la resta. O com sempre: n'hi ha uns de més iguals que d'altres.

Altres requisits de la regularització fiscal són la seva veracitat i integritat (no pot ser enganyosa ni parcial) i només afecta l’impost i exercici que es regularitza. No és una fitxa que es pugui anar passant d’un impost o d’un exercici a un altre. Això comporta que Hisenda ha de verificar la regularització i acceptar-la, sense esmena, com a tal. O sigui, que, si fóssim davant un personatge del comú, ara el fisc obriria unes diligències de comprovació. Vaja, una gestió elemental.

Però hi ha més coses. En la regularització ha de constar  l’origen del patrimoni opac. Si no, podríem trobar-nos davant d’un delicte de blanqueig de diners. Els doblers poden provenir d’operacions legals, de comissions, per exemple. Si hi ha factures reals que les suportin, res a dir, fiscalment, és clar. Però els diners, com sembla que eren les Royal Black, eren un regal d’un filantrop. Joan Carles hauria de tributar per donació i no per rendes del treball personal. La tarifa seria més alta. Tribut que haurien d’abonar els beneficiaris de les black, ja sigui per tenir una targeta d’aquesta mena o ser beneficiaris de la generositat del regi donant per cobrir les seves despeses ordinàries o extraordinàries.

Joan Carles, novament, no només ha perdut la immunitat constitucional del cap de l’estat; i, quan n’era, no és gens segur que la tingués per defraudar Hisenda, blanquejar o rebre suborns, per exemple.

Ha perdut la indulgència d’una ciutadania que, aclaparada per una sèrie de crisis sistèmiques, reblades per la pandèmia, ja farta més allà del que es pot descriure amb paraules, no vol tolerar més abusos a costa seva. Que se’n fotin d’ella, vaja. Perdre aquesta immunitat és la pitjor pèrdua per a la monarquia. No en semblen conscients ni la corona ni qui els envolta i protegeix perquè, en definitiva, protegir la corona és protegir el règim.

Al cap i a la fi, la confiança popular, la millor garantia d’immunitat, no la recuperarà amb rònegues felicitacions de Nadal, signades també per la seva dona, més pròpies de xarons christmas comercials, per molt que apareguin a la pàgina oficial de la Casa Reial.

Com deia al principi: Quousque tandem abutere, Ioannes Carolus, patientia nostra?