De l’ensulsiada de la moció de censura ençà el PP sembla un OPNI (objecte polític no identificat). Es podria dir, parafrasejant la candidata Saénz de Santamaría, que està en liquidació.

En efecte, el PP, segons el que hem vist fins ara, més que un partit era un artefacte pragmàticament autoritari, sotmès als designis autocràtics d’un únic líder. Desaparegut el darrer líder sense descendència, ha passat el que succeïa a les monarquies medievals: guerres de successió prou cruentes i estèrils que, en funció de la durada i despietada intensitat, podien deixar el reialme inerme, a mercè de potències alienes, normalment competidores per hegemonies territorials.

La moció de censura, guanyada per algú a qui no consideraven un perill, però menystenien, Pedro Sánchez, va acabar amb un domini tan cruel i arbitrari com de cartó pedra, que ha tingut com a virtut deixar a la intempèrie el partit que concitava els interessos més casposos de la dreta hispana.

Si observem la biografia de Rajoy, molt més arterós que l’igni Aznar, en la seva cursa per desfer-se de tots els seus competidors ha aconseguit l’insuperable: s’ha desfet d’ell mateix, tot tallant l’herba sota els peus propis i dels de companys secundaris.

Per això, el PP, orfe de líders, més que carismàtics, de mà de ferro, ha sortit a buscar-ne un, només un, perquè cal respectar l’estructura del monarquisme, en sentit literal.

Paradoxalment, el PP, per tornar al seu autoritarisme monolític primigeni, ha hagut de recórrer a vies alienes, amb què ha provocat un estrany empeltament: les primàries. Es tracta d’un sistema que amb afany i sense fortuna molts intenten importar dels Estats Units, amb la mateixa efectivitat que tindria un submarí solcant els Pirineus. Però és el que té la buida postmodernitat dels estèrils: l’etiqueta abans que la cosa mateixa per damunt de tot.

Aquestes primàries de nyigui-nyogui han passat per alt dos elements essencials i han aprofundit unes enemistats, literalment, africanes dins del propi partit. Què ha obviat aquest succedani de primàries? Per un banda, un debat ideològic públic i multilateral entre els diversos candidats, debat que hauria d’haver estat la base per regenerar el partit. Així doncs, a diferència de les primàries genuïnes, no hi ha hagut ni debat públic ni ideològic entre els candidats a la presidència  del PP.

Aquesta absència de debat públic, expressament volguda, ha palesat la feblesa ideològica i la manca de lideratges sòlids i coherents. Aquesta absència ha posat de manifest, un cop més, que la mentida és moneda comuna al partit del carrer de Génova. En efecte, el conjunt de la ciutadania, no només els de la família popular, astorat, ha vist com es jibaritzava el partit d’uns més que quimèrics 800.000 afiliats a 66.000 i escaig cotitzants, únics electors possibles. Una altra gran mentida, que no ha de sorprendre, atès que prové d’un partit constituït sobre mentides de tota mena. Recordeu, per exemple, l’autoatribució, per part de Cospedal: el PP com a partit dels treballadors.

En un debat democràtic sobre la regeneració d’un partit, del que sigui, no poden presentar-se com paladins els que fins ara mateix l’han conduït fins on l’han conduït i l’han estavellat com un vaixell de paper contra la realitat, per exemple, de la corrupció en l’oceà dels sobres. Sobre la corrupció no n’hem sentit ni una sola paraula en el que ha transcendit dels paupèrrims debats interns. Els debats, al cap i a la fi, han estat més propis d’una societat secreta que d’una organització política, com és un partit, que la Constitució —un altre punt perdut pels autodenominats constitucionalistes— configura com a expressió del pluralisme polític i amb estructura interna i funcionament democràtics.

El que hem vist en aquesta caricatura de primàries té poc de democràtic. D’una banda, un dels candidats, Pablo Casado, ja va demostrar amb escreix el seu tarannà quan va amenaçar el president Puigdemont. D’altra banda, un quart candidat, García-Margallo, líder en un campionat d’ocurrències però, curiosament, amb bon predicament mediàtic, va anunciar la seva postulació només per evitar el triomf de la seva exsuperior quan estava al govern. El resultat va ser espectacular.

L’absència de debat té aquestes coses. Això i l’oblit dels principis, com que qui ha de governar és la llista més votada; uns principis, com s’ha  evidenciat, que no són més que una crossa per anar d’avantatge en avantatge.

En aquest context, l’irregenerat PP, potser perquè és irregenerable, ha donat aire a Ciutadans, el seu arxienemic, quan més fumut es trobava el partit de Rivera, un altre instrument autocràtic, després de no haver contribuït, ni amb la seva abstenció, al desnonament dels populars del govern espanyol.

Si res no ho canvia —amb tota la resistència que la realitat ha demostrat els darrers temps a ser sotmesa a pronòstics—, una colla de perdedors del mateix establishment serà la que des de les restes del naufragi de la (ocultada) corrupció a gran escala pilotarà la no regeneració. Si els pronòstics es torcen, tampoc canviarà res: en tots dos casos serà més de la mateixa cosa.

Que res no canviarà ho permet albirar el fet de que el possible nou capità del vaixell popular està qüestionat per les seves titulacions acadèmiques, tant de grau (llicenciatura) en dret com de màster (a la Rei Juan Carlos!). En la millor tradició popular, es nega tot. L’experiència ensenya, però, que, en molts casos, davant les evidències, ha calgut fugir per la porta de darrere i, en no poques ocasions, caient en les xarxes de la justícia. D'exemples recents, en tenen: Cifuentes i el paperot testifical de Rajoy, paperot que potser tindrà un revival en les causes que continuen obertes, fins i tot amb un rol més protagònic i no de mer comparsa mig amnèsic.