Més odi

Ahir vam conèixer que la secció cinquena de l’Audiència de Barcelona, en una interlocutòria del 26 d’octubre passat, ordena la reobertura de la causa per un delicte d’odi contra Jair Domínguez.

D’entrada, cal dir que la legitimitat del càstig de l’anomenat discurs de l’odi és més que qüestionable. No m'hi puc estendre aquí, però que quedi dit. En tot cas, com tota substància altament perillosa, ha de ser tractada amb guants de seda i no a palades.

Vejam. Més de la meitat de la resolució de l’Audiència reprodueix gran part d’una sentència del Tribunal Suprem sobre l’actuació d’exaltació nazi i de supremacia blanca del grup musical Batallón de Castigo.

Que la condemna d’aquests energúmens serveixi de parangó per mantenir oberta la causa contra Jair Domínguez resulta xocant. De Jair Domínguez només consta una expressió tal com: “El feixisme, els nazis, es combaten amb un cop de puny a la boca. Sense mitges tintes”, tot després d’haver titllat Vox de nazis dos dies després de les eleccions catalanes d’enguany.

Encertada o no, aquesta qualificació no va ser impugnada com a atemptadora al seu honor o bona fama. De tota manera, la mateixa decisió del tribunal provincial assenyala que no consta el context de la frase, quan és públic que va ser en un programa d’humor radiofònic, del qual en canvi sí que sap establir un nombre potencial d’oients. Tot comentant l’actualitat postelectoral en el to habitualment vidriòlic de Domínguez, va fer les consideracions que va tenir per oportunes. Encara que aquí és ben bé igual: humorístic o no, no pot haver-hi en la frase transcrita cap delicte d’odi.

És cert que l’Audiència es fa seu l’argument del Tribunal Suprem sobre la categorització dels delictes d’odi, si més no d’una part. Diu, tot seguint el TS, que els delictes d’odi són delictes de perill abstracte, és a dir, delictes que no causen cap resultat, que són de mera activitat, i s’esgoten en la seva pròpia manifestació externa.

La llibertat d’expressió protegeix, diria que il·limitadament, que qualsevol persona pugui manifestar en públic el menyspreu que sent per una altra persona. No hi ha el dret a ser tractat afectuosament

El delicte de perill és un delicte molt insegur i, per tant criticable, perquè es parteix de la base que no produeix cap alteració del món exterior. Només resulta legítima la seva presència penal si l’experiència justifica que la producció d’un resultat danyós no és menyspreable. Per això, des de sempre, s’ha castigat, per exemple, l’expedició de medicaments o aliments en mal estat; no cal que ningú emmalalteixi per dictar condemna. En una societat civilitzada queda clar que aquestes conductes poden i han de ser punibles.

Però arran de les expressions com les de Domínguez no tenim cap mena d’experiència que es produïssin atacs o posessin en perill ningú. Al contrari, en aquest cas i en la immensa majoria de supòsits anàlegs, cap persona ha patit el més mínim risc ni del més mínim dels danys.

L’art. 510. 1 del Codi Penal no castiga el fet de malparlar d’algú, fins i tot de forma feridora o grollera. L’art. 510 no parla que el receptor de les expressions les trobi perjudicials, ignominioses o que de qualsevol altra manera se senti afectat negativament. Ja no és que la llibertat d’expressió empari aquestes expressions, que les empara, sinó que la llei penal no obliga a estimar els altres. Ans al contrari: la llibertat d’expressió protegeix, diria que il·limitadament, que qualsevol persona pugui manifestar en públic el menyspreu que sent per una altra persona. No hi ha el dret a ser tractat afectuosament.

Un segon element a tenir en compte és que, el perill, abstracte, que s’ha de generar ha de ser molt greu, tant per poder imposar a l'infractor una pena de presó d’un a quatre anys i una multa fins a dotze mesos, és a dir, una pena igual o molt inferior per a lesions intencionades o imprudències mortals greus. Si el legislador víctima del verí de la demagògia s'excedeix, l’aplicador, el jutge, ha de reduir el radi d’acció del desordre normatiu.

Hi ha encara dues coses més que cal tenir en compte. La primera, el propòsit que anima el proferidor de les paraules en qüestió. Aquestes han de ser vessades per fomentar, promoure o incitar directament o indirecta a l’odi, hostilitat, discriminació o violència. A partir de les paraules de Jair Domínguez, i encara més, traient-les de context, no es va produir cap odi, hostilitat, discriminació o violència.

Ara ve la darrera nota: el subjecte que ha de patir l’odi, l’hostilitat, la discriminació o la violència ha de ser perquè forma part del que es denomina grups minoritzats per diverses raons, des d'ideològiques al gènere o hàbits sexuals. Així, els jueus, els gitanos, els migrants, les persones no normatives, els col·lectius LGTBI..., però mai un grup polític que forma part de l’establishment.

Dir que Vox és un grup minoritzat a Catalunya és haver perdut el sentit del ridícul quasi de forma irrecuperable. És un grup minoritzat i subjecte a discriminació un col·lectiu polític legal que ha guanyat 11 escons en el Parlament de Catalunya? No cal recomptar el nombre dels seus parlamentaris i regidors arreu la pell de brau. Perquè si aquesta fos la regla, el PP, Cs o els extraparlamentaris com el Partit Pirata són grups minoritzats susceptibles de ser víctimes de delictes d’odi?

Serietat i no perdem els papers. Esperem que després d’una brevíssima represa de la instrucció es torni a arxivar sense més aquesta rebequeria en forma de querella, també, com en l’ocasió anterior, amb el suport del fiscal.