Mascarada és el títol en fi. Més adient hauria estat "presa de pèl" o, fins i tot, "aneu a fer punyetes".

La investidura de Pedro Sánchez ha estat una mascarada (o els altres sinònims). Tothom sabia que no arribaria enlloc. La supèrbia sanchista, demanant a la resta que el fessin premier, cosa que ell ―amb raó― es va negar a fer i li va costar el càrrec i una reconquesta, ha fet estralls. Espanya, l’arcàdia de la democràcia d’Occident, des del 2015 funciona amb governs interins o inestables. Tota una mostra d’eficiència. Potser a Sánchez el preocupi molt Espanya; el que és segur és que els espanyols ni el preocupen ni l'ocupen prou.

Llançaven a la cara dels contrincants (que es feien dir negociadors) que el de davant parlava només de càrrecs i no de programes. Puc estar dur d’oïda, però de programes, de taules negociadores de programes, no n’he sentit parlar, ni de lluny.

Dit això, Unidas Podemos ha pecat d’infantilisme novell. Pablo Iglesias és millor orador que estrateg. Davant el que el seu partit i ell mateix han denunciat sobre el menysteniment amb ofertes vergonyants de càrrecs, el cert és que calia, reprenent el joc de cartes espanyol per excel·lència ―però basc d’arrel―, el mus, llançar un órdago.

Un estadista el dijous li hauria dit a Pedro Sánchez: “El que ens ofereixen és una falta de respecte. No passi pena, però. El votarem igual. Per nosaltres té la investidura guanyada. A cada llei, a cada política a desenvolupar ja ens trobarem”. Un aprenent llest de política, aspirant al que sembla la professió del moment, és a dir a spin doctor, respondria: “Doncs pactarem la legislatura, peça a peça, amb la dreta”.

Com els spin doctors tenen poc de doctes, això suposaria la tomba del PSOE. En efecte, en les properes dècades es podria acomiadar de La Moncloa i altres centres de poder. “Con Rivera, no”, recordin. Com que algú intel·ligent deu quedar a Ferraz, no haguessin tingut més remei que acceptar l’aposta d’una hipotètica hàbil Unidas Podemos i empassar-se un munt de polítiques a contracor.

Un cop més, qui ha estat a l’altura política i moral del moment ha estat la perifèria nacionalista, sobiranista i/o independentista

Sigui com sigui, un cop més, qui ha estat a l’altura política i moral del moment ha estat la perifèria nacionalista, sobiranista i/o independentista. Un cop més, salvant l’honor d’un Congrés dels Diputats ineficaç i només disposat a eleccions, unes més, el 10 de novembre.

Hi ha tres paraules angleses de difícil traducció que expressen, a parer meu, l’essència de la política democràtica, que, en la gestió dels temes realment importants, no pot ser més que fruit de la negociació entre diversos, de vegades, entre molt diversos. Malgrat que la diferència, la diversitat, la dissidència o l’esperit crític són mal vistos per l’oficialisme tridentí, en repetir aquestes tres paraules angleses, avui dia, més que mai, es palesen mancances radicals en el quefer polític espanyol.

Parlo de confidence, commitment i accountability. Volen dir tant com crear confiança, és a dir, l’única manera que l’altre estigui convençut que el pacte es durà escrupolosament a terme; compromís, però no només el compromís, sinó cercar-ho com a objectiu; o, finalment, redempció de comptes, és a dir, donar explicacions públiques ―assumint les conseqüències, si cal― del que, com i per què s’ha fet el que s’ha fet o s’ha omès.

No sé els lectors. Qui subscriu de tot això no n'ha vist un bri. I no només no ha vist ni un bocí d’aquests conceptes morals ―és a dir, de pautes d’actuació―, ara que es parla tant de relat ―un altre cop els spin doctors― en els discursos parlamentaris ―l’únic rellevant en una sessió d’investidura―, sinó que no hi havia ni relat ni discurs. Únicament un encadenat de frases de la dimensió adient per ser piulades a les xarxes o per donar fets els titulars dels mèdia.

Un collar de piulades no és un discurs. És més propi de qui alimenta el seu argumentari de guions de sèries televisives i no de les lectures i experiències, en algun cas, ancestrals, que estan a la seva base i es desconeixen.

PS. Malgrat que no es va parlar de corrupció en el debat d’investidura ―com si el país fos una patena enlluernadora―, es va sentir parlar molt de delinqüents. Aquests saberuts constitucionalistes que poblen l'arcàdia de l’estat de dret, admiració de propis i estranys i l’enveja de l’univers, desconeixen, malgrat estar vigent, la protecció europea de la presumpció d’innocència. Si al lector li ve de gust, el convido a llegir només l’article 4 de la Directiva (UE) 2016/343 del Parlament Europeu i del Consell, del 9 de març de 2016, per la qual es reforcen en el procés penal determinats aspectes de la presumpció d'innocència i el dret a estar present en el judici. Recordin: constitucionalistes.