Depassada la frontera màgica del 100, el govern de Sánchez ja té clar el que farà amb els processats pel procés. A part de condecorar per la seva magnífica actuació el cap policial de l'1-O, on es va repartir bufetades a dojo, es va alterar la convivència ciutadana ―en contra d’una ordre judicial expressa― i no es va trobar cap urna, el full de ruta sanchista respecte als imputats i, per extensió, a les aspiracions majoritàries dels catalans, és oferir-los l’indult. Ho ha expressat Teresa Cunillera, no només delegada del govern espanyol a Catalunya, sinó alma mater del sanchisme a casa nostra.

Com passa sovint, els superiors han fet que els subordinats es retractin. La delegada del govern espanyol ha hagut de plegar veles en tercera persona. Les seves declaracions suposen un avançament de la sentència: només es pot indultar a qui és condemnat. Cunillera ha donat per fet el càstig, cosa que formalment i políticament atempta contra la malmesa separació de poders, especialment en el que fa referència al Tribunal Suprem.

Em temo, però, que les coses van més enllà. Si bé aquestes manifestacions no representen cap compromís formal, sinó que es formulen com a desideràtum ara per ara només personal, és clar per on van els trets. La font és més que autoritzada i no parla per parlar, sinó pel que deu sentir un dia i un altre.

L’indult planteja una sèrie de problemes: el primer, si ho demanen els condemnats, els suposa assumir la culpabilitat pels fets pels quals han estat castigats. Si ho demanen tercers, no. Però en el cas dels imputats pel procés, malgrat ser una decisió estrictament personal, no crec que cap de les dues vies tingui lloc.

Però el tema central no és aquest: no és acceptar la culpabilitat i demanar perdó. El tema central rau que cal passar per tot el procés judicial, i llevat de conformitat amb els fets i les penes durant el judici, esperar que aquest acabi.

O el que és el mateix: el full de ruta sanchista, més intel·ligentment que el del marianisme que el va precedir, es conforma a passar per la piconadora els, per ells, renegats catalans, fer l’escarment amb unes penes com déu mana (allò de tot el pes de la llei, ací, una llei més falsa que un duro sevillà).

L’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats potser li costaria ser desnonat pel neoaznarisme més virulent, però passaria a la història, a la bona, no a la de la infàmia

I, després d’aquesta exposició pública; i després de la pena infamant d’un procés que tot apunta que el guanyarà el règim sense baixar de l’autobús; i després de l’escarni; i després de, al capdavall, aquesta immensa picota processal, continuar engarjolant-los i instar-los a demanar l’indult.

Tal petició passaria, de ben segur, per renunciar a tots els recursos ordinaris i extraordinaris, singularment els europeus, i així evitar l’escrutini sobre la legitimitat democràtica del seu encausament, judici i condemna. Petició que, per acabar de reblar el clau, ha de ser informada pel tribunal sentenciador, ací, la sala segona del Tribunal Suprem.

Si aquest és el panorama que ofereix el sanchisme, com pensa fer política el Dr. Sánchez Pérez-Castejón? Com aprovarà els pressupostos generals de l’estat? Sense pressupostos podrà dur a terme les seves, fins ara només enunciades, polítiques socials i de reversió de les marianistes? Pensa el sanchisme que la promesa de l’indult li donarà vots suficients en unes eleccions, anticipades o no, i conservar el Palau de la Moncloa?

L’indult pot marcar la data de caducitat de Sánchez i el camí a la paperera de la història. L’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats, quelcom a la seva mà, atès que d’ella depèn la fiscal general de l’Estat, potser li costaria ser desnonat pel neoaznarisme més virulent, però passaria a la història, a la bona, no a la de la infàmia.

Diuen que els polítics tenen un ego desmesurat. Potser. De tant en tant convindria que se’l miressin i tal vegada els aconsellaria el que escau millor a l'ego: poca escuma i molta essència.