Som davant d’un cas que només es pot qualificar d’inefable en una democràcia. Suposem un estat que es troba immers en una crisi institucional sense precedents en els darrers 70 anys, una crisi que és incapaç de resoldre políticament que, de fet, és un tema recurrent durant les tres últimes centúries.

L’única idea que tenen les ments pensants del règim d’aquest país és posar el cas en mans de la justícia; i també de la policia, que sembla no obeir cap ordre des de les altes instàncies de seguretat. Així s’endega el maquinari judicial que, a empentes i rodolons, com en els partits de futbol dolents, puntada i cap endavant, i sense especial finezza ni brillantor, obre de forma en aparença inconnexa diverses causes contra els dissidents, que no tenen res de violents i que posen en escac el sistema.

Arriba la primera gran sentència, ni més ni menys que de la mà del seu Tribunal Suprem, i com que els tripijocs són múltiples, una de les seves derivades acaba davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que decreta que un del processats-condemnats ho va ser contravenint la seva condició de europarlamentari i, per tant, la seva immunitat, status que els sentenciadors no li van voler reconèixer. Aquesta sentència del TJUE perfila l’estatus d’eurodiputat i cal executar-la en aquest país imaginari que tots coneixem.

Doncs bé: aquesta sentència es dona a conèixer —sense cap filtració prèvia abans (cosa insòlita en el nostre conegut país imaginari)— cap a dos quarts de 10 del matí de dijous passat. Una hora després d’aquesta comunicació pública o oficial, els quatre fiscals de la causa —entre ells l’anterior fiscal general de l’estat— signen un esquàlid escrit, generós en espais en blanc, en el qual s’oposen, sense esmerçar-se gaire, al fet que l’eurodiputat sigui alliberat. No calen més detalls tècnics.

Una persona mitjanament coneixedora del fet que la Fiscalia és un cos jeràrquic i centralitzat on, fins i tot, per banals apel·lacions o cassacions, es reuneix la Junta de Fiscals de Sala, pensaria que aquesta s’havia reunit i havia donat la seva opinió previ un estudi detallat i així no tornar a ficar la pota en el plet més importat de la història moderna del nostre país imaginari. Una persona mitjanament coneixedora i prudent —potser no n'hi hagi tantes al nostre país imaginari— pensaria que la fiscal general de l’Estat estaria informada i hauria pres part en les saberudes deliberacions de rigor. Al final, com en tot cos jeràrquic i centralitzat, hauria donat el seu vistiplau, és més, hauria ordenat tal actuació o tal altra. Per això el Ministeri Fiscal és, en el país imaginari, un cos jeràrquic i centralitzat i, per tant, no gaudeix d’independència.

Però, ves per on, en el nostre inefable país imaginari, quatre fiscals, quatre, sense que consti ni deliberació fora d’ells quatre i ni cap acord de cap superior, han decidit posar-se amb celeritat de rècord olímpic al compliment d’una sentència del TJUE. Sentència que, repeteixo, és cabdal, dictada en un dels molts rabiosos serrells del més importat cas real en el país imaginari.

Davant de tot això, no podem concloure que la Fiscalia en el nostre imaginari país no és pas un cos ni jeràrquic ni centralitzat, sinó una unió de togues que, com els radicals lliures, sobrevolen els processos i actuen com millor creuen que sigui a uns interessos que no sabem quins són.

Perquè, atents lectors i lectores, convindran amb mi que, si la Fiscalia en el nostre imaginari país, fos jeràrquica i centralitzada, la fiscal general de l’Estat no semblaria estar desapareguda ni els quatre fiscals, quatre, signants de l’escrit referit, haguessin actuat com llampecs judicials (vist i no vist) sense que consti cap reunió de cap Junta de Fiscals de Sala ni cap despatx de l’afer amb la fiscal general de l’Estat. Si alguna d’aquestes reunions hagués tingut lloc en el nostre imaginari país, Arcàdia de les filtracions, hauríem sabut fins quin dels assistentes preferí el te al cafè i qui prengué un desgraciat (tallat descafeïnat amb llet descremada i sacarina). Fins i tot això es coneix imaginàriament en el nostre imaginari país.

Per tant, no hi ha cap altra conclusió a acceptar com a altament versemblant la desaparició de la fiscal general de l’Estat, cosa que demostra de manera fefaent la independència dels membres del Ministeri Fiscal, tal com la prediquen membres de tal institut i els seus supporters, especialment mediàtics.

Tenim un cas. El cas de la fiscal desapareguda.

Puigdemont Comín acta eurodiputat Marta Lasalas
Sentència TJUE Puigdemont i Comín ja són eurodiputats Marta Lasalas